Diu que cal viure més a poc a poc, que no hi ha temps per ser humans. Antònia Vicens (Santanyí, Mallorca, 1941) va debutar amb el premi Sant Jordi (1967) i al llarg de la seva vida ha procurat cuidar la seva llibertat. Fugint de les masses, de les presses, del que anomena les capelletes culturals, per anar a la seva. Amb un caràcter decidit i una veu pròpia.
Antònia Vicens, a la seu de la ILC, al costat de la postal on apareix un poema seu Foto: Esteve Plantada
A la teva vida has apostat per la coherència.
Crec que sí, i ho he fet d’una manera inconscient perquè era molt jove. Crec que fins i tot em vaig aterroritzar quan vaig veure una ciutat tan gran com Barcelona, on per anar a qualsevol banda havies d’agafar el metro. Aquesta xafogor. Vaig dir que no renunciava per res al cel de Cala d’Or, a la mar. Allà sortia de la feina i em treia les sabates i caminava descalça. Me treia el rellotge. No podia renunciar a ser jo mateixa per tenir presència literària.
Això és ser valent. No tothom ho faria.
No sé si és valent o si també és un poc d’incoherència. No sé si vaig ser valenta. Ara ja és difícil ser lliure, però als anys seixanta, en un món tan petit, tan masclista, que una dona fos un poc lliure era terrible. A Barcelona veia que viuria atrefagada, ofegada per moltes coses i vaig decidir tornar a Cala d’Or, lluny del món literari, per escriure el que volia escriure sempre. Jo no volia estar al dia, volia escriure. Perquè escrivint entenia més el món i me sentia molt més lliure. Aquesta era la meva realitat. I sempre ha estat igual. No faig mai vida literària, avui sí, sempre hi ha circumstàncies, però no tinc tendència.
La prioritat és una altra.
La tranquil·litat. Puc passar dies i temps sense escriure però no sense el silenci, aquella vida sosegada, tranquil·la, expectant, la que m’agrada. Donc més importància al gerani que floreixi que no a una altra cosa. A les coses petites, que són les que m’omplen.
Hi ha una tendència molt gran a córrer i a fer i fer i fer.
Estem anant cap a una vida horrible, deshumanitzada. Perquè quan corres no tens temps per aturar-te i pensar. I una de les coses més necessàries és pensar. I per pensar se necessita silenci. I pel silenci se necessita espai. Si no, no te coneixes ni a tu mateix. Ja no coneixes res si no t’atures i escoltes el silenci.
Has aconseguit poder-te conèixer a tu?
Encara no i possiblement per això escric. Però la comprensió cap als altres sí que me l’ha donat, l’escriptura. Això no vol dir que estigui d’acord amb moltes coses.
No té res a veure: et puc comprendre però no opinar el mateix.
Escriure fins i tot et dona un cert amor per moltes coses. I un cert dolor.
Potser és una manera de ser més conscient de tot.
Escoltar és importantíssim, i mirar. Perquè vius amb una certa harmonia, sense deixar-te endur per l’angoixa, pel vertigen. Procuro ser lliure a través de la paraula, perquè no hi ha cap altra possibilitat per ser-ho.
Mirar i escoltar sembla que sigui el més senzill del món i no ho és.
Mira: fer així amb sa mà és molt fàcil [alça la mà i la mou ràpidament]. Però prova de moure-la molt a poc a poc, serà quasi impossible. Perquè necessites una concentració tan grossa de tot, que no tindràs paciència de moure-la a poc a poc.
Això és un repte per a mi i per a molts.
És molt fàcil anar corrent, perquè no penses. Si corres, no tens temps per pensar si ets feliç, si ets desgraciada. Segueixes un corrent i la mà se t’endú. Però i tu? Què fas? Què vols?
Córrer és una manera d’ignorar-te.
I correr és una manera de fugir d’un mateix, també. Però també crec que hi ha una educació de córrer. No s’ensenya a escoltar ni a mirar.
Mira les escoles: una hora d’anglès, després matemàtiques, pati. A la tarda tres extraescolars més.
És brutal. I quan surten han d’anar a fer gimnàstica i després a repàs i ensenyem als al·lots a competir i competir. Has de ser molt exigent amb la teva feina, perquè per cada cosa que fem bé a portem una mica al món.
Com ho vetlles, això?
El que faig és per exigència pròpia cercar la perfecció, encara que sigui una paraula que no està gens de moda. Quan escric cerc la perfecció. Cercar aquella mica d’harmonia a través de la paraula. I aportar aquest granet d’arena. Però això tampoc ho aconsegueixes. Una vida no basta.
Escriure et pot fer millor persona?
No té per què. Pots escriure i ser sa persona més cabrona del món. Te pot donar més comprensió. Escriure i llegir és l’oli que més en marxa posa el cervell. I ho pots emplear per a moltes coses. Pots ser un gran escriptor i un gran fill de puta, tranquil·lament. Escriure no fa que siguis millor persona. Ni llegir tampoc, perquè s’han escrit tantes obres genials al llarg de la història i la humanitat no s’ha tornat més bona per això. Però també anem ara en aquest vertigen que fa que d’una manera individual no tinguem temps per pensar.
Com és el teu dia a dia?
No tinc hora per llevar-me. Encara que sempre és de set a vuit.
És aviat.
Sí, però me’n vaig a dormir a les deu del vespre. Al matí em faig el cafè, tinc ocells molt a prop, els escolto. Miro un poquet el pati, si hi ha cap gerani o cap flor que hagi tret l’ull. Tinc un diàleg amb les coses molt petites i si tinc un llibre començat, em poso davant de l’ordinador. Si no en tinc cap, simplement escolto música.
Passeges?
Sí, amb el ca. Faig una vida molt tranquil·la.
Deus menjar bé, també.
No, fatal. No tenc paciència per a la cuina.
Has fugit del món cultural per cuidar el teu. T’has escapat també dels elitismes?
A la cultura hi ha un punt elitista. Les capelletes de la cultura fan que hi hagi un caos, que ningú sàpiga què és bo ni què és dolent, que ningú sàpiga res. Sa premsa mateix a qui fa cas? Als escriptors que venen de fora i als amics. Als que no són amics ni se’ls ocorre perquè ni hi pensen. No hi ha una crítica seriosa des de sempre.
Falta criteri?
Sí. Un crític hauria de ser aquella persona que posa ordre, ja que les grans editorials només van a guanyar diners. Hi ha la sort de les petites, en què encara hi ha editors que editen per amor a la literatura. Les grosses van a números: si aquest autor ven tants llibres, el volen. Si no, ja no interessa. El lector ja no sap què és bo i què no, què és el que paga la pena de llegir. Les editorials grans tenen aquest poder però van a capelletes.
Has fugit de les capelletes?
No hi he estat mai.
Quin perill tenen?
S’ajuden els uns als altres, si tenen un amic periodista et posa a la primera pàgina tant si la teva obra és bona com si és una merda. I confonen els lectors.
Prefereixes estar amb els teus gossos, abans que estar a primera pàgina quan no toca?
No sé mai si toca la primera pàgina o no. No sé a qui li toca. Només vull escriure quan tinc ganes d’escriure i viure la vida a la meva manera.
Això ho és tot.
No m’he preocupat mai de si estic a primera pàgina o segona. De vegades em pregunten: et fan el cas que toca? Ai, no ho sé. Quina pregunta. Al marge de modes, perquè també n’hi ha hagut, escric com vull escriure i sobre el que vull escriure. Així de senzill.
I poder-te aixecar i fer el teu cafè.
I escriure si tinc ganes d’escriure i si no, no, que tampoc és gens necessari.
I estimar el que fas?
Estimar les coses petites de cada dia. O més que estimar, conviure-hi. Tinc un trosset de jardí.
Què hi plantes?
Geranis, un llimoner, un taronger… I hi tinc el meu diàleg.
Els hi parles?
No en veu alta però sí que tinc aquella convivència de veure créixer, florir. De veure morir.
Com la vida.
Sí.
És una vida petita.
La vida pot ser molt gran dins d’un lloc petit. Una vida pot ser gran en quatre metres o enmig d’un desert, i enmig d’una gran ciutat, pot ser pobra.
A vegades més que mirar el gran edifici crida més l’atenció una sargantana que passa per allà.
Clar. Depèn de com vius el teu lloc i la teva relació amb el món. Quan vas a dormir, tanques els ulls i les parets de les habitacions i els metres desapareixen. Pots estar enmig de l’univers, amb silenci.
És fer-te teva la vida.
Fer-t’hi amiga.
Foto: Lleonard Muntaner
El poema que Antònia Vicens va escriure arran del Dia Mundial de la Poesia del 2017:
La poesia
plana sobre
la vida fulgors d’altres mons
t’esclata als ulls també
estrelles
d’aigua eixugades a la cala
de la infantesa quan
retuts tornen
els àngels ja sense
sal sense ales i tu
intentes agafar-ne les ombres
penjalls als fils
d’estendre
les paraules l’hora
que més voldries
revocar els morts que
et pugen per
les cames
baldament omplis
la nit
de colomes blanques tot
esperant
una espurna de foc
que t’encengui el poema.
