Xerrades

«Només tu pots caminar amb les teves sabates»

Michele L. Sullivan aposta per la solidaritat entre persones

Especial: Xerrades
Arxivat a: La butaca, xerrades
«Tots tenim dies a la vida que recordem molt vívidament. El primer que recordo jo és el dia que vaig anar per primer cop a l'escola bressol». Michele L. Sullivan va néixer amb una discapacitat que la fa ser més baixeta del normal i que l'obliga a caminar amb ajuda d'una moto elèctrica. Recorda com els companys se'n reien d'ella i dona les gràcies a aquells que l'han ajudat en els diferents reptes que ha hagut d'afrontar. En aquesta xerrada TED, explica amb enginy i amb humor que formem part dels sistemes de suport de moltes persones, que la nostra ajuda sovint és vital per als altres. I que amb més col·laboració i comprensió i menys prejudicis sovint les coses són més senzilles. 



1. Tota la confiança que tenia de bon matí es va anar marcint a mesura que el matí seguia i seguia i em feien més preguntes. I al final del matí, abans d'anar a casa, la professora ens va posar en cercle i de fet me’n vaig sentir fora. No podia mirar ningú. No podia entendre el que acabava de passar.

2. Odiava sortir al carrer. Notava cada mirada, cada riure, tots els dits assenyalant-me i ho odiava. M'amagava darrere de les cames dels meus pares perquè ningú em veiés. I com qualsevol nen, no pots entendre la curiositat d'un altre nen, ni la ignorància d'un adult. Se'm va fer molt evident que el món real no estava construït per a algú de la meva mida.

3. Tots hem passat per molts desafiaments al llarg de la nostra vida. Alguns són fàcilment visibles, com el meu, però la majoria, no. No sabem quan algú s’està medicant d’una malaltia mental o lluita per la seva identitat de gènere, o si ha de cuidar el seu pare perquè és gran o si està passant dificultats econòmiques. En canvi, sí que es pot percebre que un dels meus reptes a la vida és la meva mida. Però que ho veieu no vol dir que entengueu realment el que passo jo cada dia.
 
4. Sóc aquí per desmentir un mite. No crec que es pugui caminar amb les sabates d’algú altre, sinó que hem d’adoptar una nova manera de ser nosaltres mateixos.
 
5. No sabré mai el que sentiu vosaltres i vosaltres no sentireu mai el que sento jo. No puc afrontar les vostres pors ni perseguir els vostres somnis. Ni vosaltres ho podeu fer per mi, però podem ser solidaris entre nosaltres.

6. Potser esteu pensant que el repte més gran d'aquell dia va ser l'entrevista de feina o aconseguir entrar a l'edifici. En realitat, el repte més gran va ser pujar a la plataforma de càrrega sense ser atropellada. Soc molt vulnerable a certes situacions: aeroports, passadissos, estacionaments, molls de càrrega.

7. Ens vam desitjar el millor i el més important va ser que no només es recordaria d’aquella experiència vergonyosa. Ell no se n’oblidarà i jo tampoc ho faré, però crec que s’ha recordat més de la nostra conversa i el nostre canvi d’impressions i perspectives.

8. Vam haver de passar al voltant d'una hora junts mentre esperàvem el vol i van ser unes hores meravelloses. La nostra perspectiva va canviar per als dos aquest dia. I una vegada que vam ser a l’avió, em va donar un copet a l'esquena i em va desitjar el millor, i li vaig donar les gràcies. I de nou, crec que recordarà més aquesta experiència que la primera vacil·lació en el moment de conèixer-nos.

9. Com podeu veure, he hagut de rebre molta ajuda. No seria on soc avui si no fos per la meva família, els meus amics, els meus col·legues i el munt d’estranys que m’ajuden cada dia de la meva vida.
 
10. És important que tots tinguem un sistema de suport. Demanar ajuda és una fortalesa i no una debilitat. Tots necessitem ajuda al llarg de la vida però és igual d’important formar part dels sistemes de suport dels altres.
 
11. Hem adoptat el paper de girar l’esquena.  
 
12. És de vital importància que ens ajudem els uns als altres.
 
13. Cal mirar més enllà de la superfície i saber que cap de nosaltres és només el que veiem d’ell. Som molt més que això, tot i que hi ha coses que no podem veure. Viure una vida lliure de judicis ens permet a tots compartir aquestes experiències junts i tenir-ne una perspectiva diferent.
 
14. Recorda, les úniques sabates que realment pots calçar són les teves pròpies. Jo no puc caminar amb les teves sabates. Amb compassió, coratge i comprensió, podem caminar de banda a banda i fer-nos costat els uns als altres, i pensar en com la societat pot canviar si tots fem això en lloc de jutjar els altres pel que veiem d’ells. 

www.ted.com

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Macba exhibeix l'obra de l'artista alemanya Charlotte Posenenske
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Dibuixa torna a promoure la creativitat i la creació per a totes les edats
Imatge il·lustrativa
La nova exposició de la MAPFRE posa el focus en els artistes que van utilitzar el pastel
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona impulsa una jornada de trobades divulgatives
Imatge il·lustrativa
Un vídeo mostra com s'ha de dur a terme una autoexploració mamària i denuncia la censura
Imatge il·lustrativa
Pau Vallvé repassa la història per fer una crida a les mobilitzacions socials
Imatge il·lustrativa
L'únic camí per fer una gran feina és estimar el que fas
Imatge il·lustrativa
Un cicle de la Filmoteca recupera films que han estat amagats durant anys