“No els puc oblidar. Els seus noms són Aslan, Alik, Andrei, Fernanda, Fred, Galina, Gunnhild, Hans, Ingeborg, Matti, Natalya, Nancy, Sheryl, Usman, Zarema, i la llista és més llarga.” Així comença Vincent Cochetel la seva xerrada TED. Tots ells són treballadors d’ajuda humanitària que van ser assassinats a les guerres txetxenes dels anys 90.
Mentre treballava per a l’Alt Comissionat de l’ONU per als Refugiats a Txetxènia, Cochetel també va ser una víctima: va ser retingut com a ostatge durant 317 dies. Per primera vegada explica el suplici que va passar, la relació amb els segrestadors. I per què, tot i que en els últims anys han augmentat els atacs als treballadors humanitaris, continua amb la seva feina. La convicció que els seus serveis són importants per a la vida de tanta gent. Acaba dient: “Faig una crida a recordar la seva dedicació i a exigir que els treballadors humanitaris de tot el món estiguin més protegits. No hem de permetre que s’apagui la llum de l’esperança que van aportar.”
1. Si llegim els titulars als diaris aquests dies sobre la guerra d’Iraq o de Síria: auxiliar segrestat, ostatge executat. Qui són? Per què estaven allà? Què els motivava? Com ens hem tornat tan indiferents a aquests crims? Avui soc aquí per aquest motiu. Hem de trobar maneres millors de recordar-los. Hem d’explicar els valors clau als quals ells dedicaven les seves vides. També hem de demanar justícia.
2. El meu cervell es va aturar en automàtic, rebobinant ràpid la vida que acabava de deixar enrere. Em va costar una estona esbrinar que aquests homes emmascarats no estaven allà per matar-me, sinó que algú, en algun lloc, els havia ordenat el meu segrest. Així va començar un procés de deshumanització. Jo no era res més que una mercaderia.
3. Em tenien en una bodega subterrània, en plena foscor, durant 23 hores i 45 minuts cada dia, i després venien els guàrdies, normalment dos. Portaven un gran tros de pa, un plat de sopa i una espelma. Aquesta espelma cremava durant 15 minuts, 15 minuts de preciosa llum, i després me la treien, i jo tornava a la foscor. Estava encadenat amb un cable metàl·lic al llit. Podia fer només quatre passos petits. Sempre somiava amb el cinquè.
4. Però la foscor també crea imatges i pensaments que no són normals. Una part del cervell vol resistir-se, cridar, plorar, i l’altra part del cervell ordena que callem i suportem la situació. És un debat intern constant: no hi ha ningú que l’arbitri.
5. La submissió era la meva única manera d’aconseguir una altra espelma.
6. Ell venia a la bodega, demanava als guàrdies que em lliguessin a la cadira i posava la música a tot volum. Després cridava les preguntes. Cridava. Em colpejava. Us estalviaré els detalls. Hi ha moltes preguntes que no vaig poder entendre, i unes altres que no vaig voler entendre.
7. L’interrogatori durava el que durava la cinta: 15 cançons, 45 minuts. Jo sempre enyorava l’última cançó.
8. Un dia, una nit a la bodega, no sé si era dia o nit, vaig sentir el plor d’un nen sobre el meu cap, un nen, potser de dos o tres anys. Passos, confusió, gent corrent. Quan Ruslan va tornar l’endemà, abans que em fes la primera pregunta, li vaig preguntar: “Com està el teu fill avui? Està millor?” Vaig agafar Ruslan per sorpresa. Estava furiós que els guàrdies haguessin filtrat detalls de la seva vida privada. Vaig seguir parlant de les ONGs que proveeixen medicines a les clíniques locals i que podien ajudar el seu fill a millorar. Vam parlar d’educació, de les famílies. Ell em va parlar dels seus fills. Jo li vaig parlar de les meves filles. I després ell va parlar d’armes, d’actuacions, de dones, i jo vaig haver de parlar d’armes, d’actuacions, de dones. I vam parlar fins a l’última cançó de la cinta. Ruslan va ser el tipus més cruel que vaig conèixer. No em va tocar mai més. No em va fer més preguntes. Ja no era només una mercaderia.
9. L’endemà em van traslladar a un altre lloc. Allí un guàrdia se’m va acostar –una cosa bastant inusual– i amb una veu molt suau va dir: “Vull donar-te les gràcies per l’assistència que la teva organització li va donar a la meva família quan ens van desplaçar a les rodalies de Daguestán”. Què podia respondre jo? Va ser molt dolorós. Va ser com una navalla al ventre. Em va costar setmanes de debat intern intentar conciliar les bones raons que vam tenir per ajudar aquesta família amb el soldat en què s’havia convertit. Era jove, era tímid. Mai en vaig veure el rostre. Potser tenia bones intencions. Però en aquests 15 segons, em va fer qüestionar tot el que havia fet, tots els sacrificis. Em va fer pensar també com ens veuen ells. Fins llavors, jo suposava que ells sabien per què estàvem allà i què estàvem fent. No ho podem suposar mai, això.
10. No som perfectes, ni superiors, no som bombers del món, no som superherois, no aturem guerres, sabem que la resposta humanitària no substitueix la solució política. No obstant això, ho fem perquè cada vida importa.
11. Quan hi ha un tsunami, un terratrèmol o un huracà, hi van equips de rescatistes procedents de tot el món, que busquen supervivents durant setmanes. Per què? Ningú posa en dubte això. Cada vida importa, o cada vida hauria d’importar. És el mateix per a nosaltres: quan ajudem els refugiats, persones exiliades del seu país pel conflicte, o persones apàtrides, conec moltes persones que quan s’afronten a un patiment aclaparador, se senten impotents i no fan res. És una pena, perquè hi ha moltes formes d’ajudar. No ens aturem en aquest sentiment. Intentem de fer el possible per brindar alguna ajuda, una mica de protecció, una mica de consol. Hem de fer-ho. No podem fer una altra cosa. És el que ens fa sentir, no sé, simplement humans.
12. Mesos després del meu alliberament, vaig trobar-me l’exprimer ministre francès. La segona cosa que em va dir va ser: “Vas ser totalment irresponsable d’anar al Caucas Nord. No sap quants problemes ens ha generat”. Va ser una reunió curta. Crec que ajudar la gent en perill és ser responsable. En aquesta guerra, que ningú vol aturar, portar una mica d’ajuda als necessitats i una mica de protecció no és només un acte d’humanitat, sinó que marca una diferència real per a la gent. Per què ell no ho pot entendre, això? Tenim la responsabilitat d’intentar-ho.
13. Han quedat enrere els dies en què una bandera blava de l’ONU o una Creu Vermella ens protegien automàticament. Grups criminals i alguns grups polítics s’han barrejat en els últims vint anys creant aquesta mena d’híbrids amb els quals no tenim forma de comunicar-nos. Qüestionen els principis humanitaris, els posen a prova i sovint els ignoren. Però potser, i més important, hem abandonat la cerca de la justícia.
14. A Rússia, els monuments de guerra tenen a dalt aquesta bonica inscripció. Diu “Никто не забыт, ничто не забыто” (“Ningú se n’oblida, res s’oblida”). Jo no oblido els col·legues que he perdut. No me n’oblido gens.
Vincent Cochetel el dia del seu alliberament
