Foto: Virginie Dumesnil
“Se pot saber què fa un moixó mort dins d’una capsa de sabates a la cuina?”, va cridar ma mare quan es va trobar el panorama. Havia estat el Xusso. Bé, havia estat jo, que havia agafat el pardalet que m’havia dut el Xusso pletòric d’alegria fins a l’habitació de l’ordinador de casa la mare. Va pujar els tres pisos, el tio, amb un pardalet entre les dents, remenant la cua com en sa puta vida. Com volent dir: amb aquesta ofrena d’avui, sí que et quedaràs prendada del tot de mi. Jo poc més i em desmaio en veure el pobre moixonet agonitzant. Així que el que vaig fer va ser rescatar-lo de la boca del Xusso, tapar-lo ben tapadet amb paper de cuina perquè no agafés fred, posar-lo dins d’una capsa de sabates buida i col·locar-hi un tapet d’aigua ple d’aigua i una galeta triturada al costat, perquè s’anés refent de l’ensurt que li acabava de donar el meu gos de quilo i mig. I vaig seguir fent els deures de la uni, que major d’edat quan vaig fer aquesta estupidesa, recordo que ja ho era. En fi. Ma mare va arribar una mitja hora més tard i la resta de la història ja la coneixeu.
El Xusso va entrar a les nostres vides molt aviat; tan bon punt mon pare va marxar de casa, va acudir mon iaio amb un gosset minúscul amagat a la butxaca de la camisa –allà on es posen els senyors la cartera. I mira, no us diré que no, a ma germana i a mi –jo tenia catorze anys i ella, sis– al moment, una mica el disgust sí que ens va passar. Vam decidir no posar-li un nom de gos acabat amb i perquè a mi em semblava la cosa més cursi del món i perquè es veu que a casa meva, els noms els escollia jo. I vaig decidir que es diria Xusso, i entre que ma germana encara no tenia cap classe de criteri i que ma mare en aquell moment si li hagués proposat que el gos es digués Jordi Pujol, crec que li hauria sigut igual, al final la cosa va quedar en “Xusso? Pos Xusso”.
I Xusset-lo-nostre es veu que havia vingut a canviar-nos les vides però nosaltres encara no ho sabíem, que feina teníem a acostumar-nos a ser un de menys i un de més d’un dia per l’altre, en aquella casa de tres pisos.
Poca broma, que el bo del Xusso va viure setze anys, amb el seu quilet i mig de corpulència –era un yorkshire tan petit que li vam construir una gatera perquè sortís a la terrassa quan volgués. Un dia que feia molt de vent –quan dic vent vull dir vent, que si no sou del Delta de l’Ebre o de l’Empordà no sabeu de quin vent parlo– a Xusso el va aixecar a volar mentre jo el portava agafadet de la corretja i va ser estrany perquè semblava que portés agafat un globus de fira.
I, compte, que no ens l’estimàvem per intel·ligent, que Xusset no va aprendre mai això de seu o dona’m la poteta. Màxim, si li deia: Xusso, anem a la dutxa?, es quedava molt quiet com si per no moure’s gens jo hagués de deixar de veure’l, com fem nosaltres davant la probabilitat de desgràcia, que et quedes molt quiet a veure si passa de llarg.
Només fa poc més d’un any que el Xusso es va morir i, no sé a casa vostra, però a la meva, no es plora, menys aquell dia, que ens vam veure les tres per primer cop plorant alhora i va ser dels dies més tristos de la meva vida. Tant és així que em vaig passar tot el trajecte de la Hife de Barcelona fins al poble escrivint-li una carta de comiat que per descomptat no estava a l’altura, i que no podia acabar d’escriure de tant i tant que vaig plorar en aquell trajecte que tot el bus em mirava: escrivint i plorant com no he tornat a fer mai a la vida. Ara ja no em fa vergonya explicar-ho: el vam enterrar a l’hort de mon tio, primer vaig tenir la idea que hi havíem de plantar un arbre allà a sobre que cresqués molt i molt per contrarestar tan menut com havia estat ell sempre, i al final ens vam haver de conformar a plantar-hi un roser perquè mon tio no entenia per què havíem de plantar-hi un arbre, si ja n’hi havia un altre a prop. És igual, el roser encara hi és i encara fa roses quan n’és l’època.
Vaig escollir una cançó que estigués –això almenys sí– a l’altura de com l’estimàvem, una cançó que sap consolar-te si tu ets capaç de deixar-te vèncer i em vaig posar a llegir davant de ma mare i ma germana el text que li havia escrit a l’autobús. Vaig pensar que era important fer una cerimònia per acomiadar el Xusso, que feia bastant més que el coneixia a ell que al meu germà, no sé si m’explico. Que era el company de pis de ma mare. Que com podia ser que un quilo i mig d’animaló deixés un buit tan immens. Que el que estava passant és que s’acabava una època i ara ja no devíem ser ni a l’Antropocè. No sé per quina estranya raó mon tio va creure oportú d’interrompre’m el discurs i la cançó per explicar que al matí havia anat a portar “uns albarans a l’almacén de l’home aquell de Masdenverge”.
Avui recordem la cerimònia i riem d’aquell boicot, no us enganyaré. El Xusso també feia molt riure quan arrossegava el cap per terra fins a tu quan li deies Xusso vine. Tinc en un calaix la carta que li vaig escriure; no em ve de gust buscar-la, però sé que hi diu coses com que això de no creure en déu, ni en reencarnacions ni en cels ni en inferns m’impedeix pensar que algun dia ens tornarem a veure, perquè francament, permeteu que ho dubti.
