Turística i domèstica

La ciutat farà la resta

Poques vegades he estat tan feliç com quan caminava sabent-me estrangera

| 27/03/2017 a les 21:58h
Especial: Turística i domèstica
Arxivat a: Cambres pròpies, Turística i domèstica

Foto: Jean-François Gornet


Ja no caminem. Ho deia l’altre dia Werner Herzog durant el diàleg que va mantenir amb Paul Holdengräber a l’edició d’enguany del Kosmopolis. Té raó, penso. Tot i que sé del cert que no és el meu cas.
 
No sé si pel fet d’haver nascut en un poble, on fins que el gran de la colla no es treu el carnet de conduir no tens altre remei que anar a peu a tot arreu, o per haver fet muntanya des que era petita, per a mi sí que és necessari caminar. Caminar i tot el que implica: perdre’s, deambular sense un destí concret, embadalir-se. Potser sigui la meva ànsia voraç d’observar-ho tot, per si cal documentar-ho. No ho sé. Em fascina la progressió del paisatge humà més que la del físic: veure com canvia la gent i els seus ritmes. Veure les persones de nit i de dia, els nens que fan rebequeries i els avis que miren les obres. Els joves que tornen de festa. M’interessa tot.
 
Puc caminar des de la Ciutadella fins a Sants, per camins diferents. Fer la Gran Via de nit, tornant a casa. Pujar a Montjuïc per Maria Cristina i baixar per Poble Sec. Ho explicava en un altre article: caminar em dóna una sensació incerta d’avançar. És un estat mental.
 
L’agost de 2014 el vaig passar sola a París perquè necessitava desubicar-me per acabar d’escriure Ancoratge. Com que gairebé mai planifico res, no se’m va ocórrer mirar la previsió del temps abans de fer la maleta. Així que vaig posar un peu a Beauvais, una pluja fina i constant em va anunciar que res de sandàlies ni vestits de tirants, que tocava caminar la ciutat sota la pluja. I així va ser: cada matí, després d’un esmorzar pur beurre, confegia l’estètica malgirbada del dia – vestits d’estiu amb dessuadores i impermeable- i em llançava als carrers, sota la pluja. Caminava i caminava. Dinava als parcs o als bancs del Quai de Seine. Si amenaçava aiguat, entrava a un museu, a una llibreria o una sessió de midi. Al vespre, quan arribava a casa, menjava formatge, bevia vi i escrivia. De manera inevitable, caminar durant tot el dia feia emergir els poemes que jo tenia clar que volia escriure i que tenien a veure amb avançar, amb canviar. Caminava sense GPS, només amb un mapa que dia rere dia estava més atrotinat i guixat.
 
El viatge mental començava sempre prop de casa, a la tomba de Truffaut al cementiri de Montmartre, com qui va a veure la Moreneta, i depenent del que em cridava, tirava amunt o avall. Observava les mamans enormes de Barbès-Rouchechouart, amb les seves bosses de quadres i els parisiens de set cognoms francesos de Saint Germain i el seu gest entre altiu i galtacaigut. Xerrava d’Apollinaire amb els venedors de llibres de segona mà i del mal temps que havia ensopegat amb els cambrers del cafès on m’aturava a descansar, adesiara.
 
Poques vegades he estat tan feliç com aleshores. Com quan caminava sabent-me estrangera, exploradora. Escoltant una ciutat que no era la meva i esperant-ne un retorn indefinit. Sota la pluja, ella em rebia inhòspita i freda, en ple agost. Mai he estimat París com aleshores. I a fe que me l’estimo molt.
 
Però no n’hi ha prou de caminar ciutats. Un cop, en una entrevista, em van demanar què hauria de fer tothom almenys un cop a la vida. No ho vaig dubtar ni un segon: fer un cim. Arribar a dalt i observar la vall sota els peus, el camí que ja has fet, el cert vertigen –almenys en el meu cas– i el cansament que desapareix com per miracle sabent que la tartera fa baixada.
 
Tinc un amic del Montseny, en Pau Gener. Gran poeta i gran ésser humà. Sempre que ens escrivim m’explica les seves sortides a bosc. Hi va gairebé cada dia. Entra en detalls, perquè ens agrada a tots dos, i em parla dels animals que hi ha vist, dels colors i de les herbes. Dels bolets que hi ha caçat. De tant en tant, també m’explica alguna aventura.
 
Mentre era a París, quan rebia correus electrònics d’en Pau, les dues passejades es confrontaven: el seu Montseny satànic i el meu París inclement. I no érem gaire lluny, l’un de l’altre, perquè tots dos, jo entre fanals i arrondissements i ell entre animalons i bolets que treien el cap abans d’hora, caminàvem. A bosc un i a ciutat l’altre. I anàvem trobant respostes similars, malgrat la disparitat dels nostres paisatges.
 
Crec que l’altre dia vaig entendre molt bé Herzog quan deia que un dels errors de la humanitat ha estat perdre l’esperit nòmada, la voluntat d’explorar. Caminar és conèixer el món i és conèixer-nos a nosaltres respecte al món i els altres habitants. Proveu-ho: demà, en sortir de la feina, no agafeu el metro. Sortiu a observar el carrer i la gent amb ànima i curiositat de nouvingut, amb la imaginació encesa. Obriu-vos d’ulls i d’orelles i la ciutat farà la resta.  

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Els Cinemes Girona ofereixen abonaments anuals amb un preu especial
Imatge il·lustrativa
El museu del pintor acull una exposició d'instantànies que ens endinsen en el seu món
Imatge il·lustrativa
El Palau Solterra de la Fundació Vila Casas mostra com es van influenciar mútuament dos artistes
Imatge il·lustrativa
L'Aula d'Escriptura de l'Ajuntament de Girona obre les inscripcions per al nou curs
Imatge il·lustrativa
Així ballaven Fred Astaire i Ginger Rogers
Imatge il·lustrativa
Lucas Hnath posa en dubte el sentit del matrimoni al Teatre Romea
Imatge il·lustrativa
Un vídeo acara escenes de cinema amb les pintures que les han inspirades
Imatge il·lustrativa
Un espot denuncia en un minut i mig una realitat que a l'estiu es multiplica