Més que paraules

Raimon: «No ens penedim mai d'haver estat valents»

El cantautor diu que «l'única manera de no enganyar els altres és no enganyar-se un mateix»

Com un puny

| 01/04/2017 a les 14:05h
Especial: Més que paraules
Arxivat a: El piano, Més que paraules

Foto: Gemma Ventura


Parla fluix, però canta amb tota la força del món. Ell, que ve d'un silenci antic i molt llarg, s'ha atrevit a dir no. Ens ha demanat que diguem no. Raimon (Xàtiva, 1940) aquest maig, amb dotze concerts al Palau de la Música, ha dit adeu als escenaris. A més de cinquanta anys de cançons i camins. Parlem d'allò que s'aprèn a força de ser valent, però també coherent. De la persona amb qui ha compartit més de mitja vida i amb qui diu que junts ja sumen 150 anys. Del pas del temps, d'allò que s'acaba. Però ho fem començant pel principi: pel pare fuster, que se'n va anar massa aviat, per la mare, per aquell carrer Blanc.

Aquesta conversa està patrocinada pel celler Més Que Paraules


Què era per a tu la teva mare?

La meva mare ho ha estat tot. Tenint en compte que mon pare mor als seixanta-set anys.

Llavors només en tenies vint.

Abans ell havia estat malalt, perquè havia tingut una embòlia cerebral. Havia treballat massa. I la meva mare es quedava sola.

Quants germans éreu?

Quatre. N'hi havia un que va nàixer abans i va morir. Parlaven de l'Antoni, però jo no l'havia conegut. Però a mi no m'esperava ningú.

Vas arribar de rebot?

Sí, de propina. Ma mare tenia quaranta-set anys, el meu pare quaranta-vuit. Havia estat president dels sindicats, era de la CNT, no tenia cap delicte de res, però si algú et delatava, anaves a la presó. Hi va anar amb un altre tio, que estava casat amb una germana de ma mare. Possiblement en alguna d'aquelles sortides van fer festa i vaig sortir jo. Així com els meus companys d'escola tenien la mare jove, la meva ja tenia una certa edat. Una mica sí que vaig estar mimat perquè no m'esperaven. Era com un joguet. Recorde que de petit em portaven d'un lloc a l'altre. Com que ja no necessitaven els diners per als fills grans perquè ja treballaven, vaig poder estudiar, perquè si no s'havia de treballar. Un capellà va dir al meu pare que jo podia aprofitar per estudiar. I a partir d'aquí vaig estudiar el batxillerat. Em vaig espavilar per tenir beques, treballar a ràdios. I vaig anar a València sense un duro. La primera cosa que volia era anar a rebre classes de filosofia i lletres i em van agradar. Vaig tenir matrícula gratuïta. Em vaig espavilar per tenir una beca de menjador.

Per què tens la mare com a referent?

Era molt divertida, a la seua manera intel·ligent: no havia estudiat gaire, però sabia escriure i llegir. Havia treballat i n'estava molt orgullosa. Tenia un caràcter fort, un sentit de l'humor punyent.

El teu pare era fuster. El fet de cuidar el que fas ho vas aprendre d'ell?

Crec que això ho tenien els dos. Ell en el que era seu era molt pulcre i perfeccionista. I la casa la teníem netíssima. I això de ma mare no ho he agafat. L'última cosa en què pense és en si la cadira ha d'estar així o no. Però en certes coses soc molt ordenat.

En què?

En alguns papers. Però tinc un desgavell de llibres i de discos! Això m'ha superat. Viure la precarietat i que en un moment determinat hi hagi una exuberància de coses que pots tenir, llegir, fer, em supera. Vas acumulant-ho. Fins als 40 o 45 anys amb l'ajuda d'algú ordenava els llibres, els que compres i els que t'arriben per una raó o altra.

L'abundància fa que valoris menys les coses?

El que passa és que el desordre et confon mentalment. El caos em fa ganes d'ordenar-lo i quan el tinc ordenat, al cap d'un cert temps, el caos torna.

Ets despistat?

El que em passa és que al ser un personatge públic de vegades em sap mal, però te trobes persones amb qui has estat una estona a gust, però d'això potser fa trenta anys. La setmana passada estàvem dinant els supervivents del curs del 1950. I si hi ha algú nou, no el recordes. Perquè tu recordes els setze anys d'aquella persona. Però les persones canvien molt. Quan veig les meves fotos veig unes cares amb què ja no tinc res a veure.

És el pas del temps.

Sí. És el pas del temps sobre el cos. Perquè a vegades aquí no passa [s'assenyala el cap], i aquí [s'assenyala el cos], sí.

Ets la mateixa persona però amb el cos que et va canviant.

I tant. A més, aquest divorci entre cos i cervell és molt emprenyador: corres i caus. O coses que abans feies sense esforç i després dius: ostres tu, però què passa? Em fa mal aquí, em fa mal allà. Totes aquestes tonteries. És el pas del temps, l'edat, etcètera, però com que les experiències sempre són individuals, les passem individualment.

Ho acceptes o t'emprenyes?

Què hi hem de fer. Les dues coses. Sempre he pensat en el Manolo Vázquez, que se sentia rubio, alto y joven.

T'hi sents?

No. He estat ros, de jove. D'alt, no gaire.

A què has après a dir no?

En aquella cançó dic no a la por, a la sang vessada, als empresonaments injustos i a la fam. Són quatre pilars que s'han aguantat a la dictadura.  

Dir no és un aprenentatge de la vida, també.

I tant. I dir sí, també. La cançó va lligada a l'Albert Camus que diu: "Qu'est-ce qu'un homme révolté? Un homme qui dit non". Un tio que diu no és un home rebel. I això està a la cançó. Però també hi ha experiències personals: hi havia dos amics meus que estàvem estudiant a la Universitat de València, l'any 62, amb les vagues d'Astúries. Em van dir: anem a casa a escoltar uns discos de Brassens, i vaig dir que no perquè tenia un examen, l'havia de preparar, i vaig anar a la biblioteca de la facultat a estudiar. I resulta que els van agafar i van anar a la presó. Si hagués estat allà m'haurien enxampat. Tenia aquesta experiència a prop.

A vegades dir no és molt difícil.

No ens penedim mai d'haver estat valents. Et pots penedir d'altres coses però d'això, no. Un pot pensar si hagués fet això, no hauria tingut tantes dificultats. O si hagués fet no-sé-què, hagués tingut una major projecció.

Ho penses?

No, però hi ha qui ho pensa.

Tu cap endavant.

Jo? Pel que queda, com el del paracaigudes. Ja el saps aquest, oi?

No, no.

És un tio que està en un avió i no funciona. Molts es tiren en paracaigudes per salvar-se. El seu paracaigudes no s'obre i el tio quan està a uns dos metres diu: ara pel que queda, salto. 

També és important acceptar que els altres diguin el que vulguin.

Si tens una mica de projecció pública, això ho has de tenir assumit. Has d'assumir que tindràs gent que seran exagerats en l'elogi i d'altres que seran exagerats en l'insult o la crítica.

Pots conviure amb això?

És que no hi pots fer res.

Però a vegades deu fer mal.

Se n'ha de prescindir. Ara, també depèn de qui et diu les coses.

No tothom té el mateix criteri.

Si veus que segons qui te diu segons què, pots pensar què pot dir aquest home si està als antípodes del que penso? He tingut la sort de tenir des del començament una gran amistat amb el Joan Fuster, que l'admirava abans de coneixe'l, i amb l'Espriu.

L'Espriu deia que si hagués tingut un fill, li hauria agradat que fos com tu.

Hi ha hagut una admiració per part meua. Ha estat important que aquesta gent s'hagi fixat en el que he fet i hagi pensat que això val la pena. Alguns amics escriptors em diuen: és que t'aplaudeixen i saps de seguida si ho has fet bé o mal. En canvi, nosaltres escrivim i no sabem mai el què.

Al final també deu ser trobar la distància justa. Perquè si algú et diu: Raimon, el que fas és preciós i m'has salvat la vida i ets un referent i...

Aleshores se li ha de dir: t'has quedat curt, nano. Hi havia un pintor a València que quan exposava anava als amics i els deia: ¿qué te parece? I l'amic responia: pues está muy bien. I ell deia: eso es incomparable. I començava a dir tot el que volia que li diguessin els altres.

Això dels egos a la cultura és un xou.

En la cultura i en tot: a les relacions personals. Qui no en té mai prou. És com allò de dir: bon dia, i que l'altre et digui: doncs tu pitjor. Es pensa que per dir-li bon dia l'has insultat.

A vegades hi ha voluntat d'aixafar.

L'enveja és una de les coses que conformen l'ànima.

A vegades he pensat que tots els conflictes neixen de l'enveja.

Tots no, també hi ha els econòmics, que són importants. Una cosa és l'esperit competitiu, que alguns tenen i d'altres no, que és voler sempre ser una mica millor. I una altra cosa és: l'altre ho fa millor? Jo que soc més bo que aquest, per què ell triomfa i jo no? Això passa en món del treball, de les relacions personals, de l'art, de tot arreu.

Això ens aïlla.

Això el que fa és fer-te mala sang. Ara, depèn de cada caràcter: hi ha qui ho sublima, li dona la volta, fa unes coses magnífiques i te fa un llibre perfecte.

Què en fas, de l'enveja?

He estat poc envejós.

Has fet la teva?

He tingut la sort d'estar ben acompanyat i aleshores he anat fent camí. Volia fer unes certes coses i no enganyar-me a mi mateix. L'única manera de no enganyar els altres és no enganyar-se un mateix. Sé el que vull i faig tot el possible per portar-ho a la pràctica. I són cinquanta-sis o cinquanta-set anys constants, d'ofici. Que ho podria haver fet millor? Sí. Que d'altres ho fan millor? Sí. El que he fet és el que he pogut.

Has procurat anar a favor teu.

I fugir una mica de l'autocomplaença. Ja en fèiem bromes a la universitat: ara agafa una agulla de sac i punxa't l'ego, que estàs inflat.

Te l'has hagut de punxar de tant en tant?

He viscut moments molt bonics al llarg dels anys. He pogut viure perquè hi havia públic.

Quan has tingut èxits com Al vent, t'has hagut de sacsejar per no encantar-te?

He estat els anys vuitanta sense cantar-la perquè volia mostrar el que estava fent. Si no el públic diria: però aquest tio fa sempre el mateix!

El públic s'ha de respectar.

I tant. Respectar i intentar que vagi una mica més enllà.

Com?

Els que vam començar a cantar en català –el Quico Pi de la Serra, el Serrat, la Maria del Mar Bonet, el Pau Riba, la Guillermina Motta, l'Espinàs...– a poc a poc vam crear un públic inexistent. No hi havia un públic per això. El Diguem no va ser la primera cançó de protesta que es publica a tot l'estat espanyol amb totes unes conseqüències.

Quan estàs molt convençut del que fas, perds la por?

No he estat mai un home poruc, si no, no hagués fet el que he fet. A vegades tornàvem a les tres del matí i m'he trobat amb algun escrit al cotxe. Amb amenaces.

Davant d'això hi ha dues opcions: aturar-te o seguir.

La majoria de les vegades s'han quedat allí. Per exemple, a Madrid, després de l'acte del maig del 68, vam sortir pel vàter del degà, que tenia una porteta. I aquí, a la facultat de dret, vaig sortir per la finestra de darrere amb una escala que els estudiants van posar-hi. Així que com pels treballadors sovint el més difícil és saber com acabar una vaga, nosaltres a vegades havíem de saber on era la sortida, perquè hi havia llocs on podia passar qualsevol cosa.

T'ha passat mai alguna cosa greu?

Interrogatoris, multes, xorrades d'aquestes.

I al final deus veure que el que busquen és fer por.

Volen que facis el que ells volen. Aquesta seria la manera tràgica, però n'hi ha d'altres, més subtils: segons quines coses fas que no tinguin repercussió, que quedi aïllat. Si totes aquestes cançons s'haguessin cantat només per a 150 persones, no hi hauria hagut cap problema. Ara, si algú fa discos i encara que estiguin censurats, la gent els compra i cantes davant de mil o dos mil o sis mil persones, al tanto. He tingut molta sort. Perquè quan el 1966 vaig cantar a l'Olympia, va tenir molta repercussió i això per a mi va ser un escut, una protecció. Em treien el passaport però no em fotien directament a la presó, perquè hauria tingut una repercussió internacional.

A la vida també has dit que sí.

És que quan dius no, no et quedes amb un dir no.

I en aquests sí, l'Annalisa la vas seduir amb l'última carta que li vas enviar.

No sé si estava prèviament seduïda i em va fer patir fins a l'últim moment! Van ser dos anys. M'ho vaig treballar a fons.

És tota una vida que heu compartit.

I tant. Des del 66. 51 anys. Això ja és un vici!

Ja no deu ser només amor.

Hi ha de tot. És molt complex. Jo sense ella no estic a gust, i ella igual, espero. Està sempre allí. És una cosa que es renova. Nosaltres no hem tingut temps de rutina, pel tipus d'ofici. Hem estat molt pel món i hem passat junts moltes dificultats vitals, malalties, disgustos, morts de gent estimada. Quan tens tants anys, hi ha una quantitat tan gran de vivències que ja no saps si són teues o dels dos. Són indestriables, comunes. No sé quina és la paraula exacta, però és amor, evidentment.

I aprendre l'un de l'altre.

I desaprendre. Hi ha uns versos preciosos del Jordi de Sant Jordi que diu "tots jorns aprenc e desaprenc ensems, e visc e muir, e fau d'enuig plaser".

T'interessa el pas del temps.

Sempre, des del començament, el pas del temps ha estat no una preocupació, sinó una constatació, un sentiment, una evidència. Perquè sempre que som petits som graciosos, els animalets i nosaltres. Després podem ser feroços. I veus com aquest pas del temps va fent i desfent al mateix temps.

És la vida.

No sabem què és la vida, però el temps el notes. Ara, hi ha moments en què vius despreocupat, i d'altres en què ens preocupem: quin sentit té.

La vida té sentit?

La vida té el sentit que nosaltres li donem.

Tant pot ser una responsabilitat com un regal.

O potser no tens cap necessitat de donar-li sentit. Naixes i mores, això sí que ho sabem, fins ara. Ara diuen que cada vegada tardarem més a morir. Per segons quines persones serà pitjor. 

Tu li poses sentit?

Ho intento, encara no s'ha acabat.

Cada cosa té el seu temps: aquest cafè ha durat mitja hora, una vida tants anys. Tot s'acaba.

Sí. O que continua d'una altra manera. Hi ha els versos "pas de temps, temps de pas". És a dir, aquesta barreja que el temps passa però també el temps és un pas. Va lligat. El temps és subjectiu. Tot el que fa l'home per intentar viure amb el temps, s'ho fa l'home. El temps no existeix. Hi ha els rellotges, veiem que la lluna fa això, però ho fem per guiar-nos, per tenir una idea del temps. És la repartició que tenim per viure, perquè no podríem viure sense dies, hores. Qualsevol ocellet té estacions, però no té rellotges. No tenen aquesta ànsia de temps. Ho classifiquem per a la nostra tranquil·litat.

Ets una persona que enyores?

Enyoro persones que ja no hi són. Amb els anys vas adquirint, però vas perdent al mateix temps: des de gent estimada, fins a coses que has viscut. Els records estan plagats de vivències que t'han estat fortes, si no, no les recordaries.

Com més intens és un record, més el recordes.

Al disc Mentre s'acosta la nit, hi ha la cançó Rellotge d'emocions en què hi ha La internacional que cantàvem la mare i jo a casa.

Allò de "arriba los de la cuchara, abajo los del tenedor"?

Sí. Recordo una vegada que estava a Nova York, era el primer de maig del 1970 –que allà no se celebrava– i vaig telefonar la meva mare i la vam cantar junts: jo des de Nova York i ella des de Xàtiva. I alguna altra vegada, si te pillava fora el primer de maig, a París, ho feia. Aquesta cançó la vaig fer fa quatre o cinc anys. Estava a Palma de Mallorca, era aquest dia, van passar grups a la manifestació. Amb la curiositat que es van parar al semàfor! I a partir d'aquí vaig pensar en la meva mare i vaig escriure-la.

A mesura que et fas gran, acceptes més que les coses s'acaben?

No m'ho he proposat. Però evidentment que hi ha una acceptació perquè és obvi. Ho veus en el cos. Ho acceptes o no, és igual, saps que s'acabe. Ara, això no vol dir que tu estiguis acabat, sinó que hi ha coses que ja no les pots fer com les feies. Nosaltres agafàvem el cotxe al començament, posàvem els altaveus a la vaca del cotxe i anàvem a cantar. Ara no ho podríem fer.

Davant d'això, compensa l'experiència?

Depèn de si són bones o no. L'experiència és una paraula molt ambigua, perquè ha de ser bona, ha de ser dels sentiments, d'haver viscut coses que te fan goig, que en certa manera et justifiquen també.

Aprens a viure entre la banalitat?

La banalitat forma part del viure. Si no n'hi hagués, no es notaria allò que no ho és. A vegades, una temporadeta de banalitat també va bé. Per desengreixar. Això és com la poesia: si no hi ha prosa, no hi ha poesia. Si agafes un poema i tot ell és perfecte, t'embafa, hi ha d'haver alguna petita cosa.

No ens ho hem de prendre tot tan seriosament?

A petites dosis. Amb calma. I més tu, que tens el temps per davant.

A vegades és com si t'hi anés la vida, en les coses.

Això també és el caràcter de cadascú. Hi ha qui és tan crític amb si mateix que allò que fa no ho publicarà mai, i potser té interès.

La mort t'espanta?

He vist morir a casa l'àvia i la mare i el pare. No m'espanta. Saps que el fet de viure comporta això. El que passa és que no deixa de ser un absurd, en el sentit que la mort no té sentit.

Per què?

Tens la vida i podries viure sempre, d'una manera o altra. Quan ho penses en fred: s'acaba, jo, tu, l'altre. No té sentit. Per què vivim si ens hem de morir?

Sap greu que gent que és molt intel·ligent es mori, quan tot això ho podríem aprofitar per sempre.

Però llavors ja no hi cabríem. Si ja no hi cabem.

T'agradaria viure per sempre?

No. Perquè no ho he pensat. Amb això soc més de peus a terra. Sé que hi estic a prop. Amb l'Annalisa fem la broma que entre els dos tenim cent cinquanta anys. Setanta-sis anys ja són anys.

I dies.

I hores.

I cançons.

En certs aspectes ja comences a ser supervivent. He tingut amics de deu o dotze anys més que jo, aquesta gent ja se n'ha anat. El pitjor no és que et moris, sinó anar-te quedant sense gent. Que tu estàs viu, però allò que et feia viure ja no hi és. Va anant-se'n, va anant-se'n, va anant-se'n. Això és el que fa mal.

Sembla que sigui un dit que t'assenyali.

Estàs allí, com un supervivent. I dius: quan em tocarà a mi? I després sobretot el que vivies amb la gent que se n'ha anat: amb la gent que és morta hi havia una vida. Una vida que formava part de tu i tu formaves part de la vida d'ells. I en certa manera ells viuen en el teu record, però tu no vius en ells.


Conversa patrocinada pel celler Més Que Paraules.

COMENTARIS

Mes que paraules
Paquita Gonzalez, 02/04/2017 a les 11:06
+1
-0
Una entrevista al Raimon molt bona. M'ha fet sentir sentiments i pensaments que jo tinc i no soc capaç de parlar amb ningu, per por que no m'entenguin. No se si s'em enten.....el que vull dir

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La novel·la de Marc Artigau ha sigut guardonada amb el Premi Josep Pla 2019
Imatge il·lustrativa
Vic anticipa la diada convidant una quarantena d'escriptors i il·lustradors
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona organitza una festa per apropar dues ciències a tots els públics
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural ofereix activitats en família per gaudir i aprendre durant els dies de vacances
Imatge il·lustrativa
Revivim el capítol de la sèrie en què arriba l'estiu en forma de musical
Imatge il·lustrativa
Una curt animat sobre la lluita per mantenir-nos desperts
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'escriptor, que diu que «es pot estimar malament i també es pot llegir malament»
Imatge il·lustrativa
Katharine Hepburn llegeix la nota que va escriure a l'actor 18 anys després de la seva mort