Foto: Hartwig HKD
Si en les nostres converses t’hagués d’explicar un secret, et parlaria de com el temps, amb el temps, es torna més important i menys important a la vegada.
T’intentaria convèncer potser amb poca traça que, amb el temps, pots jugar a ignorar-lo, a avançar-t’hi, a perdre –sempre a perdre.
Per posar-te en situació, et diria que em vaig adonar que havia heretat de mons pares, dels dos, aquesta urgència agònica que atabala, com si el temps fos un fil d’aigua brevíssim i jo visqués enmig d’un desert molt desert, el primer cop que vaig sentir va, filla meua, espavil, que mos pansirem. Mos pansirem.
De seguida vaig entendre de què anava, això: neixes, tens pressa, et panseixes. I així, en aquesta precipitació meva per avançar-me al temps abans de pansir-me, als quinze anys tenia tots els cursos d’anglès aprovats per poder fer classes a adults, ja veus tu per què, si encara no tenia edat per treballar i ni tan sols volia fer classes a ningú.
Anys més tard, ho has de saber, dec haver somiat tantes vegades que vull córrer i no puc avançar ràpid que ara cada primavera em passa a la vida real. El temps, el malparit, em posa a lloc. Allà a baix del podi, perquè jo no guanyi mai.
Per això, ja he après a entendre que no té sentit cridar paraules d’amor en el buit que no escoltarà mai ningú. Que els contractes de per vida tampoc fan ara tanta por. Que aquest nostre temps malcarat i breu de vegades em regala una estona de poesia en la mirada teva.
És llavors quan puc encertar a dir-te que la música que t’acompanyi la ballaré encara que no en sàpiga, encara que sigui tan trista que faci plorar els més valents. Si en les nostres converses t’hagués de parlar del temps, et duria a un indret improbable, a una espècie de nit on cada cop hi ha menys hores, però a canvi no et farà por de gastar-les.
I allà enmig et confessaria un secret: això del temps és mentida i tu ets l’única veritat.
10
0
