Foto: Guillermo Alonso
Van trucar i van demanar per mi, que hi és la Míriam?, i la Míriam sóc jo però vaig fer com que no ho era, i vaig dir, un moment ara s’hi posa, i li vaig voler passar el telèfon a la mare, però la mare em va mirar com dient, no veus que estic fent coses?, i estava fent coses, el dinar per ser més concrets, i llavors vaig canviar la veu perquè no es notés que tornava a ser jo, i vaig dir, sí mani, com diuen les persones grans, i llavors va dir, no saps qui sóc?, i no ho sabia, perquè la veu de la gent és diferent quan la sents per telèfon, com la meva veu, que si la veig a un vídeo o la sento des de fora i no des de dins meu, no sembla meva, i vaig dir que no, que no sabia qui era, i llavors va dir, sóc el Rei Melcior, i per poc no em desmaio.
La mare va sortir de la cuina eixugant-se les mans amb un drap i em va fer amb el cap el gest que vol dir, qui és?, i jo vaig obrir els ulls perquè pensava que no em creuria, així que vaig marxar cap a la meva habitació i em vaig estirar al llit, que és el que fan moltes noies a les pel·lícules quan parlen per telèfon, perquè jo em sentia ben bé a dins d’una pel·lícula d’aquelles que no te les creus, que dius no pot ser, i de cop sí que pot ser i t’està sent a tu en persona, per dir-ho d’alguna manera.
Un cop estirada al llit, la mare em va seguir i jo vaig fer-li així amb la mà com dient, deixa’m sola, i va fer un gest amb la cara com dient, vale vale, perquè la mare i jo ens entenem bastant bé sense parlar, i vaig dir ja pel telèfon, de veritat ets tu?, i em va dir que sí, i que trucava per veure com estava, i també perquè m’havia estat observant i no estava gaire content, i vaig aguantar la respiració i va dir, qui t’ha convençut que els Reis Mags no existim?, i vaig dir l’Oriol Mena, perquè és veritat, va ser l’Oriol qui va començar a dir a l’escola aquelles coses dels Reis, i va dir, ah l’Oriol, aquell nen del carbó, i se’m va escapar el riure.
Després vam estar parlant de tot una mica, saps?, de les coses que m’havien portat, del que més m’havia agradat, i la veritat és que el Melcior, per ser un Rei Mag, és bastant normal, però ja ho diu la mare, que la gent important ho és més quan no es nota, i té raó, i el Melcior em va dir que fes bondat i vaig dir que sí, i li vaig preguntar si la nota que em van deixar a la porta de casa estava enganxada amb el celo de la meva habitació, perquè no vaig sentir res, i va dir que sí, i que van entrar durant un moment que estava adormida i que van estar esperant molta estona a la porta perquè em sentien moure’m al llit, i llavors vaig saber que era veritat, que el Rei era el Rei i ningú més.
Quan vaig penjar la mare em va dir, qui era?, perquè normalment no parlo per telèfon i quan em diuen si vull parlar amb els avis molts dies em faig la despistada, i vaig pensar que potser si l’hi explicava no s’ho creuria, i vaig dir, l’Oriol, i la mare va dir, i ara què vol aquest?, i res, volia disculpar-se per aquelles coses que va dir.
3
0
