Amb la il·lusió encesa

Foto: Amanda Tipton

Potser sí que arriba un dia que sa vida és un teatre que se diu felicitat, però ho dubtes: la felicitat sempre queda una mica més enllà d’on som nosaltres. La felicitat no és un estat sinó una esperança. També hi ha l’alegria, ses òrbites en sincronia, ses velles se xapen de riure. Però l’alegria és explosiva i dura tant com una cançó d’Antònia Font.

El gran què, ara ho veus, és la il·lusió. La il·lusió és el motor que ens manté l’espurna desperta, és el que ens fa brillar els ulls. És el que et va empènyer a comprar dues entrades de l’últim concert dels mallorquins a Palma, com si no tinguessis nens petits ni obstacles d’agenda ni un mar pel mig.

Viure sense il·lusió és possible, però és trist. Sense il·lusió no hi ha projectes ni desitjos ni horitzó. Sense il·lusió no tenim fills ni ens fem propòsits de millora ni viatgem enlloc. Quan perds la il·lusió la nostàlgia et guanya, la primavera té gust de tardor i les coses que et passen no t’acaben de passar del tot.

Proves d’atrapar el sol amb la pell, d’olorar una flor, d’emprovar-te un vestit. Dissecciones la tristesa perquè no fos cas, però et costa trobar-hi un punt de llum. No hi ha camps de maduixes ni astronautes rimadors ni calendaris amb trenta mil dematins. Llegeixes una carta d’amor i no et creus que te l’hagin escrit a tu. Anuncien concerts de grups que t’agraden i fas com si res. Ses coses no són fàcils per ningú dins d’aquest iglú.

Si poguessis, saps que et convindria tornar a cantar en veu alta. Com un dia d’abril que vas baixar caminant fins a la platja, amb uns auriculars posats i uns altres de recanvi, perquè havies quedat per dinar amb el teu amic metge. Volaves carrer Marina avall, somiaves recitals d’estiu i et sobraven paraules gratis i certes. El món tenia tots els colors del món i hauries dit que els Antònia Font existirien per sempre. No et calien ni la felicitat ni l’alegria, llavors. En tenies prou amb la il·lusió encesa perquè l’univers fos una festa.