Les paraules perfectes

Foto: Randy Auschrat

Quan tot vagi malament, treballa. No sé si era el millor consell del món, però és el que proclamava orgullós mon iaio Juanito. I quan es va morir, va ser mon padrí qui va heretar –ben bé com qui hereta un dret ancestral en una tribu– el deure d’anar recordant-nos-la ell mateix, aquesta frase.

Ara, des de la distància, i sobretot des de la distància de qui no és jo, pot semblar una mica ximple el fet que m’hagués aferrat al lema no gens victimista que proclamaven els ascendents masculins de la meva família masculina com si fos un bé sagrat, gairebé un mantra. Però, mira, ho vaig fer, repetir-m’ho fins a l’oix. I treballar perquè què si no, si en veritat tot anava malament i de lema no n’hi havia cap altre, a la meva família. Fet i fet, almenys aquest ja me’l tenia après.

En aquella època en què pensava que vivia sola però en realitat les negrors de les tenebres vivien impassibles al sofà de casa, hauria volgut topar-me amb una espècie de savi que tingués resposta a totes les meves pors, que s’emportés aquell esglai lletgíssim a l’hora d’adormir-me i de despertar-me per continuar a les fosques, aquella por d’estimar i que m’estimessin. Una espècie de Sant Jordi que matés el drac per mi.

No vaig trobar aquell Sant Jordi, afortunadament (es veu que al final el cavaller era jo mateixa), però sí que un dia, en una conversa amb mon pare –vaig veure-li l’esforç en l’expressió per trobar les paraules perfectes–, ell no se’n deu recordar, però em va dir: és important ser coherent entre el que penses i el que fas. No sé si les eren però a mi em va semblar que eren exactament les que necessitava escoltar.

Ara des de la distància, i sobretot des de la distància de qui no és jo, pot semblar una mica ximple el fet que m’hagués aferrat a aquest lema que, igual que aquell altre, podria perfectament haver llegit en un dels paperets que subjecten la bossa de les infusions.

En canvi, sort, sort de les dues frases que em van fer de flotador en el meu mar d’incertesa a l’edat de les tenebres. Que de vegades no és el què, ni tan sols és el com, sinó el qui. Per això mira’m amb aquests teus ulls, perfectes com les paraules. Mirem-nos sempre que pateixis, que de vegades encara em pregunto si tan sols existim en la mirada de qui ens estima.