Foto: Phil Rogers
M’han explicat històries de vides que s’aturen, tot d’una, i es veuen obligades a trobar noves sortides. Històries de persones que, de la nit al dia, han hagut d’aprendre’s la ciutat de memòria.
M’he mossegat la llengua davant de certs discursos polítics expressats amb vehemència. També he tingut discussions enceses enmig de la Gran Via, davant els mateixos discursos. Tot en funció del dia i l’humor.
He lluitat contra la son, com si m’hi anés la vida.
M’han explicat històries d’altres països, d’avis exiliats i retorns. D’empresaris infidels. De turistes excessius i de gent perillosa.
He obligat subtilment al silenci.
He fet veure que sabia quin era el camí més curt per tornar a casa.
M’he fet la digna, de tant en tant. Sabent que no eren hores i que –potser– no tenia edat.
He fet veure que m’interessava el futbol, el Mobile World Congress o el Saló de la Infància.
També m’he fet la interessant, ho admeto. En una ocasió, fins i tot vaig fingir una personalitat que no era la meva, només per divertir-me.
He explicat viatges acabats de fer, per primer cop, a algú a qui tot just acabava de conèixer. No l’he tornat a veure mai més.
He suplicat, plorosa, que em deixessin abaixar la finestreta per fumar, contravenint qualsevol normativa, perquè estava extremadament trista. M’ho han permès sense preguntes.
He imaginat la vida d’un desconegut, basant-me únicament en la música que posava.
He comptat les gotes de pluja damunt el vidre.
M’he pintat els llavis.
He fet petons.
Tot això i encara més coses.
Dins un taxi, de matinada.
