El que em va quedar per dir-te

Foto: srgpicker

És que allò nostre no era amor, era una altra cosa que tenia un nom més petit (i feble). Pero ens feia de refugi, i això, llavors, ja ens anava bé. Que si enyorés alguna cosa de tu seria com amb un dit, començant pel coll, tocaves gairebé sense tocar-me l’esquena i se m’esborronava la pell. I aquella lentitud que allargàvem fins a quarts de tres o quatre o cinc. Amb tu, de fet, mai sabia quina hora era.

Que ens vam trobar perquè els dos estàvem perduts. I no sé si junts ho estàvem més o menys, però ens enteníem. Que encara que recordés aquella cançó, no la tornaria a cantar. Perquè el seu lloc és aquell passat, aquell llit, aquell silenci de després. Que jo, segurament com tu, vaig imaginar que eres el que no eres i tot i sabent que vivia enganyada, feia veure que no.

Que a vegades penso que si no t’hagués dit prou, potser m’ho hauries dit tu. O qui sap si ens hauríem acostumat al que no ens agradava. A viure així de nit, per evitar veure evidències.

No sé si ho saps, però el que em va quedar per dir-te va ser adeu.