Visions

Deixeu-nos educar els vostres fills

No, pares i mares divorciats, no us volem prendre el lloc; però en necessitem un

El dia de la comare

| 06/04/2017 a les 12:13h
Especial: Visions
Arxivat a: Cambres pròpies, família, educació

Foto: Arxiu ND


Els conflictes familiars i la convivència domèstica són, ja ho he dit altres vegades, universals i atemporals. No dic cap mentida ni descobreixo pas res. Però hi ha una nova esquerda que ens afecta només, com a famílies, des de fa alguns anys. La diversitat familiar actual, el gran ventall de possibilitats fan que aquells conflictes s’hagin, també, diversificat. La relació entre mares i filles, mares i fills, pares i filles, pares i fills, avis, tiets, cunyats... tot això ho seguim i ho seguirem tenint, però per una ferideta petita de la societat se’ns han escolat les noves convivències: els pares i mares divorciats, les famílies monoparentals des del principi, les famílies enllaçades –és a dir, padrastres, madrastres, germans de pare o de mare–, les adopcions, dos pares o dues mares... En fi, hi ha tota una sèrie de relacions que són noves i que no es basen en la sang. Això no vol dir que no tinguin cap mena de base, però tampoc vol dir que tinguem una història al darrere sobre com actuar i com comportar-se, una base que la família tradicional sí que té. Els rols i els tòpics acompanyen. Les noves famílies queden coixes socialment, perquè no tenen aquest suport que donen els anys d’història, de model o d’antimodel.
 
Dit això, les noves famílies han de trobar les seves maneres. Jo, com que formo part d’una família enllaçada des que vaig néixer, i continuo amb aquest model després d’haver-me casat amb un home separat amb una filla, sé de què parlo. Les dificultats a què ens enfrontem no són tan diferents de les que podríem dir de tota la vida. Però hi hem d’afegir les noves convivències, l’absència d’un progenitor a totes dues cases, i la incorporació de nous rols a la vida quotidiana. Ningú –i potser ara peco de personalisme, com a madrastra– vol prendre el lloc als pares i les mares quan no hi són. De veritat, no podem continuar aferrant-nos a una idea antiga i carrinclona del padrastrisme.
 
No, pares i mares divorciats, no us volem prendre el lloc; però en necessitem un. Ara podríem parlar d’una mena de conciliació, aquella que no té res a veure amb la vida familiar i la laboral, sinó més aviat amb la vida familiar u i la vida familiar dos. Sí, els nens necessiten situar-se, però els adults també. El nen necessitarà menys temps que nosaltres, i n’hauríem d’aprendre.
 
Fa dies que hi penso, i quan dic que fa dies vull dir que fa anys. Des que vaig conèixer a qui ara és el meu marit, hi penso. Quan coneixes algú que ja té un fill, el primer que vols fer és prendre distància. No d’aquesta persona, sinó d’aquell fill. Una distància prudent, de respecte cap a la família que ja no conviurà a la mateixa casa, però que quedaran lligats de per vida. En el meu cas, va ser una espera de molts mesos. Abans, quan les famílies trencaven, ho feien de veritat: per sempre més, sense possibilitat de reconciliació. L’altre dia, llegint i presentant el llibre La tierra vieja, en vaig ser conscient. A la novel·la, dues dones, separades pel temps, es divorcien dels seus marits: la dona d’abans ho fa sense miraments, i la dona actual ho fa d’una manera civilitzada. Això què vol dir? Que la dona actual té present la vida futura del nen, i no el vol arrencar del seu pare, però per això haurà d’empassar-se la seva tristesa, soledat i ràbia.
 
Les separacions d’avui en dia són separacions raonades, civilitzades, com deia; volen ser separacions amistoses, comprensives i respectuoses. El preu personal i individual que s’ha de pagar per això és alt: mentre la dona antiga es desempallegava de l’home amb qui ja no volia compartir la vida i començava de zero sense problemes, la dona actual havia de negociar amb els budells la nova família del que havia estat el seu marit. I tot pels nens.
 
Doncs bé, aquesta nova família que pretén ser raonable i civilitzada no només ho ha de ser, també ho ha de semblar. Oblidem ja els rols antics, d’odi i recança; oblidem els models de padrastre amb poc interès i madrastra cruel. Ja no són els nostres models. Els rols actuals no passen per voler substituir l’altre, però sí s’ha de poder complementar amb naturalitat. Els nens ho agraeixen, ho interioritzen i, finalment, fan d’aquella nova situació la seva normalitat. Sembla fàcil, però no ho és. Perquè les noves parelles dels pares divorciats ens puguem encabir a les famílies, ens hi han de fer un raconet. Primer, el pare amb mi conviurem, però també qui se sentirà envaït en la seva tasca.
 
Aquesta reflexió vol ser una reflexió pacífica, raonada i civilitzada, també. No vol la rivalitat, no vol la substitució, no vol la guerra. Pares i mares divorciats, només volem l’espai que queda; un espai estret i ple d’entrebancs, un espai desagraït i silenciat, menyspreat per molts de vosaltres. Convertim aquest espai en una complicitat més: els mestres, entrenadors, tiets, companys, amics i avis tenen un paper còmplice a les nostres vides. Si ens desacrediteu, si ens feu fora, si ens voleu donar un paper de banqueta, si no voleu que intervinguem en l’educació dels vostres fills, si no ens deixeu participar com un més, si no ens doneu la importància davant dels nens, si ens voldríeu lluny i sense opinar, li estarem –tots plegats– fent un flac favor a la criatura.
 
Què passaria si no consideréssim els professors còmplices de l’educació dels nostres fills, si els ho féssim notar als nens? Que quan el mestre i el nen es quedin sols a l’aula, el nen tindrà un arma implacable, sabrà qui pot més, sabrà que amb el suport dels seus pares ho podrà tot contra el mestre per una raó senzilla: com que no és el seu pare, no cal que l’obeeixi. Si ens voleu invisibles per no perdre protagonisme, els esteu donant als vostres fills una excusa per desautoritzar-nos i per desequilibrar aquest equilibri precari de les famílies enllaçades, que depenen de molts factors per ser estables.
 
És cert, els padrastres i les madrastres no som pares ni mares dels vostres fills... però estem intentant fer que això no sigui important. Els estem cuidant, estimant i protegint com si ho fossin. Si nosaltres estem fent l’esforç de fer la nostra tasca malgrat no ser-ho, per què no podem fer-lo tots, aquest esforç? Els nens no ens pertanyen: al carrer, a l’escola, amb els monitors i els amics, amb els pares dels amics que faran a l’adolescència, amb els avis i parents propers, amb tots ells i arreu comptem per educar millor els nostres fills. S’escapen de les nostres dèries i normes en el moment que comencen a relacionar-se amb altres persones, a conviure amb més gent que els seus pares. Tal com està organitzada la societat, això vol dir des de ben petits. Escola bressol, acollida, extraescolars, casal d’estiu.
 
Aquella gent amb qui deixeu els vostres fills els estan fent persones. No seria lícit que nosaltres, els enllaçats, que convivim amb els vostres fills igual que els pares –i en alguns casos, més temps que els pares–, poguéssim formar part d’aquesta tribu que opina, educa, acompanya i estima com ho faria una professora, un entrenador, una àvia o un tiet? El preu que paguem per aquesta nova família civilitzada que no trenca amb el passat és ben alt, ja ho sabem: però no s’ho valen, els fills?

COMENTARIS

les 'no-mares'
CAROLETA, 06/04/2017 a les 14:56
+11
-1
Sóc mare separada amb fills "compartits". El meu ex-, està casat de nou i ha tingut més fills. Jo he tingut més fills amb la meva següent parella. Tinc germans "a mitges", mares "a mitges" i pares "a mitges". També tinc mig nebots, mig cunyats, mig pares i mitges mares. Ah i el millor, mig germanes. Però clarament, aquestes darreres son les que sento més "meves". és a dir, el meu cap no en fa cap de distinció. Tots sóm germans i germanes, un total de cinc.
La madrastra que ara tinc més a prop, fa de mare del meu fill quan està amb el meu ex-. El cuida, el mima, li llegeix contes i li prepara el berenar. No m'agrada la paraula madrastra...és antiga i despectiva. Prefereixo dir-li "No-mare" i de fet, el famós i comercial dia de la mare hi penso molt en ella, i en moltes altres, que tan valentament es llencen a assumir una responsabilitat inmensa. Sóc agraida i generosa amb ella. No pot ser d'altra manera. També amb el "no-pare" que educa al meu fill. La sang no és rellevant, ho son els fets. Tothom ha de tenir, trobar i voler el seu lloc. Moltes vegades no és així...la dedicació de les "no-mares" és magnífica i mereix el reconeixement oportú. També l'acceptació i normalització que moltes mares els donem. Gràcies per l'article.
Mares i pares segons :-)
Anònim, 06/04/2017 a les 19:52
+0
-0
Jo també sóc "mare segona", es a dir, cuido, mimo i convisc amb el fill de la meva parella. Aquest nom me l'ha possat precisament el nen, i m'encanta, perquè crec que realment és això el que som. Com els cosins i tiets segons som familia, familia de dia a dia, en una cotidianitat sense models com diu l'article :-) He agrait moltíssim llegir-ho i espero realment que entre tots trobem la manera de fer-nos no un raconet, sinó un espai, perquè cada vegada som més i, al menys jo, estic cansada de les mirades de pena i compassió!
resposta a les "no-mares"
Berta Rubio Faus, 06/04/2017 a les 21:55
+0
-0
Primer de tot, Caroleta.
Gràcies pel teu comentari.
Són molt d'agrair els comentaris com el teu que venen de la part de les mares.
El meu nom és Berta i estic al capdavant del Projecte Vadepapus (www.diversitatfamiliar.cat).
Una de les fites del nostre projecte és, precisament, donar el reconeixement que es mereixen a totes aquestes persones que fan un rol parental sense pares ni mares reconeguts.

Per altra banda, des del projecte, i després de moltíssima investigació al respecte, considerem que una terminologia positiva per parlar dels llaços que es creen entre els membres de les noves unitats familiars, és imprescindible.
Fixa't que, malgrat no t'agrada la paraula "madrastra" (a nosaltres tampoc, per les connotacions i perquè etimilògicament vol dir "mala mare"), l'opció de "no-mare" tampoc acaba de ser gaire positiva: d'entrada hi ha la partícula "no" (amb això estem definint a la persona per tot allò que no és, i no per tot allò que sí que és) i, per l'altra, en realitat tothom es podria afegir a l'etiqueta, qualsevol persona és "no-mare" del teu fill, si filem prim.

A diversitatfamiliar.cat, després de veure com ho resolen les llengües que ho tenen més assumit, com ara l'anglès, en què parlem de step-mother o step-father amb naturalitat, hem decidit optar per la terminologia recentment adoptada a l'Argentina: pares afins, mares afins, germans afins (si no comparteixen cap progenitor, si comparteixen un sol progenitor són germans "a seques", i així ho accepta la nostra llei i el diccionari).

I per què aquesta etiqueta "afí"? Doncs perquè una mare/pare afí és algú que fa, com bé dius, el rol de mare/pare quan la criatura és a casa seva.

Des del Projecte també promovem una versió carinyosa/divertida del terme i parlem de mamu i papu, per si els nanos els volen cridar d'alguna manera que no sigui pel nom.

En tot cas, et convido a conèixer i a descobrir la nostra web i les nostres xarxes socials!

www.diversitatfamiliar.cat

Missatge per a Caroleta
Jenn Díaz, 07/04/2017 a les 19:19
+0
-0
Gràcies, de debò. Els articles per a visibilitzar alguns problemes de les famílies enllaçades són importants, però els comentaris com els teus i com els de la Berta són necessaris. Al cap i a la fi, que jo parli a favor de les madrastres no té cap mèrit, en sóc una, però que ho feu vosaltres, mares divorciades, en té molt...
Espero ser minoria
Anònim, 17/08/2017 a les 22:09
+1
-0
M'agrada que hi hagi persones que puguin compartir aquesta bona relació amb les "madrastres", "no mares", "segones mares", però el meu cas no és així, per desgràcia.

La parella del meu ex és una "madrastra" de les dels dibuixos. La pitjor que us pogueu imaginar. Junt amb el meu ex han utilitzat les meves filles per venjar-se de mi i me les han posat en contra. M'insulten davant d'elles. Fins al punt que m'han arribat a odiar, no voler veure'm, treure' s el meu cognom... amb el desenllaç que he perdut una de les meves filles. Fa mesos que no la veig.

Per sort, l'altra ha obert els ulls i se n'ha adonat de la manipulació, no tant del seu pare (perquè per sort no és gaire espavilat) però sí d'ella. Aquesta "persona" si es pot anomenar així ha fet tot el possible, intel.ligentment i utilitzant les "bones paraules", victimisme, "simpatia"... Per allunyar-me del que més estimo.

Això té un nom i es diu SAP (síndrome alienació parental) molt difícil de demostrar. En aquests casos, la madrastra no pot tenir altre nom que aquest MADRASTRA en tot el sentit de la paraula. Només de pensar que una persona així les meves filles li diguin "mare", "segona mare" se'm regira l'estómac.

Per tant, molta sort pels que ho hagiu encertat, d'aconseguir unes relacions madures, amb sentit comú i tant de bo pogués escriure dient el mateix que vosaltres. Desitjaria estar tranquil.la quan deixo les meves filles amb ella, no patir pel què li diran de mi, els insults i esperar a veure com arriben a casa, supergirades, enfadades amb mi sense motiu, mirant-me amb cara d'odi... Per una mare això és molt dur.

I per si algú s'ha pensat que això només ho pot fer algú que no tingui fills, doncs no és així. Té un fill que davant seu i de les meves filles els parla malament del seu pare (no el conec però potser no és tant dolent). Amb el resultat que el seu fill odia al seu pare i fa mesos que no el veu.

És molt trist que hi hagi gent tant dolenta que per fer la guerra amb el que havia estat la seva parella, utilitzin els fills com a fletxes. No sé quin nom es mereixen pero MARE no!

Gràcies
Educar els meus fills? No, gràcies...
Anònim, 18/08/2017 a les 01:09
+1
-0
No, gràcies. Prou difícil que és... només falta que enlloc de ser dos, poc avinguts, en siguem tres, o quatre... Sí, home, i què més...?
Em sap greu perquè aquest escrit està ple de bon rotllo i racionalitat, civilització i predisposició exquisides, modernitat i mentalitat oberta, cura i estil literari, traspúa criteri, reflexió i un nivell de domini de la matèria, aquesta i d'altres...
Però la realitat no és aquesta, ni pretensions de que ho sigui... Que les famílies d'avui en dia siguin 'diverses' i que així haguem d'acceptar-ho, no justifica que aquesta situació i les seves conseqūències siguin fantàstiques. És el que hi ha? Doncs d'acord... però, personalment no ho aplaudeixo. I, és clar, fora un personatge de la vida familiar, per falta d'entesa, com a mínim, se suposa, poques ganes crec que li queden a ningú per convidar-ne un altre que ve imposat - és a dir, que no podem triar - justament per aquell amb el que no hi havia entesa!!! I que a sobre... vulgui educar allò que més et cou!!!
No, no... gràcies!!!
No sé quina és la fórmula perfecte... però ja, només ens faltaria això!!!
I no m'allargo, hi ha moltes raon i arguments per defensar la posició que proposo, però aquí no m'hi cap!
Però, per resumir...
- Féu-nos un lloc: home, guanya-te'l tu, no? Jo no t'he convidat a la meva vida.
- Deixeu-nos educar: noooo... l'educació dels meus fills és una cosa molt sèria com per deixar que massa gent hi posi cullerada. I si acceptem aquesta 'diversitat familiar', quantes segones mares cap esperar que tingui el meu fill al llarg de la seva etapa educativa? I tothom ha de tenir el dret d'educar-lo? I ell? Heu pensat quina credibilitat podrà tenir el seu procés educatiu si a tothom que passa per la vida de l'altre se li atorga la legitimitat d'educació?
No, home no...
Resumint : més que deixeu-nos educar, féu-nos un lloc, seria més adequat i intel.ligent que aquesta posició que aterra dins d'un determinat escenari familiar, respecti aquest panorama, ja que s'incorpora per voluntat pròpia a un projecte que ja existeix, i que ja té capitania, i que sobretot SÀPIGA ESTAR AL SEU LLOC !!!

Deixeu-nos temps!!
Anònim, 18/08/2017 a les 10:54
+1
-0
M'ha agradat molt llegir aquest article i us escriu una persona que està passant una separació que, en un futur espero que sigui amistosa però que en aquests moments necessito temps. I ho dic perquè tinc tres fills (de 6, 12 i 13) i el meu companys de vida ha preferit continuar la seva amb una altra dona, també amb fills (de 12 i 15).
Necessito temps perquè el pal ha sigut molt fort per mi però també ho està sent pels nens! Estic convençuda que l'amor entre nosaltres farà que tot rutlli amistosament però, de moment, és difícil i sembla ser que a les mares (crec que és el meu cas) hi juguem el paper més important però que també ens toca una feineta que no ens la mereixem (almenys abans era més fàcil per a nosaltres però al mateix temps més difícil pels nens)
I jo em pregunto... com seran les relacions dels nostres fills en el model actual? Podran tenir diferents parelles al llarg dels anys amb diferents fills i amb molta llibertat i bla, bla però amb una pèrdua d'uns valors que no sé si val la pena!!

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
L'Institut del Teatre ofereix uns estudis per aprofundir en l'escenificació i la tecnologia digital
Imatge il·lustrativa
El Macba programa una jornada d'activitats sobre l’empremta de la repressió i la despossessió colonial
Imatge il·lustrativa
La Casa Elizalde acull la mirada de fotògrafes professionals i aficionades
Imatge il·lustrativa
L'Editorial Barcino presenta la nova versió de l'última de les grans cròniques catalanes medievals
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'actor, que defensava «la lluita per la nostra república, del cinema o del que sigui»
Imatge il·lustrativa
Polanski, el cinema musical, brasiler, jueu i del món àrab protagonitzen l'inici del curs cinèfil
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'actor, que deia que «amb tant d'imbècil amb carnet d'opinador, els savis callen»
Imatge il·lustrativa
Un anunci sobre un nen que munta un drama i un pare que no sap quina cara fer