Tast del tast

Disputa de l'ase

«Trobareu molts animals amb els membres desproporcionats, i això demostra clarament que els fills d’Adam som de més gran noblesa que vosaltres»

La passió segons Renée Vivien

Especial: Tast del Tast
Arxivat a: Biblioteca, Barcino
Un dia calorós d’agost, al nord d’Àfrica, Anselm Turmeda (o més aviat Abdal·là) es troba havent de defensar a l'assemblea d'animals que els homes són superiors als animals. Té com a contrincant l’animal més obtús i miserable de la cort, l’Ase Ronyós de la Llarga Cua Tallada. Turmeda exposa dinou arguments per defensar la superioritat humana, tots rebatuts per l’Ase amb facilitat, fins que exposa l’argument definitiu que deixa desarmat l’Ase i la resta d’animals: Déu es va encarnar en home i no en animal.

Us oferim tres dels arguments recollits a «Disputa de l'ase», en l'adaptació que n'han fet Albert Mestres i Marta Marfany, publicada per Editorial Barcino dins la col·lecció «Tast de Clàssics».

Foto: Art G.


[Primer argument de la disputa]
 
—Senyor Ase, la primera prova i argument que nosaltres, els fills d’Adam, som de més gran noblesa i dignitat que vosaltres, els animals, és la nostra bella figura i aparença. Perquè nosaltres tenim els membres ben fets i ben formats, distribuïts segons proporcions harmòniques que es corresponen les unes a les altres. Així, els homes grans tenen les cames llargues i els braços llargs, i de la mateixa manera els altres membres, segons la llargada del cos; i els homes petits tenen les cames curtes i els braços curts. Per tant, tothom està proporcionat segons l’estatura del seu cos. En canvi, vosaltres, els animals, no sou fets així, perquè en vosaltres no hi ha cap proporció de membres, i ara us ho exposaré amb claredat.
 
Sobre la proporció dels animals, i en primer lloc sobre l’elefant
 
»L’elefant, tal com podeu veure clarament, té el cos molt gran, les orelles grans i amples, i els ulls petits. El camell, un cos gros, un coll llarg, les cames llargues, les orelles petites i la cua curta. Els bous i els toros, molt de pèl i cua llarga, sense dents a les mandíbules del davant. Els moltons, molt de pèl, cua llarga i sense barba. Els conills, tot i que són animals petits, tenen les orelles més llargues que el camell. I així trobareu molts animals, quasi infinits, tots amb els membres desproporcionats, i per aquest motiu es demostra clarament que nosaltres, els fills d’Adam, som de més gran noblesa que vosaltres, els animals.
 
La resposta de l’Ase
 
—Fra Anselm, cometeu un gran pecat menyspreant els animals de què heu parlat. No sou tan innocent de no saber que qui menysprea alguna obra o en diu mal, el menyspreu o el mal recau en el mestre o autor de l’obra. Dieu mal, doncs, del Creador que els ha creat? I això prové del feble enteniment que teniu i que no enteneu la qüestió. Sapigueu que Déu nostre senyor va crear molt bé i sàviament tots els animals que heu esmentat. I així ho testimonia Moisès al Gènesi 1, on diu que Déu va veure tot el que havia fet i que estava molt bé, és a dir, que no hi havia res a dir-hi.

»Vull que sapigueu també que Déu va fer l’elefant amb grans i amples orelles perquè es pogués espantar les mosques dels ulls i de la boca, que sempre té oberta a causa de les grans dents que li surten a fora, que Déu li va donar perquè es pogués defensar. I pel que fa a això que dieu que, en proporció al cos, hauria de tenir els ulls grans, vull que sapigueu que, si els seus ulls us semblen petits, la qualitat de visió que tenen és tan perfecta i fina que pot veure a cent llegües lluny, si és en una muntanya alta. Trobeu, doncs, aquesta tan bona visió proporcionada amb el seu gran cos? Sens dubte que sí, i no hi ha res a dir-hi. A més, vull que sapigueu que tots els animals del món que tenen els ulls grans i grossos, que els surten de la cara, tenen mala vista, feble, i els que els tenen petits tenen bona vista, precisa.
 
Sobre la proporció del camell
 
»Al camell, com que té les cames llargues i ha de viure de les herbes de la terra, Déu totpoderós va crear-li el coll llarg, perquè el pugui abaixar fins a terra i pugui gratar-se amb les dents les parts extremes del cos.

»Així, de manera semblant va crear Déu totpoderós tots els membres dels animals de què heu parlat, per a les seves necessitats específiques. Per no estendre’m, però, no vull exposar res més, ja que tampoc no ho entendríeu. De manera que amb el vostre fals argument no n’hi ha prou per demostrar que la vostra opinió errònia sigui veritat. Us dic, doncs, que si teniu cap altre argument el pronuncieu, i n’obtindreu una resposta completa.
 
[Segon argument de la disputa]
 
Fra Anselm diu a l’Ase
 
—Senyor Ase, hi ha un altre argument pel qual nosaltres som de més gran noblesa i dignitat que vosaltres: Déu totpoderós ens ha donat i lliurat els cinc sentits corporals, que són l’oïda, la vista, l’olfacte, el gust i el tacte. I, tot i que us els hagi donat també a vosaltres, els vostres no són tan complerts ni perfectes com els nostres, perquè a nosaltres ens ha donat també, juntament amb els cinc sentits, bona memòria, que ens permet tenir presents les coses que s’han esdevingut, absents i passades. I vosaltres només podeu evocar el present, i això demostra molt clarament que nosaltres som de més gran dignitat i noblesa que vosaltres.
 
L’Ase respon i diu
 
—Fra Anselm, havent sentit la fama que corre per tota aquesta província de la vostra ciència i de la vostra saviesa, abans de conèixer-vos i d’haver-vos sentit parlar, sapigueu que us tenia en gran reputació i saviesa, però ara, ben al contrari, us considero una persona rude i toixa. Vinga, home de Déu, que heu perdut el seny i l’enteniment? Ni un minyó de cinc anys no diria aquestes paraules, sinó que s’avergonyiria només de pensar-les. Ara bé, com que veig que heu perdut la memòria, ara mateix us respondré i us explicaré, si em podeu entendre, com Déu totpoderós ens va donar a nosaltres, els animals, tots els cinc sentits corporals més sencers i perfectes que a vosaltres, i més bona memòria i retentiva. Obriu bé ara les orelles, doncs, i escolteu les meves paraules.
 
Sobre el primer sentit corporal de l’animal
 
»El primer sentit corporal és l’oïda. Fixeu-vos, fra Anselm, si us sembla bé, que molt sovint quan algun dels fills d’Adam cavalca sobre algun animal, sigui cavall o mul, es cansa de cavalcar, especialment a l’estiu perquè fa molta calor, i baixa a refrescar-se i a descansar i s’asseu sota l’ombra d’un arbre, agafant el cavall o mul per la brida; llavors, si ve pel camí algun home a peu, el cavall o el mul el sent venir. En sentir el caminar i coneixent que el seu home no el sent, volent-li-ho fer saber, estira el fre i dreça les orelles, mirant cap al cantó per on ve l’home, i per aquests actes el cavalcador, atent, es posa dret i mira cap al lloc on ha vist mirar el cavall o el mul, i veu l’home que encara és a més d’un tret de ballesta lluny del lloc on és ell. I a vegades el cavall o el mul sent venir un llop o un gos, i fa aquests actes tantes vegades i tanta estona fins que sap que el cavaller el pot veure o sentir bé. Vegeu, doncs, fra Anselm, qui té més bona oïda o més fina, el cavall o el mul, que d’un gran tret de ballesta lluny sent venir l’home a peu, o el cavalcador, que fins que l’home a peu no és davant seu i el saluda no li sent els passos, ni els del gos que passarà davant seu. I us en donaria cent mil proves més, però, per no allargar el meu discurs, vull continuar i respondre les vostres proves i arguments.
 
Sobre el segon sentit corporal de l’animal, que és la vista
 
»El segon sentit corporal dels animals és la vista. Hi ha cap home avui al món, fra Anselm, amb una vista tan perfecta i tan clara que pugui veure coses petites des d’una llegua de distància? Doncs l’àguila i el voltor hi veuen i miren des de més de cinquanta llegües dalt del cel el conill o la perdiu, o algun altre animal viu o mort a terra. I pel que fa a la vista perfecta dels animals, fra Anselm, es demostra clarament en les grans tenebres on tot és foscor: els fills d’Adam no poden veure res sense llum, però els nobles lleons i d’altres animals, tots en general, fins els gats, els gossos i les rates, hi veuen i miren millor i més clarament que no ho fan els fills d’Adam en ple dia.
 
L’Ase parla de la vista perfecta de la somera del profeta Balaam
 
»En sabreu més coses, fra Anselm, si llegiu el capítol 22 del Llibre dels Nombres, que tracta de la somera del profeta Balaam, quan el rei Balac va enviar-lo a maleir el poble d’Israel. I Déu nostre senyor va enviar-hi el seu àngel, amb l’espasa a la mà, a fi que no el deixés passar més enllà, de manera que l’àngel es va posar enmig del camí. I la somera, en veure l’àngel dret amb l’espasa, va tenir por i es va aturar. El profeta, que no veia l’àngel, picava amb els esperons a la somera perquè continués endavant. I ella, que no podia suportar la injúria que li feia el profeta foradant-li les costelles amb els esperons, va dir:

»—Senyor meu, per què m’esperones així? Has vist mai que jo et fes res semblant? Em pegues perquè continuï endavant, però jo no puc passar perquè hi ha un obstacle al camí.

»En aquest punt, fra Anselm, el text diu que Déu nostre senyor va obrir els ulls al profeta; i, quan va mirar, va veure l’àngel, i tot seguit li va dir:

»—Perdona’m, perquè no sabia que fossis aquí.

»I l’àngel li va dir:

»—Si no arriba a ser per la somera que s’ha aturat, t’hauria mort.

»I després li va encomanar de part de Déu que no maleís el poble d’Israel, i així ho va fer. Digueu-me, doncs, fra Anselm, qui té més bona vista: els animals, que no tan sols veuen les coses corporals sinó que a més veuen i miren clarament les espirituals, com ara els àngels, o vosaltres, els fills d’Adam, que no veieu sinó les coses corporals? I cent mil proves més us en podria donar, però em continc per no allargar la nostra disputa i per por de fer avorrir l’altíssim i poderós príncep nostre, estimadíssim senyor rei.
 
Sobre el tercer sentit corporal de l’animal
 
»El tercer sentit corporal de l’animal és l’olfacte. Hi ha cap home avui al món, fra Anselm, que pugui olorar i flairar una bona olor o una mala olor des de la distància d’un tret de pedra? Doncs els gats i les rates oloren i flairen el formatge o altres menges des de la distància d’un tret de ballesta. I encara el mestre de les Propietats, que és fill d’Adam com vós, en dóna un testimoni més important quan diu que el voltor ensuma les coses mortes des de cent llegües lluny.
 
Sobre la naturalesa de l’escarabat
 
»Els escarabats solen viure de la femta dels cavalls, dels muls i dels ases. Doncs si us hi fixeu quan aquests animals defequin pel camí, primer no hi veureu enlloc ni un escarabat, però acte seguit, de cop i volta, en veureu una infinitat que vénen de tot arreu. Fins a tal punt tenen fi l’olfacte que des de deu o dotze llegües lluny oloren i flairen les seves menges.
 
Sobre la naturalesa dels llebrers i dels gossos de caça
 
»Vet aquí una cosa encara més meravellosa, i és que els gossos, tots en general i els llebrers en particular —que són més nobles, com si diguéssim—, seguiran, olorant-ne el rastre, els passos del conill, de la llebre o de la perdiu, seguint sempre el camí per on hagin passat aquests animals. D’això, fra Anselm, no hi ha cap fill d’Adam que en sigui capaç, ben al contrari: si els gossos, que són animals dels nostres, no els marquessin on és la caça, els homes tots sols no la podrien trobar mai. I deixo totes les altres coses, per por d’allargar la nostra disputa.
 
Sobre el quart sentit corporal de l’animal
 
»El quart sentit corporal de l’animal és el gust, sobre el qual, fra Anselm, si us hi fixeu bé, veureu els cavalls, els muls, els bous, els moltons i altres animals que, quan pasturen, davant d’herbes de gustos i sabors diversos, trien les herbes que tenen bon gust i són dolces, i se les mengen, i les que tenen mal gust i són amargues les deixen.

»I d’aquest quart sentit i del cinquè, us en donaria ara mateix cent mil proves, de com Déu totpoderós ens els ha donat a nosaltres, els animals, més complets i perfectes que a vosaltres, però me n’estaré per por de no avorrir l’altíssim príncep nostre senyor rei i els venerables barons, que només demanen i aproven discursos breus i plens de ciència. I pel que fa a això que dieu que Déu totpoderós amb aquests cinc sentits corporals us ha donat bona memòria i més retentiva que a nosaltres, de manera que podeu recordar les coses passades, i que això a nosaltres no ens ho ha donat, i que només podem evocar el que veiem en presència, us responc que el que dieu és fals.
 
L’Ase explica a fra Anselm la bona memòria dels animals
 
»Tal com vós mateix sabeu i per simple experiència veieu cada dia, els muls, els ases i els bous, quan han anat una vegada o dues de la vinya o de l’hort a casa, de seguida saben tornar tots sols sense que ningú els meni o els guiï. I vosaltres aniríeu una vegada o dues per un camí i en tornar us perdríeu i us equivocaríeu de camí.
 
Sobre la naturalesa de les orenetes
 
»Fra Anselm, fixeu-vos que els petits de les orenetes volen quan es fan grans i passa l’estiu i s’acosta l’hivern, i, com que són molt delicats i tenen por del fred, se’n van amb els seus pares i mares a hivernar en terres de les Índies, on quan aquí és hivern allà és estiu. I ho fan per estar sempre calents. I, després de la primavera, que és temperada entre la calor i el fred, les orenetes retornen aquí a les nostres terres, i així les veureu venir directament cantant alegres i divertides cap a les cases o els llocs on hi ha els nius que van deixar l’any passat, i tornen a construir altres nius per descansar-hi i per fer-hi créixer els petits. I després, com us he dit, un cop passat l’estiu, se’n tornen totes a les terres de les Índies directament, sense perdre’s ni equivocar-se mai de camí, ni d’aquí cap allà ni d’allà cap aquí, sinó que sempre es recorden de casa seva.
 
Sobre la naturalesa dels ocells i d’altres animals
 
»Una cosa semblant fan les tórtores i les cigonyes i molts altres ocells, però si hagués d’explicar com s’ho maneguen a l’anada i a la tornada seria massa llarg. També ho seria haver d’explicar com amb gran diligència fan bé i ordenadament les seves companyies, fent camí plegats i allotjant-se tots junts. Per exemple, les grues, que, quan ve el temps de marxar, fan fer crides a dues o tres, que s’estan quinze o vint dies cridant fort per l’aire i així totes s’apleguen per anar a hivernar als països càlids. No en diré res més, doncs, per ara.
 
Sobre la bona retentiva dels homes
 
»No passa el mateix amb vosaltres, fra Anselm. Si un de vosaltres que fos de Mallorca se n’anés a Barcelona i el convidés un amic a casa seva, un cop hagués tornat a Mallorca, si una altra vegada hagués de tornar a Barcelona, en la majoria dels casos oblidaria el carrer on para la casa de l’amic que l’havia convidat l’any passat, i si no preguntés als habitants de Barcelona on és la casa mai no la trobaria.
 
Diu, doncs, l’Ase
 
»Qui us sembla, doncs, fra Anselm, que té més bona memòria: nosaltres, els animals, o vosaltres, els homes? De manera que si teniu cap altre argument digueu-me’l, perquè amb aquest no n’hi ha prou per demostrar que Déu us ha donat més bona memòria o record que a nosaltres, ben al contrari, com us he dit i he exposat. No us vanteu de poder tapar el sol amb un sedàs, perquè no podríeu fer-ho.
 
[Tercer argument de la disputa]
 
Fra Anselm diu al senyor Ase
 
—Senyor Ase, com que no us agraden els arguments exposats anteriorment, ara us demostraré amb arguments perspicaços que nosaltres, els fills d’Adam, som de més gran dignitat que vosaltres, els animals, i que és cosa digna que siguem els vostres senyors i vosaltres els nostres vassalls i súbdits. I això és així per la nostra bona saviesa i el nostre gran seny, amb subtilitat d’enteniment i diverses ciències, bon consell i prudència que tenim, observem i guardem en els nostres governs, fets, comerços i diferents drets nostres, pels quals seguim els camins justos i bons i deixem i avorrim els camins falsos i dolents. I qui segueix el bon camí i fa bones obres és premiat i recompensat, i qui segueix el camí contrari és castigat segons la seva maldat. I vosaltres no teniu res d’això, sinó que com a bèsties irracionals realitzeu bestialment tots els vostres fets i les vostres obres, sense que hi hagi gens de raó en els vostres actes.
 
Respon l’Ase
 
—Ah, amic, amic!, és de savis pensar abans de parlar, i vós feu el contrari, ja que parleu abans de pensar, cosa que és una follia enorme i altiva, barrejada amb la més gran immundícia. No em refereixo als nostres grans i notables animals, sinó als més petits, en els quals trobareu tanta o més saviesa, discreció, subtilesa d’esperit i bon consell, amb més bona prudència que la vostra. Nosaltres tenim diferents drets i usatges segons els quals qui fa el que no ha de fer és castigat i qui fa el bé és recompensat, tal com us exposaré, seguint el meu esperit i el meu enteniment, si la vostra rudesa ho pot entendre. Escolteu bé, doncs, el que diré.
 
La naturalesa i el govern de les abelles
 
»El primer dels animals petits i subtils és l’abella, i, si us hi fixeu, fra Anselm, veureu com funcionen els seus habitatges sota el guiatge i l’obediència del rei, que viu entre la seva gent. I després, a la primavera i a l’estiu, de dia i de nit quan hi ha lluna, solen sortir totes i van a recollir la cera de les fulles i de les herbes subtilíssimament amb els peus i les mans, i després recullen la mel de dins les fulles i les flors de les herbes i els arbres i altres plantes. I amb la cera es fan les cases i els habitacles de diferents maneres: els uns rodons, els altres quadrats, els altres en triangle; d’altres els fan amb cinc o sis caires, per estar-s’hi i viure-hi; d’altres com a rebosts i llocs per posar-hi el menjar i les provisions per a l’hivern, i d’altres com a cambres per alimentar-hi els fills i dormir-hi a l’hivern, i els agencen com a rebosts o magatzems. I, un cop omplerts de mel per a la provisió de l’hivern, els tanquen amb un bona tancadura de cera a fi que ningú no ho toqui fins l’hivern. I llavors totes en general, sense propietat de cap mena, mengen en comú. I, quan l’hivern ha passat, a la primavera tornen al seu ofici com abans. I les seves ordenacions són de tal manera que les que no arriben d’hora dormen fora. I qui fa mal és castigat, de vegades els tallen un peu o una mà o el cap, segons requereixi el crim i ho mereixi, i posen els bocins al camí per on passen, a fi de donar exemple a les altres, perquè facin el bé i s’allunyin del mal.
 
Sobre les vespes
 
»Les vespes fan el mateix, només que no recullen mel, i els seus reis igual. Si us digués les enginyoses obres que hi ha als seus habitacles per alimentar els seus fills i com es preserven del fred i de la calor als boscos i als ombratges, seria massa llarg, de manera que me n’estic. Us sembla, doncs, fra Anselm, que les abelles són sàvies i enginyoses? Sens dubte que sí, i no podreu dir el contrari amb cap argument.
 
Sobre la naturalesa de les formigues
 
»Un altre animal petit i subtil és la molt sàvia i assenyada formiga. Salomó, un dels fills d’Adam més savis i assenyats que hi ha hagut entre vosaltres, davant la saviesa i l’experiència de la formiga, contradient-vos, va dir al llibre que va escriure, dit Proverbis, al capítol sis: «Oh, mandrós, vés a la formiga i aprèn-ne seny i discreció, i mira com s’esforça a l’estiu per recollir aliments a fi de poder reposar a l’hivern i així estar contenta i alegre.» Ara mireu, fra Anselm, i contempleu vós mateix com edifiquen amb seny i saviesa les diferents menes i tipus de cases i d’habitacles que fan sota terra, els uns llargs, els altres amples, els uns per habitar-hi i viure-hi, els altres com a rebosts i magatzems per posar-hi les menges i provisions de l’hivern, i els omplen de blat, d’ordi, de llenties, de faves, de cigrons i d’altres vitualles. I si per ventura, perquè el lloc és humit o per la pluja, els queviures es mullen, quan veuen que fa bo i un bon sol, els treuen a fora perquè s’eixuguin i s’assequin. I quan són secs els tornen a portar als rebosts i als magatzems on eren abans. I encara per por que els queviures germinin a causa de la calor i de la humitat, que són dues causes de generació, a l’estiu trenquen i parteixen el gra de blat en dues parts. I de l’ordi, les faves, les llenties, en treuen la pela. Saben molt bé, per la seva saviesa i discreció, que ni el gra de blat separat en dues parts ni l’ordi, les faves i les llenties pelats no poden germinar mai.

»A més, a l’estiu es lleven molt d’hora i surten de casa per anar a buscar queviures, i el menjar que cadascuna troba, per molta gana que tingui, per res del món se’l menjarà, sinó que el portarà lleialment a casa a fi que es mengi en comú, sense cap propietat.

»A més, si alguna d’aquestes formigues troba gran quantitat de queviures, se’n torna molt sàviament on són les seves companyes amb un gra del que ha trobat de mostra, i llavors totes plegades, o la majoria, se’n van amb ella perquè els ensenyi el lloc i porten els queviures a casa. Encara més, si alguna troba una gran quantitat de queviures, com ara un tros de bresca o una cosa semblant, tan bon punt s’adona que tota sola no pot portar una càrrega tan gran, se’n torna a casa i ho comunica a les altres. I llavors totes juntes, o les que són a casa en aquell moment, van amb ella fins al lloc de les vitualles i, si les poden portar o fer rodar totes juntes, s’ho emporten tot sencer; si no, ho parteixen en diverses i diferents parts, i cadascuna en porta una fins a casa. I quan hi arriben, les altres els demanen on és el lloc del menjar o les vitualles que aquella formiga ha trobat; un cop els han indicat els senyals del camí, se n’hi van una rere l’altra, i quan troben alguna formiga que porta el menjar cap a casa, primer s’aturen i es fan petons, tal com fan les vostres dames catalanes quan, venint dels perdons, troben pel carrer una coneixença; després els pregunten el camí, segueixen els senyals fins que arriben a les vitualles i porten la seva part a casa com les altres companyes.

»Es regeixen sempre per l’obediència al seu rei. Aquella qui fa el mal és castigada segons si el crim és gran o petit, tallant-li una mà, un peu o el cap, i els cossos de les que per justa sentència han estat executades es llencen al camí més pròxim del lloc on viuen per donar exemple a les altres i que no facin res semblant. I el cos de les que moren per malaltia s’enterra sota terra en un lloc de sepultura. Encara més: si per ventura passa que alguna és ferida per algun fill d’Adam o per un altre animal i perd un membre, com ara peus, cuixes o mans, de manera que no pot tornar a casa, immediatament i per ordre del rei van totes en aquell lloc i la porten a casa, on la cuiden bé fins que es cura o mor. Us sembla, doncs, fra Anselm, que en nosaltres hi ha tanta saviesa i tant de seny com en vosaltres? Sens dubte que sí, i encara més. Ningú que tingui ús de raó no ho pot contradir.
 
Sobre la naturalesa de les llagostes
 
»Us vull parlar, fra Anselm, de la saviesa de la llagosta. Després de l’estiu, fan un forat a la terra humida i hi fan una fossa, on ponen els ous, i, un cop enterrats, se’n van. I volen cap a una altra banda, i la majoria se les mengen els ocells i les altres moren a causa del fred intens i la gelada. Llavors, quan ve la primavera i el temps és càlid i humit, que són dues causes generadores, de seguida s’obren els ous i neixen llagostes tan petites que semblen formigues de color negre. I comencen a menjar i rosegar les herbes, i els creixen ales, i se’n van volant cap als seus afers. Després ponen els ous sota terra tal com us he dit i fan com van fer les seves predecessores, sabedores que si deixaven els ous damunt la terra es trencarien i, en temps de gelada, a causa del fred que els gelaria, es farien malbé tots; de manera que no naixerien, cosa que provocaria que en poc temps la seva nació fos acabada i exterminada del món. A més, són governades i regides totes per un rei, i no n’hi ha cap de la companyia que gosi volar fins que no voli primer el rei. També tenen diverses ordinacions i costums, i aquella qui hi va en contra és greument castigada. Seria molt llarg explicar-ho, de manera que busqueu altres arguments o proves per mantenir la vostra falsa opinió i tindreu una resposta immediata. No parleu, però, fins a haver pensat el que voleu dir, si no us equivocareu.


 


Anselm Turmeda
«Disputa de l'ase»

Versió d'Albert Mestres i Marta Marfany

TAST DE CLÀSSICS, 5

 
© de l’adaptació, Albert Mestres i Marta Marfany, 2013
© de la introducció, Albert Mestres, 2013
Reservats tots els drets d’aquesta edició:
EDITORIAL BARCINO, S. A.


«Tast del Tast» us convida a degustar la col·lecció «Tast de Clàssics», que ens permet gaudir dels grans autors i dels títols més destacats de la literatura catalana antiga des d'una sensibilitat contemporània. Escriptors i poetes actuals adapten les paraules del passat per fer-les més presents que mai.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Palau Robert se suma a la commemoració del centenari de l'artista
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i Riuada Solidària s'ajunten per posar paraules als darrers esdeveniments
Imatge il·lustrativa
Una exposició explora la relació entre els modernistes i un dels seus temes preferits: les flors
Imatge il·lustrativa
Una visita guiada permet descobrir els secrets de l'edifici d'Antoni Gaudí
Imatge il·lustrativa
Un anunci ens recorda què vol dir la paraula inclusió
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a gaudir de la vida com si encara fóssim nens
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge sobre l'amor secret que va creixent
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a tenir cura dels qui estimem