Foto: ammai2010
El pis de la part alta, l’ascensor esquifit que sempre s’espatllava, la bústia del replà plena i amb la clau perduda, el sofà vermell, els vídeos de Friends, la tauleta de fusta mal pintada, la caldera de sis litres que un dia quasi ens cau al cap, el quadre amb totes les entrades dels concerts que havíem vist plegats, l’aparell d’aire condicionat portàtil que feia més soroll que no pas fred, les torretes buides del balcó plenes de burilles, el pòster de Van Gogh darrere la porta del menjador, els veïns del davant, el Jose i l’Ana, que quan no s’estomacaven fumaven xinos i es quedaven adormits al sofà amb la tele a tot drap. El llit de vímet. La Joana renyant l’Emili. Les sessions de discoteca a les tantes. La roba estesa al celobert, el curs d’italià per correspondència que mai vam acabar, els llençols al terrat. I el buit que deixaves quan no hi eres.
Estenc la roba al celobert amb ulleres de sol
per no ensenyar les marques
que encara porto dels llençols
sense rentar que sempre fan olor de tu.
Remeno aquell calaix vermell buscant un cigarret
i només trobo entrades,
de cadascun d’aquells concerts
que vam veure plegats i volem emmarcar.
El meu balcó vol aturar la guerra
amb un cartell tossut i estripat
que com jo sembla no tenir més feina
que seguir esperant.
Per què no vens?
Ensopegant responc el timbre del contestador
però és només propaganda,
que deixaran en el replà
perquè la bústia és plena i he perdut la clau.
Posant la tele vaig passant cadenes
que competeixen en cridar més fort
fins que l’absurd i la vergonya aliena
fan que en tingui prou.
Per què no vens?
Estripo pàgines quadriculades,
plenes de taques blaves i gargots
que dins la paperera arrugades
criden el teu nom.
Per què no vens?
Lletres
© Lluís Gavaldà, 2017
© Bridge, 2017
