Sota una estrella hi haurà algú sempre
que sigui com tu, que estigui perdut.
Sota una estrella, Sopa de Cabra
Foto: amanda tipton
M’agrada l’arruga petita que tens darrere del coll des que tenies set anys. Quan t’enrabies i et dic que no n’hi ha per tant i m’acabes convencent que sí. Com rius amb els ulls, de veritat. Com t’il·lusiones per coses que encara no existeixen, i dius que sembla impossible però no. De fet, m’agrada que t’agradin impossibles. I que t’imaginis coses que no són però podrien ser.
Com balles amb algú que no coneixes i gairebé (tu que no ho dius mai) li diries que l’estimes i que hi voldries estar per sempre més, amb ell. I confesses que el que et sedueix no és l’amor sinó el joc de seduir. I et fas gran i segueixes igual. Perquè vius així, al teu aire.
Que cantis en veu alta encara que desafinis. Que estiguis a gust quan estàs sola. Que vulguis provar moltes coses i conèixer gent nova. Per després quedar-te amb poc, amb el que és just, que ja has après que no t’ho pots endur tot ni que tot és important. Que els reptes t’espantin però no et frenin. Que puguis intuir l’ànima d’una cançó. Que tu mateixa et facis d’impuls quan toques fons.
M’agrada quan demanes perdó. I et mostres fràgil i dius això no sé què és o no sé qui soc. Quan allò no ho tens clar i t’atreveixes a escoltar-te i goses fer-te cas. Quan tremoles i tu mateixa et fas d’abric. Quan vas en contra teva i saps veure a temps que fent el que fas no ets qui voldries ser. Quan les coses no van com voldries i la vida t’ensenya a mirar enfora.
0
0
