La casa que vaig ser

La persona que més va prosperar del meu arbre genealògic va ser el tiet Ricardo

| 11/04/2017 a les 16:19h
Especial: No-ficció
Arxivat a: Cambres pròpies, no-ficció, coses així

Foto: Andrea Kirkby


Quan dic que de petita no anava de vacances enlloc, menteixo. És cert que veia desfilar el gruix de l'estiu des del piset de Nou Barris, mentre llegia sense fre i participava en concursos com La bolsa de la playa de Ràdio Barcelona, però almenys una setmana cada agost la passàvem a la torre dels meus cosins, en una urbanització de Platja d'Aro que en realitat pertanyia al terme de Calonge.

Vinc d'una família humil per totes bandes. La persona que més va prosperar del meu arbre genealògic va ser el tiet Ricardo, que va estudiar òptica i en va muntar una ("quin punt veus més perfecte, carinyo, el verd o el vermell?") i va demostrar que tenir una segona residència no era una aspiració impossible. Abans de comprar el terreny i fer-se la torre a mida, els meus oncles llogaven una casa cada estiu i –amb una generositat immensa– ja ens deixaven anar-hi a passar uns dies. No només a nosaltres: també als meus altres tiets, i al cosinet Jaume i la Maria Rosa, i a la Montse de Madrid, i a tants amics com volguessin convidar els meus cosins –quatre nois: la nena de la tieta no va arribar mai.  
 
En dèiem "la torre dels tetes" i allà –fent voltes a la nau del pis de sota– vaig aprendre a anar en bici, en una BH que no era meva perquè els Reis s'entestaven a fer-se els sords any rere any. Aquella casa és la bici prestada que primer no em feia cas i després sí. La cabana enmig d'arbres on m'amagava amb el David. La trucada de l'avi per dir-me que se li havia mort el Tabalet. La Maribel encara viva, deixant-me un bolquer de la Marta perquè se m'havien acabat les compreses. Els nans de pedra que en custodiaven l'entrada. El campionat de ping pong que vaig guanyar. La vespino en què l'Albert em duia de paquet. L'habitació on va morir el tiet Mílio ("hola, Cuco") havent tornat de l'hospital on van menysprear per error un avís d'infart. Les històries d'amor que ens explicava la tieta Pepi els vespres que no ens mudàvem per baixar al poble a fer un gelat. Els desmais del jardí. La colla d'amics de les cases del voltant, tan allunyats del meu món. La Ghislaine, la noia francesa de la casa del costat. La Mapi, la nena més preciosa que he vist mai, que acabaria sent reumatòloga i moriria de sobte als 42 anys.
 
Jo ja era gran i havia deixat d'anar amb els pares a la torre dels tetes quan el tiet Ricardo va fer construir, a sota de la nau, la piscina que els seus fills sempre li havien demanat. Una senyora piscina que no hi és, a la casa dels meus records. El tiet tampoc en va gaudir gaire: se'l va endur un càncer al cap de poc.  
 
Avui he sabut –amb una foto al Facebook, que és com se saben ara les coses– que els meus cosins s'han venut la torre. C'est fini, he llegit, i m'han aparegut d'un plegat la bici, la cabana, la vespino, els desmais, l'avi, el tiet Mílio, la Maribel, el tiet Ricardo, la Mapi. Que sí, prou sé que vendre's una casa no és tan important. Però la casa de Platja d'Aro ets tu i soc jo, és tot el que vam ser ahir. La imatge de la façana amb un parell de nans de pedra i el "s'ha acabat" en l'idioma de la Ghislaine m'han informat a traïció que ja només és nostàlgia, aquella part de mi.
 

COMENTARIS

La casa pairal
Jordi Guibernau Virgili, 12/04/2017 a les 12:39
+2
-0
Comprenc les teves sensacions.
La meva nostàlgia és la casa pairal del poble de Tarragona.
Tans anys a Barcelona i rodalies; i encara perduren mil i un records, qualsevol vivència em porta a aquella terra, al pare mort, la mare treballadora (al camp i a casa), i sobre tot, a l'avi del què vaig "mamar" l'esperit de la Vida.
La meva gratitud a tans bons moments viscuts!
Una abraçada!
Records
Anònim, 12/04/2017 a les 22:51
+0
-0
Tinc la sort d'haver passat moments fantàstics en aquesta casa i a la nau ☺️. M'ha fet molta gràcia recordar els nans de pedra de la façana.

mapi
mjb, 12/04/2017 a les 23:22
+1
-3
Ohhh m ha agradat molt. I més el record de la Mapi, anava a la meva escola i m ha emocionat q la recordessis.
La Mapi...
Anònim, 13/04/2017 a les 07:45
+0
-0
Quin greu
Els Records...
Imma Vila, 13/04/2017 a les 08:46
+1
-0
M'encanta que la gent escrigui records...perque estan plens de Vida i si no ho fas el temps els espolsa a l'habitacio de l'oblit, i mai se sap si podran tornar al salo de l'Alegria...per aixo son els diaris per escriure-hi les nostres vivencies i despres un dia, alliberar els records i deixar que tornin, perque sense ells res seria tan bonic...
El Pare sempre em deia: Imma, no seras feliç fins que tallis la puta corda...I que jo era com una nena petita que alla on anava sempre duia arrossegant les meves joguines... Jo vaig dir-li que no podia tallar-la...perque eren bocins de la meva Vida, i no volia oblidar-la...I que...sempre estava als Nuvols! Pero despres em preguntava si eran tan bonics com semblaven...
Mapi al cor
OlgaGoGo, 13/04/2017 a les 23:08
+0
-0
Preciós escrit.... permete'm si us plau donar-te però les gràcies per l'oportunitat de tenir aquest mini homenatge de la Mapi... sense dubte una persona preciosa com bé dius... una ànima blanca que va haver de tornar a casa del pare massa aviat... les seves companyes d'EGB sempre la recordarem...
Records
Martina del Clot, 17/04/2017 a les 21:24
+0
-0
Tinc a la mare amb Alzheimer i cada dia perd una petita part dels seus records. Jo escric en un bloc perque no vull que un dia els records i el saber qui soc i d'on vinc desapareixin. Els teus escrits m'ajuden a expressar els meus sentiHracies. Gracies.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Fundació Vila Casas acull als seus Espais Volart una mostra de l'obra de l'artista
Imatge il·lustrativa
Concerts, exposicions i xerrades recorden què va representar la beatificació del Dr. Josep Oriol
Imatge il·lustrativa
La comèdia «Afanys d'amor perduts» de William Shakespeare es pot veure al TNC
Imatge il·lustrativa
La Fundació Vila Casas porta aquesta exploració de la identitat al Museu Can Mario
Imatge il·lustrativa
L'actriu va dansar al ritme de melodies catalanes a la pel·lícula «Secret People»
Imatge il·lustrativa
Fa una dècada canviàvem la nostra atenció en el treball cada 3 minuts, ara ho fem cada 45 segons
Imatge il·lustrativa
Una animació de Pixar reflexiona sobre allò que guanyem quan acceptem els altres tal com són
Imatge il·lustrativa
Una animació reflexiona sobre la necessitat de fer-nos nostra la vida