Bocins de tu

Foto: Faith Keay

El pis de la part alta, l’ascensor esquifit on només cabia una persona, la bústia sempre plena, la clau perduda, el sofà vermell, la tauleta de fusta pintada, la roba estesa al celobert, les teves llibretes escampades pel menjador, el color daurat de la porta del balcó quan hi tocava el sol de la tarda, l’aparell d’aire condicionat que feia més soroll que no pas fred, les torretes del balcó plenes de burilles, el pòster de Van Gogh, la roba estesa al celobert, les ressaques de Gran Pomier, els matins de diumenge amb vermut i diari, el tros de catedral que treia el cap darrere l’edifici del davant, el curs d’italià per correspondència que volíem acabar, les trucades al vespre, els llençols al terrat. I els divendres de glòria, quan sabia que tornaves de Barcelona.

Em llevo massa tard
mig emprenyat
amb el despertador.
Tic, tac,
més de les dotze.

Passejo amb el posat
de l’encantat
que hi és, però no del tot.
Clic, clac,
ara fa gotes.

Tornes demà,
vaig a buscar
llibretes noves,
nines de roba,
capses de tots els colors.

Arribo massa aviat,
vaig al terrat
per recollir els llençols.
Pim, pam,
baten les portes.

La nit no acaba mai,
el llit tan gran
es fa petit de cop.
Cric, crac,
grills que em recorden.

Tornes demà,
he de trobar
flors de taronja,
espelmes i esponges
herbes de tantes olors.

Dies que em toquen el cor,
petites carícies que em treuen la por,
instants que encadenen
les penes,
bocins de tu que em fan millor.

Tornes demà
he de trobar
flors de taronja,
espelmes i esponges,
llibretes noves,
nines de roba,
platges amb arbres,
llocs on besar-te,
flors de taronja,
espelmes i esponges,
llibretes noves,
nines de roba,
flors de taronja,
espelmes i esponges,
platges amb arbres,
llocs on tocar-te
la meva millor cançó.