Vaig sortir del ventre de la meva mare
l’abril del mil nou-cents vuitanta-quatre.
Tres anys abans, l’exèrcit apuntava
la transitiva involució de les paraules.
També sóc fill d’una generació covarda,
d’antifeixistes que deixaven de ser-ho en democràcia,
que, amb ulls de cec i sense tenir tacte,
no van voler veure que és el feixisme l’únic que porta màscara.
I aquesta cançó és el nostre dret a dir que no, que no.
Mai no vendrem la llibertat.
I aquesta cançó és el nostre dret a dir que no, que no.
El nostre dia arribarà.
Sense permís, que jo tampoc sóc classista,
també diré que ens van deixar sense missatges.
I així hem crescut a prop del dubte, amb nous llenguatges.
Som el que som, part de la història sense pares.
Mai no hem votat les estructures que ens aguanten,
i els dies són els referèndums d’incertesa.
La realitat és com un plat servit a taula,
que ens fan menjar estigui fred o no ens agradi.
I aquesta cançó és el nostre dret a dir que no, que no.
Mai no vendrem la llibertat.
I aquesta cançó és el nostre dret a dir que no, que no.
El nostre dia arribarà.
I aquesta cançó és el nostre dret a dir que no, que no.
Mai no vendrem la llibertat.
I aquesta cançó és el nostre dret a dir que no, que no.
El nostre dia arribarà.
I aquesta cançó és el nostre dret a dir que no, que no.
Mai no vendrem la llibertat.
I aquesta cançó és el nostre dret a dir que no, que no.
El nostre dia arribarà.
Mai no vendrem la llibertat.
El nostre dia arribarà.
