Diumenge a la tarda
tot sembla igual que sempre.
Ja torno a estar sol de nou
després d’una nit de festa.
M’aixeco del llit,
encara amb el vent
que oneja la teva imatge
i amb la memòria borrosa,
pensaments que es desfan
i el teu somriure
que em ve a buscar.
Cada paraula que sona és per a tu,
cada llàgrima, cada silenci.
Cada paraula que sona és per a tu,
i no, no cal, no cal que diguis res.
I el fum d’aquest bar em confon encara més.
Necessito parlar però no et tinc a tu.
Imatges difuses entre tanta boira.
I el fum d’aquest bar em confon encara més.
Necessito parlar però no et tinc a tu.
Imatges difuses.
Torna la nostàlgia,
dels teus cabells a la meva cara,
d’aquelles mans que es volien tocar,
sentir-te tan a prop i no poder-te abraçar.
Surto del bar,
amb les mans a la cara
intentant recordar la nit.
A quin castell em vas portar?
Què és el que em vas explicar?
Maleeixo no haver-te besat.
Cada paraula que sona és per a tu,
cada llàgrima, cada silenci.
Cada paraula que sona és per a tu,
i no, no cal, no cal que diguis res.
I el fum d’aquest bar em confon encara més.
Necessito parlar però no et tinc a tu.
Imatges difuses entre tanta boira.
I el fum d’aquest bar em confon encara més.
Necessito parlar però no et tinc a tu.
Foto: Gemma Ventura
