Tornar a ser llavor

Però tu, que no plores mai, darrere el vidre tancat vius un primer dol

| 17/04/2017 a les 10:33h
Especial: Postals
Arxivat a: Cambres pròpies, Postals

Foto: fRedi


Cada tarda, quan sorties del taller, venies al terreny del costat de casa. A vegades el regaves. A vegades, no feies res. Només seies a la pedra i te'l miraves amb orgull, perquè deies que t'agradava veure que ho havies fet tu: plantar, amb les dues mans, el que un bon dia serien gira-sols i melons. I mentrestant, agafaves un branquilló i feies dibuixos a terra i s'alçava una mica la pols. Quan va néixer el primer mil·límetre, i es va insinuar una tija i al costat una altra i una altra, ja proclamaves que allò seria el teu hort.
 
Sona un motor. Corres cap a la finestra del passadís. Et quedes glaçat per fora i encara més per dins. Podries obrir-la de bat a bat i suplicar: para, para! Però sé que això no ho faries mai, i no perquè tinguis Asperger, sinó perquè ets així. Quiet i mut mires, sense apartar els ulls, com durant aquells minuts eterns les rodes lentes i feixugues del tractor –aquell que feia no-sé-quan que no venia– aixafen sense saber-ho les petites vides, tan teves. I qualsevol diria que és una bestiesa, però tu, que no plores mai, darrere el vidre tancat vius un primer dol.
 
Podries empassar-t'ho. I girar pàgina com fan els altres. Remugar d'amagat tant d'esforç per a no res, insultar el qui feia la seva feina. Però has agafat una bossa marró de la mare i, ves a saber d'on, has arreplegat monedes d'un, dos, cinc, deu cèntims. I deunidó com pesa, sembla que vagi a petar.
 
Fins que ahir vas demanar-me que t'acompanyés a ca l'Escarré. I ara el terreny de la derrota és ple d'esperances: has clavat una branca i al capdamunt un got de plàstic girat per saber que aquí hi ha el moresc, i allà al fons els enciams. I ara se t'acut retallar les etiquetes dels paquets i enganxar-les amb un cordill, com si fossin banderes, per saber que al fons hi ha els gira-sols, els pebrots, i més enllà les tomaqueres, i mira, en aquella pujada, les síndries. I que quan puguis omplir cistelles –perquè tot arriba– les repartiràs a tort i a dret entre els veïns, els amics i la família.
 
La vida, Jaume, ara que seiem just al davant, un en cada pedra, és ben bé això: si mai et trepitgen, tornar a ser llavor.

COMENTARIS

Preciòs
Mar SH, 18/04/2017 a les 09:49
+10
-0
Preciós text i gran lliçó de vida. L'esperança com a motor de vida per a donar-nos impuls per tornar a començar els cops que faci falta. Rendir-se seria morir. Gràcies pel text!

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Els més petits i la creació es troben al festival de literatura i arts infantil i juvenil
Imatge il·lustrativa
L'escola Frederic Mistral-Tècnic Eulàlia ens convida a conèixer el seu projecte educatiu
Imatge il·lustrativa
Dani Espasa dirigeix l'orquestra els Vespres d'Arnardí al Palau de la Música
Imatge il·lustrativa
La Fundació Collserola impulsa un cicle de conferències sobre migracions i convivència
Imatge il·lustrativa
Una escena relata com es viu per dins i per fora la síndrome d'Asperger
Imatge il·lustrativa
14 coses que diu el personatge del professor interpretat per Sergi López a l'obra de Juan Mayorga
Imatge il·lustrativa
Una animació reivindica la importància d'aquest òrgan femení
Imatge il·lustrativa
La fragilitat de la condició humana arriba al TNC amb una obra de Bertolt Brecht