Foto: jbstafford
imaginant que et tinc
quan no et tinc
Trobo la postal, entre factures i papers del banc, en una carpeta de cartró amb gomes marrons de les que fèiem servir a escola per guardar les fitxes d’ortografia i de matemàtiques. La mare era tan desendreçada com jo. És un tros de cartolina molt petit, amb un dibuix a l’oli de la cordillera i d’una vall andina. A dins, amb cal·ligrafia aplicada, la dedicatòria (Tus alumnos de 2º B te deseamos toda la suerte del mundo en tu nuevo país. Te recordaremos siempre), i els noms i cognoms d’una quinzena de criatures, escrits amb llapis de mina, un a sota de l’altre, sense sortir de la línia. Ella no us recorda, dic en veu baixa, i el pare, que sordeja, no em sent. Que li hem de dur flors, demà, a la mare?, em pregunta. Dia 25 tindré doblers, m’ingressen la pensió. Seré un home ric! I riu (se’n riu), perquè sap que en quatre dies li quedaran trenta o quaranta euros per acabar de passar el mes, i ja no li importa gaire, o no li importa gens. Te recordaremos siempre. La recorda, ell? L’enyora? Li sent encara l’escalfor del cos a l’altra banda del llit? Jo no, torno a dir fluixet. Jo no. Si recordo m’esquerdo. I a casa fa massa fred encara aquests dies. Deso la postal dins la carpeta. Toda la suerte del mundo. Si tingués el mar a la vora, faria miques la soledat dins el blau. Li durem flors, pare, i la foto del dia del casament, un 20 de febrer lluminós al número 705 de la Calle B de Forestal Alto. En tu nuevo país. De tornada a casa, a la tauleta del menjador, canvio la flor de paper taronja per una flor viva de color blau. Em recomponc les peces acaronant-li els pètals. Fràgils.
* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.
