Foto: Amanda Tipton
Tu, tímida? Vinga, va. Si parles amb tothom.
I torna tot: quan vaig canviar d’escola i el primer dia al pati caminava sola mentre tot de gent estranya s’afanyava a ajuntar-se. I amagada rere l’entrepà, l’únic que volia era no fer-me gran. O no així. Quan algú parlava o reia massa fort i ocupava tot l’espai i l’aire i m’intimidava. I arribava l’atac de vergonya: em quedava muda. Tant que en algun moment –n’estic segura– la gent no em veia. Quan em vaig tancar una estona més al lavabo per evitar parlar amb la S. Quan em deien: tu, a la pissarra. M’aixecava i la cara em cremava. I em posava vermella i algú ho deia i llavors, no us ho podeu ni imaginar, estava vermellíssima.
No s’ho creuen. I és ben normal: si mai torna aquesta por, he après a dissimular-la. Podria dir que la vaig vèncer obligant-me a ser valenta. Imposant-me normes: undostresihodius. Va, com quan et llances al fons de la piscina encara que estigui freda. I quan ho feia, de debò que em sentia la noia més valenta del món. Encara que l’únic que hagués fet fos convertir aquell “hm” –que tant podia voler dir sí com no– en una frase que aspirava a ser conversa. Potser ningú ho notava, però rere aquell minúcul atreviment hi havia una lluita i cent intents. I en volia més, i em volia així, lliure. Convençuda que la vida era meva i que més valia fer-la gran que petita. Que les pissarres eren una oportunitat per ser. Que el vermell tard o d’hora s’apaga. Que primer cal plantar cara a allò que t’espanta per després poder dir que no n’hi havia per tant.
I ara, que han passat els anys i tothom diria que soc de l’altre bàndol –el dels agosarats i decidits, que ho tenen tot clar i endavant–, creieu-me quan us dic que en el fons no puc deixar de veure’m en els que abans de mirar-me els ulls em miren les sabates. En els que se’ls encalla una paraula a mig dir. En aquells que a vegades es creuen invisibles.
2
0
