Als 17 anys, Caroline Casey va descobrir que era legalment cega, però que els seus pares no l’hi havien dit perquè havien decidit educar-la sense límits ni etiquetes. L’any 2000 va travessar l’Índia amb Sightsavers, una ONG que treballa per conscienciar i posar en pràctica la igualtat entre les persones que són invidents i les que no ho són. En aquesta xerrada TED, Casey parla de les barreres que ens autoimposem, que són fàcils de trencar si de debò creiem en nosaltres mateixos i en les nostres capacitats. I defensa que demanar ajuda quan la necessitem no és una mostra de debilitat, sinó de fortalesa.
1. Algú recorda què volia ser quan tenia 17 anys? Sabeu què volia ser jo? Volia ser motociclista. Volia córrer i volia ser vaquera, i volia ser el Mowgli d’El llibre de la selva. Perquè tot això volia dir ser lliure.
2. Com Janis Ian diria molt bé, als 17 vaig conèixer la veritat: soc, i ho he estat des que vaig néixer, legalment cega.
3. Cada home en aquesta sala és George Clooney. I totes les dones són tan guapes! I quan vull veure’m guapa, m’allunyo tres passes del mirall i així no he de veure aquestes línies marcades a la meva cara que m’han sortit de cada cop que he entretancat els ulls per les llums fosques que he vist tota la meva vida.
4. Als tres anys i mig, just abans de començar l’escola, els meus pares van prendre una decisió estranyament, inusualment i extraordinàriament valenta. Res d’escoles per a necessitats especials. Res d’etiquetes. Res de limitacions. La meva capacitat i el meu potencial. I van decidir dir-me que jo podia veure-hi. El més significatiu és que em van donar l’habilitat de creure que jo podia veure-hi.
5. [Parlant del seu pare] Em va dir que cregués i sentís el vent a la cara [mentre navegava, perquè no s’hi veia]. I aquest vent a la cara em va fer creure que ell estava boig i que jo conduiria. I durant els següents onze anys, vaig jurar que mai ningú s’assabentaria que jo no podia veure-hi, perquè no volia ser una fracassada, i no volia ser feble. I jo creia que podia fer-ho. És extraordinari com de lluny et pot fer arribar la confiança.
6. Tenia 28 anys. Havia construït un personatge entorn del que podia i no podia fer. I simplement vaig dir: “Ho sento. No m’hi veig i necessito ajuda”. Demanar ajuda pot ser increïblement difícil. I tots vosaltres sabeu el que és, no cal tenir una discapacitat per saber-ho. Tots sabem com de difícil és admetre la feblesa i el fracàs.
7. “Què vols ser? Fes alguna cosa diferent. Què vols ser?” [li preguntaven] I llavors va arribar el moment en què va esclatar en el meu cap i vaig sentir en el meu cor alguna cosa diferent: “Bé, què tal si soc Mowgli, d’El llibre de la selva? No hi ha res més diferent que això”. I en el moment que ho vaig sentir, ja sabeu, hi creia, ningú em podia dir que no. Sí, poden dir que no puc ser arqueòloga. Però no em poden dir que no puc ser Mowgli. Sabeu per què? Per què ningú ho havia fet abans, així que vaig dir “ho faré”. I no té importància si soc noi o noia, simplement me n’aniré.
8. No parlava hindi. Mai havia estat a l’Índia. Però sabia que podria fer-ho. Perquè quan prens una decisió en el moment indicat i en el lloc indicat, l’univers ho fa possible.
9. Sabeu quants de nosaltres pretenem ser algú que no som? I sabeu què? Quan realment creieu en vosaltres mateixos, tot el que feu és extraordinari.
10. Els cotxes, les motos i els elefants: això no és llibertat. Ser absolutament fidel a tu mateix: això és la llibertat.
11. Mai vaig necessitar els ulls per veure-m’hi. Simplement vaig necessitar confiança.
12. Si de debò hi creieu, i quan dic creure vull dir des del més profund del cor, podeu fer que les coses passin.
13. Cadascú de nosaltres, dones, homes, homosexuals, heterosexuals, discapacitats, perfectes, normals, el que sigui, cadascú de nosaltres ha de ser el millor d’ell mateix.
14. No vull que ningú sigui invisible. Tots hem de ser inclosos. I hem de deixar enrere les etiquetes, els límits. Perquè no som pots de melmelada, perquè som éssers extraordinaris, diferents i meravellosos.
Foto: www.ted.com
