La vida té vida pròpia

Romanian landscape

A la tauleta de nit, encara, paraules de dona que trepitgen amb força l'asfalt àrid de la resignació

| 28/04/2017 a les 19:27h
Especial: La vida té vida pròpia
Arxivat a: Cambres pròpies, La vida té vida pròpia

Foto: kygp

 
«Viatges, en el fons, per tenir ganes de tornar.» T'ho va dir més bonic, però no recordes exactament les paraules que ara inaugurarien aquest apunt amb un impacte semblant, potser, al que vas sentir quan vas llegir-les. Era una postal d'algun país de l'Àfrica, tampoc no recordes quin. La vas llegir a la plaça sortint del metro, abans de pujar a casa. D'amagat. Ja no vols viure mai més l'amor d'amagat. Viatges, recordes avui, per tornar i saber on és casa. Però no (tant) aquest cop. No així. Retrobes casa, sí. El barri, les places, els carrers. Les amigues. La mare i el pare –la tendresa. Els germans i els nebots. El teu llit, el teu balcó amb lluna, la teva finestra encara sense cortines. Retrobes casa, però ja no és la mateixa casa. Entre els mobles, versos de dones d'altres països (loneliness combs her hair for hours). Sota els llençols borden els gossos de Bucarest. Gossos abandonats que vagaregen pels carrers i per les vies del tren. Nens abandonats com els gossos que els devoren qualsevol nit de tardor en un parc de Bucarest. [S'assemblava al teu nebot, el petit que es va acostar al vidre del vostre cotxe a prop de l'Arc del Triomf. Triomf de què. Viata mea e un camp nesfarsit de zapada. Va marxar arrossegant la resignació com unes sabatilles velles.]

Retrobes casa i als testos del balcó hi ha el verd i el groc i el taronja apagat de les muntanyes de Transsilvània. Al carrer de sota, cases petites amb teulades fràgils que sembla que hagin de volar en qualsevol moment. Tornes a casa per retrobar la gent que estimes. Per regalar una ampolla de palinca i una gerra de ceràmica que té tota la vida que no has trobat en els colors del paisatge. A la tauleta de nit, encara, paraules de dona que trepitgen amb força l'asfalt àrid de la resignació –kiss me until my teeth fall out–, una llengua que voldries més a prop –te iubesc– i un fil invisible que et lliga a aquest país que fins fa dos dies no t'existia.
 


Versos de:

Loneliness combs her hair for hours (la soledat li pentina els cabells durant hores): Yaprak Öz

Viata mea e un camp nesfarsit de zapada (la meva vida és un camp infinit de neu): Domnica Drumea

kiss me until my teeth fall out (besa'm fins que em caiguin les dents): Ruxandra Cesereanu


* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.

Contingut relacionat

Imatge il·lustrativa
16/11/2017
Imatge il·lustrativa
10/11/2017
Imatge il·lustrativa
27/10/2017

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural acull la conferència «La tenora i la barítona»
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural exposa l'obra de l'artista Lourdes Fisa
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural impulsa la setena edició del festival RUSC
Imatge il·lustrativa
L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona mostra com era la ciutat abans de l'obertura de la Via Laietana
Imatge il·lustrativa
La paraula preferida de l'actor és «sfumatura», que en italià vol dir matís
Imatge il·lustrativa
Una animació sobre el valor de l'esforç i de la paciència
Imatge il·lustrativa
Un vídeo sobre una història d'amor viscuda entre pensaments
Imatge il·lustrativa
El cicle gratuït «Gandules» permet viatjar a diferents dimensions, èpoques i identitats