Ni els teus ulls són tan clars
ni la teva pell tan fina,
ni tens les cames tan llargues
ni el cos de ballarina.
No ets gaire divertida,
ni modesta ni sincera.
Fent tard ets la primera
tant a casa com a l’oficina.
El perquè ja no m’interessa
i si encara et fa ai al cor
la primavera.
Sé que tampoc et faig el pes
amb aquesta veu desagradable.
Dius que he envellit molt i estic obès
que tinc humor inestable.
Que la meva única higiene
és per netejar-te la cartera.
Que m’ho prenc tot a la lleugera,
menys el tabac i la tele per cable.
Però jo ja t’ho vaig dir,
jo no et vaig mentir:
va ser la primavera.
Aquella nit d’abril
compartint paraigües sota el xàfec
la vam canviar per mil
avorrides tardes l’un amb l’altre.
Vam passejar els nostres reflexos
pels carrers molls de Barcelona,
ara ens acompanyen com fantasmes
que no obliden ni perdonen.
Amb aquestes pells d’ortiga
i aquests nassos de patata,
cintura avall tot ens fa figa
i tenim la sang d’orxata.
Ens fa falta silicona
pel davant i pel darrere,
ja no tenim trempera
ni per cordar-nos les sabates.
Però ja torna a ser qui
ens vol a tu i a mi:
la primavera.
Aquella nit d’abril
compartint paraigües sota el xàfec
la vam canviar per mil
avorrides tardes l’un amb l’altre.
Vam passejar els nostres reflexos
pels carrers molls de Barcelona,
ara ens acompanyen com fantasmes
que no obliden ni perdonen.
Sé que no us descobreixo res
però és així com ens menteix,
la primavera.
Foto: Facebook Mishima
