Turística i domèstica

No, no és amor

Si hagués existit reciprocitat estaríem davant d’un altre tipus d’història

Només «sí» vol dir sí

| 30/04/2017 a les 18:12h
Especial: Turística i domèstica
Arxivat a: Cambres pròpies, Turística i domèstica

Foto: Elaine Liebenbaum


Dimecres passat vaig fer un tuit explicant que un home m’havia repassat gens dissimuladament al metro durant quatre parades i m’havia sentit molt violenta. Algú em va respondre amb un enllaç a una notícia: un noi de Múrcia havia empaperat la ciutat per trobar la noia de qui s’havia “enamorat” al tramvia. Jo no me n’havia assabentat però, segons llegeixo, és el tema estrella del dia a les xarxes. La notícia, que d’entrada em sembla banal, comença a fer-me mal de panxa a mesura que en llegeixo el tractament que en fan els mitjans i sota quines premisses s’està fent viral.
 
El que em sembla realment preocupant no és la història en si mateixa. Tots la vessem. A vegades, carregats de bones intencions. Concedim-li el benefici del dubte al noi en qüestió i no oblidem que té vint-i-tres anys i el seny per bastir. El que em fa saltar –per enèsima vegada– totes les alarmes és la manera com es comença a compartir la notícia: devessalls de cors i missatges entendrits acompanyen els milers de retuits del cartell en qüestió. “Els ajudem a trobar-se?” “Que romàntic”. En fi. La cosa s’agreuja quan els mitjans decideixen fer-se ressò de la gesta i en publiquen la crònica amb titulars com “La tendra història del jove que es va enamorar al tren”, “Empapera Múrcia amb cartells per trobar la seva estimada” “El Romeu de Múrcia”. Com en un exercici de comprensió lectura, subratllo de cada titular la paraula que fa mal de panxa: tendra, estimada, Romeu. Uf.
 
Anem a pams: la història no és tendra. Reescrivim-la de manera objectiva: una noia de vint anys torna a casa després d’haver sortit de festa amb les seves amigues, que baixen del tramvia una parada abans, deixant-la sola. Totes ens hi hem trobat i és un moment complicat. Al mateix vagó, un noi l'observa i se sent atret sexualment per ella. Pot passar, som animalons, què us he d’explicar. Quan ell baixa, li fa gestos perquè ella l’acompanyi –dada que hem conegut a posteriori– i ella el rebutja. Fi de la història. La noia arriba a casa, envia un whatsapp a les seves amigues perquè sàpiguen que està bé i se’n va a dormir. Fi. Demà serà un altre dia i ella potser tindrà ressaca. Què vols? Té vint anys.
 
L’endemà, ell, convençut que la negativa de la noia és fruit de l’hora intempestiva i de l’estat etílic d’ella, arrebossa la ciutat amb cartells esperant que ella s’ho repensi, després d’un gest “romàntic” de tal magnitud perquè, diu “li agradaria haver tingut el valor de treure-la de l’infern pel qual estava passant”. Milers de persones, tret de la noia, celebren, lloen, ovacionen en peu el Romeu. Tothom vol el final “feliç”, la narració perfecta. Una marca de cerveses promet que si es troben, els paga un sopar i fins proposa un hashtag per la història: #lovewins.
 
No. Això no va així. No pot guanyar l’amor perquè això no és amor. És atracció sexual, insisteixo. I encara una cosa important: és unidireccional. Vull insistir en aquest darrer punt: si hagués existit reciprocitat estaríem davant d’un altre tipus d’història. Tampoc no seria amor; podria arribar a ser-ho o podria acabar en aventura. Sigui com sigui, la relació que s’establiria entre les dues parts no seria necessàriament de poder, no seguiria els cànons clàssics –i heteropatriarcals– de la seducció i no perpetuaria la gastada imatge del príncep blau salvador, de la Ventafocs, la Bella Dorment, la Rapunzel i la Blancaneus.
 
Pobre noi, han pensat alguns, quan la noia, finalment, ha respost per demanar que la deixi en pau: ella soleta s’ha carregat el desenllaç feliç que tothom anhelava. Per culpa seva ja no pot guanyar l’amor. Ai las. Quina desagraïda. Quina descreguda. Quina manera d’acabar amb els vells relats. Ni una oportunitat, li donarà?
 
Ara, amb certa raó, em demanareu que jo mateixa –va, valenta– assagi una definició convincent de romanticisme. I hauré d’abaixar el cap i respondre-us que no en sóc capaç, perquè de tant d’abusar-ne de manera errònia, a mi també se me n’ha dissolt el significat. En qualsevol cas, sé el que no és el romanticisme, més enllà d’un moviment artístic. La coreografia i les normes del festeig s’han anat pervertint al llarg del temps i han contribuït a perpetuar una imatge falsa, edulcorada i perillosa de l’amor, que es basa en una definició de rols que han escrit, pintat, filmat i musicat majoritàriament homes i que a les dones, sovint, ens deixa en una posició ben galdosa; una posició de submissió, d’objecte de contemplació o de dipositàries de l’«afalac». Un afalac que, si no l'acceptem sense reserves, pot comportar ser titllades de diverses coses.  Ja m’explicareu, quin panorama.
 
No estic polaritzant, ni culpant els homes. Simplement constato, basant-me en les reaccions que han anat provocant els diferents capítols del serial, com de contaminats estem encara per aquesta èpica del cavaller i la donzella. Del seràs la mare dels meus fills, del jo et protegiré. De la primera del singular que tothora estalvia la primera del plural.
 
Hauríem de ser capaços d’explicar a les generacions que venen que l’amor es construeix –es construeix, sí, no sobrevé– a l’empara d’uns paràmetres diferents. Hauríem de poder-los explicar que està basat en el respecte, en la interacció, en la bidireccionalitat; que és un joc que pot començar qualsevol de les dues parts. Que ningú pertany a ningú altre.  Que no cal disfressar el desig sexual –totalment lícit i natural– amb la rotunditat de l’amor perquè en ple segle XXI encara estiguem amarats de culpa i reneguem dels instints. I, sobretot, que quan algú diu que no és que no. Que la tenacitat i la insistència ni són preceptives ni constitueixen cap garantia d’èxit. I si s’escapen de les mans, a més, esdevenen assetjament.
 
I al noi de Múrcia, li diria, manllevant paraules d’altri, que “no, no és amor: el que a tu et passa es diu obsessió”.
 

COMENTARIS

Escolta el que et diu l'instint
JFCamí, 30/04/2017 a les 22:38
+7
-2
L'ordre imaginat del romanticisme que ens venen ha fet molt mal. La improvisació d'una experiència atzarosa no té perquè ser l'Amor. Potser remarca la buidor en què es troba qui ho sent.
Quanta raó que tens
Xevi Galceran , 30/04/2017 a les 23:05
+8
-1
Article ben escrit i amb veritats com sols
No hi estic d'acord
Alexander Supertramp, 01/05/2017 a les 00:10
+26
-9
Hola,

Entenc la postura d'ella i que quan no hi ha un sentiment, no hi és i prou; quin sentit tindria un afecte forçat cap a una altra persona? Però m'he vist en un cas similar, potser sense tant desplegament de mitjans, i mai en ma vida hagues pogut imaginar que podria sentir més estima cap a ningú.

En el meu cas, va ser al bus i ens veiem sovint perquè compartíem línia. Un, que ja ha patit de desamor alguna vegada, o dos, no hi és per jocs i quan s'adona que el joc de mirades es correspon, quan és ella qui et mira quan no li mires tu, s'imagina estimat d'alguna manera i es pregunta si per fi no haurà trobat a aquella persona especial que tant de temps porta buscant. De fet, aquella sensació de soledat que t'ha acompanyat durant tota la teva vida des d'on t'arriba la memòria, fa fugida com una bandada d'ocells sobresaltats. Els dubtes queden dissipats quan sents la seva veu i la forma de fer-la servir, que deixen clar un profund coneixement de la llengua i una intel·ligència aclaparadora, una veu que trenca la barrera del so esborrant la resta de sorolls, que estaries sentint eternament. I de sobte i sense voler, ja t'has enamorat. Sona la música, la cara se t'il·lumina, plores de felicitat.

En el meu cas, per donar-me a conèixer i tenir la possibilitat de conversar amb ella, vaig decidir obsequiar-la amb un llibre per Sant Jordi (Murakami, traduït pel meu professor de japonès) com mostra de la meva admiració. Tot i que no vaig aconseguir aquella conversa, el ball de mirades va continuar fins que un dia ella només va dedicar-me un gest de negació. Vaig fer un últim intent a la desesperada per provar de dir-li el que sentia, que només volia conèixer-la, que només volia ser amb ella i compartir llibres, música (Déu, tanta música per mostrar-li...), projectes de futur. Vaig pensar que érem prou adults com per parlar de tu a tu sense por d'acceptar una negativa. Poder mirar-la als ulls sense haver de fer-ho d'amagat i sentir la seva veu, això era tot.

Això no és amor? Perquè mai m'he sentit més segur de res en ma vida. Matem el romanticisme? Que fem amb Neruda, Cortazar o Lorca? Cremem les seves obres per defensar un amor massa patriarcal? Tant de greuge suposa que algú s'enamori de nosaltres? Perquè potser no estem preparats, o no ens interessa, o per mil excuses i motius, o perquè de tant increïble no ens ho podem creure? És tracta només de desitj sexual? En serio? Això equival, un cop més, a que tots els homes sempre pensem en el mateix i arriba a fartar una mica. Parlo per mi; em vaig sentir atret per la seva bellesa i el seu intel·lecte de la manera més espiritual i profunda que conec, ho reduïm tot a una aventura? Soc un assetjador? I aquesta pregunta no és retòrica. Tinc una por real de ser considerat un pervertit per haver-me enamorat sense permís; jo, que sóc voluntari en emergències i faig de la bonhomia una virtut a defensar si volem salvar aquest món.

Hauríem de poder dir t'estimo més sovint i hauríem d'estimar més fàcilment, amb la convicció de que l'altre ens pot contestar el que cregui més convenient, només faltaria. Jo em vaig enamorar d'una desconeguda i tot i que mai m'estimarà, sempre tindrà un lloc al meu cor. Perquè l'esperança de que hi hagi una minúscula possibilitat, encara que del tot falsa, de revertir la situació, fan que recobri la il·lusió i les ganes de cercar un futur oníric i meravellós, com el que vaig muntar per tots dos. Potser això em converteix en un criminal. Culpable, tu.
Alexander Supertramp...
Anònim, 01/05/2017 a les 10:54
+6
-0
Tu lo has dicho Alexander... "el joc de mirades es correspon". Aqui hay permiso, respeto en el espacio y en el tiempo, ese espacio personal que cuando es arrebatado [email protected] se puede sentir violado de sus derechos.
Hay diferencias muy grandes entre tu historia y la otra... la privacidad, la espera, la correspondencia, el permiso.
A veces desaparece la palabra "respeto" de nuestro diccionario.
Deixem fer..
Jop, 01/05/2017 a les 12:48
+1
-0
Les relacions que duren són les que s'assemblen a una amistat.

Congrego amb el text en tot menys en una qüestió. I és que de la mateixa manera que hem oblidat la moral en relació al sexe:"si son adults i és consentit, oi". Doncs ja seria hora que la traguéssim de l'amor. Si dos adults volen tenir una relació de parella de domini d'un vers l'altre doncs que la tinguin...deixem d'atabalar a la gent amb això si és així com volen fer-ho

I això no té res a veure amb la conducta patètica d'aquest noi.
Amor amb majúscules???!!!
Anònim, 01/05/2017 a les 20:50
+2
-0
L'article m'ha fet reflexionar sobre l'amor i les seves versions i el comentari de Alexandre Supertram m'ha animat a escriure aquest comentari. Gràcies als dos. Ens podem enamorar de qui volguem i com volguem, més faltaria. I de més d'una persona? Ufff, això sembla més difícil, no? Però potser l'amor en majúscules no és com ens han ensenyat i com ens continua dient la societat. L'AMOR és com cadascú el visqui dins seu, amb el respecte cap als altres i amb la intimitat dels nostres propis secrets. A ningú li importa de qui m'he enamorat tenint parella. Però és amor. Com el que sento per la parella, però diferent. Atracció sexual, també, per descomtat. Al món adult ja no intento separar-ho. Però serà amor malgrat mai no el pugui viure amb naturalitat, perquè un amor paral.lel no està ben vist. Ah, i és bidireccional. Disfrutem la vida sentint allò que sentim i no negant-nos emocions.
Molt bo
Anònim, 01/05/2017 a les 23:06
+2
-0
La resposta de lAlexander Supertramp a l'escrit de la Miriam Cano em sembla senzillament d'un altíssim nivell, extraordinari, brillant. Tot ho portem a l'extrem. Pregunto: acabarem per considerar assetjadora qualsevol mirada (del tipus que sigui) només perquè és de desig (qualsevol desig)?
Això sí
Kurenai Nobuta, 02/05/2017 a les 16:21
+3
-0
Baixes del tren

molt abans que no esperava;

però m’enduc amb mi

-prou deus haver vist

com, furtiu, te’l prenia-

el somriure que has fet

en marxar.




Que sempre que la feina em porti

Cap a l’hivern d’una estranya ciutat,

Sorgeixi, esbadellada,

la flor dels teus llavis,

i pugui jo viatjar tranquil

cap a l’inconegut
sense recança de res ni ningú.
Alexander Supertramp
Anònim, 02/05/2017 a les 17:00
+2
-0
Penso que molt sovint confonem amor per amor propi, la necessitat d'agradar, que l'altre ens escolti, en comptes de ser nosaltres els que escolem a l'altre i de fixar l'amor en algú que esdevindrà recipient del nostre ego. Com has dit al teu comentari: "em vaig sentir atret per la seva bellesa i el seu intel·lecte". Entenc la part de la bellesa, però si ni tan sols vas parlar amb ella... Com et vas poder sentir atret pel seu intel·lecte? Penso que has confós intel·lecte amb la possibilitat d'utilitzar la part que l'altre no et rebel·la per abocar-hi les pretensions de l'ego. De la mateixa manera quan dius: "que només volia ser amb ella i compartir llibres, música (Déu, tanta música per mostrar-li...)". Erets tu qui li volia mostrar tot allò que tu saps i no pas a l'inrevés... Quan algú t'agrada de debò crec que el que aporta més plaer és escolta'l, conèixe'l i no pas utilitza'l com a espectador del teu show privat.
Sento que les paraules puguin semblar dures, jo he hagut de fer la mateixa reflexió diverses vegades, doncs també he estat víctima del meu propi egocentrisme.
Molts ànims company!
Espero no trobar-m'hi mai...
Lectora Laura, 02/05/2017 a les 18:20
+1
-0
Obsessió o alguna cosa pitjor, lo del noi. A mi em faria por, vaja. Com perquè a sobre qui no en sap res, ni n'hauria de fer res, t'hagi de dir que acceptis.
Lo del noi és preocupant, però que una cosa així hagi assolit el ressó mediàtic que ha assolit i el que la majoria sembla veure en aquesta història (de la part que en sabem), fa pensar un cop més que vivim en una societat, ja no infantilitzada o cretinitzada, sinó malalta...
Agraït
Alexander Supertramp, 02/05/2017 a les 23:22
+0
-0
S'agraeix el nivell de les contestacions en aquest article, poemes inclosos. Agraeixo els ànims i les paraules boniques i la sensació de sentir-me escoltat, feia temps que ho portava dins.

Admeto que, tot i l'interès inicial que pogués tenir ella, no vaig saber manegar la situació fins al punt de fer-la sentir incomode. Entenc que massa efusivitat i apassionament va tenir un efecte contraproduent i que això la va agobiar; només puc justificar-me en que per fi l'havia trobat.

Tan sols vull intentar remarcar que no sempre hi ha maldat darrera d'una persona que persevera. Que no tots som machirulos amb ganes de sotmetre. Que entenem que d'on no n'hi ha, no en raja.

Una salutació ben cordial a tothom.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Palau Robert se suma a la commemoració del centenari de l'artista
El Museu de la Vida Rural i Riuada Solidària s'ajunten per posar paraules als darrers esdeveniments
Imatge il·lustrativa
Una exposició explora la relació entre els modernistes i un dels seus temes preferits: les flors
Imatge il·lustrativa
Una visita guiada permet descobrir els secrets de l'edifici d'Antoni Gaudí
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge sobre l'amor secret que va creixent
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a tenir cura dels qui estimem
Imatge il·lustrativa
Revivim un capítol de la sèrie protagonitzada per la nena pèl-roja
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra la força amb què viuen, es tranformen i es mantenen algunes relacions