I met my love by the gas works wall
Dreamed a dream by the old canal.
Dirty Old Town, The Dubliners.
Foto: DorkyMum
Tinc l’arquet a la mà. Tremolo, us ho juro, i mira que duc bufanda i abric i no sé quants jerseis. Davant meu, encara que no la vegi, la gent camina per Galway sense veure’m. O això és el que vull creure’m. Miro el terra: les botes que m’arriben fins als genolls, l’estoig del violí i a dins: el buit, el no-res, la misèria absoluta. A tres metres de mi, arropenjat a la paret i fent veure que no em coneix, hi ha el Martin movent el cap, “c’mon, c’mon”, com si així em donés petites empentes.
Per dins, la punyetera veu: desafinaràs. El del bar del davant et dirà que vagis a emprenyar a una altra banda. La gent caminarà pel cantó de la dreta i una mica més ràpid. No faràs ni un duro. I ja em diràs llavors com sobreviuràs en aquest país. Perquè l’últim que fareu –tu i el teu orgull– és demanar que algú us pagui el vol de tornada. Abans ho provaràs tot.
A fora: agafo el violí a càmera lenta. Toco tan fluix que amb prou feines m’escolto. Els dits glaçats no tenen punteria. Un minut etern. Deixo l’I Want To Break Free, que havia assajat mil vegades a l’hostal, destrossat i mut. En Martin passa pel davant i llança un euro amb cara de molt bé i amb ulls d’em sap greu.
I va començar tot. Vam anar a prop del riu i vaig tocar una vegada i una altra i ell em deia que a la propera ho faria tan bé. I jo que m’ho creia només a moments. I un dilluns, sense ell, vaig trobar un carrer estret, on la cançó arribava més lluny. I vaig gosar provar-ho i des de la cantonada algú va venir cantant All my troubles seem so far away. I li vaig repetir la tornada. I em va semblar que la felicitat devia ser allò.
A peu de carrer em vaig posar les meves lleis: si em fa por, ho faig. Si allà hi ha molta gent i alguna cosa em diu que hi vagi, li faig cas perquè aquella cosa soc jo. I si dreta com un pal no m’hi atreveixo, no em moc fins que ho faci. I si ho faig (i guanyo prou diners), el regal: uns guants. O aquells mitjons tan gruixuts. O el que encara era millor: conversar (sí, amb el meu intent d’anglès) amb algú que s’aturava i no veuria mai més.
No va ser agafar l’avió sola. Ni començar de zero. Ni aquells tres mesos d’un ofici imprevisible. Ni proclamar al Facebook i als quatre vents que la llibertat era allò. Va ser més discret, més invisible. Vaig ser valenta el dia que vaig tocar la por amb els dits.
