Acords

La por amb els dits

Passa pel davant i llança un euro amb cara de molt bé i amb ulls d'em sap greu

Especial: Acords
Arxivat a: Cambres pròpies, Acords
I met my love by the gas works wall
Dreamed a dream by the old canal.

Dirty Old Town, The Dubliners.
 

Foto: DorkyMum



Tinc l'arquet a la mà. Tremolo, us ho juro, i mira que duc bufanda i abric i no sé quants jerseis. Davant meu, encara que no la vegi, la gent camina per Galway sense veure'm. O això és el que vull creure'm. Miro el terra: les botes que m'arriben fins als genolls, l'estoig del violí i a dins: el buit, el no-res, la misèria absoluta. A tres metres de mi, arropenjat a la paret i fent veure que no em coneix, hi ha el Martin movent el cap, "c'mon, c'mon", com si així em donés petites empentes.

Per dins, la punyetera veu: desafinaràs. El del bar del davant et dirà que vagis a emprenyar a una altra banda. La gent caminarà pel cantó de la dreta i una mica més ràpid. No faràs ni un duro. I ja em diràs llavors com sobreviuràs en aquest país. Perquè l'últim que fareu –tu i el teu orgull– és demanar que algú us pagui el vol de tornada. Abans ho provaràs tot.

A fora: agafo el violí a càmera lenta. Toco tan fluix que amb prou feines m'escolto. Els dits glaçats no tenen punteria. Un minut etern. Deixo l'I Want To Break Free, que havia assajat mil vegades a l'hostal, destrossat i mut. En Martin passa pel davant i llança un euro amb cara de molt bé i amb ulls d'em sap greu.

I va començar tot. Vam anar a prop del riu i vaig tocar una vegada i una altra i ell em deia que a la propera ho faria tan bé. I jo que m'ho creia només a moments. I un dilluns, sense ell, vaig trobar un carrer estret, on la cançó arribava més lluny. I vaig gosar provar-ho i des de la cantonada algú va venir cantant All my troubles seem so far away. I li vaig repetir la tornada. I em va semblar que la felicitat devia ser allò.

A peu de carrer em vaig posar les meves lleis: si em fa por, ho faig. Si allà hi ha molta gent i alguna cosa em diu que hi vagi, li faig cas perquè aquella cosa soc jo. I si dreta com un pal no m'hi atreveixo, no em moc fins que ho faci. I si ho faig (i guanyo prou diners), el regal: uns guants. O aquells mitjons tan gruixuts. O el que encara era millor: conversar (sí, amb el meu intent d'anglès) amb algú que s'aturava i no veuria mai més.

No va ser agafar l'avió sola. Ni començar de zero. Ni aquells tres mesos d'un ofici imprevisible. Ni proclamar al Facebook i als quatre vents que la llibertat era allò. Va ser més discret, més invisible. Vaig ser valenta el dia que vaig tocar la por amb els dits.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Dibuixa torna a promoure la creativitat i la creació per a totes les edats
Imatge il·lustrativa
La nova exposició de la MAPFRE posa el focus en els artistes que van utilitzar el pastel
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona impulsa una jornada de trobades divulgatives
Imatge il·lustrativa
El Macba programa una jornada sobre l’empremta de la repressió i la despossessió colonial
Imatge il·lustrativa
L'únic camí per fer una gran feina és estimar el que fas
Imatge il·lustrativa
Un cicle de la Filmoteca recupera films que han estat amagats durant anys
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la il·lusió d'un gos per ajudar els altres
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la importància de saber-se mesurar per no perdre el nord