Acords

La por amb els dits

Passa pel davant i llança un euro amb cara de molt bé i amb ulls d'em sap greu

Especial: Acords
Arxivat a: Cambres pròpies, Acords
I met my love by the gas works wall
Dreamed a dream by the old canal.

Dirty Old Town, The Dubliners.
 

Foto: DorkyMum



Tinc l'arquet a la mà. Tremolo, us ho juro, i mira que duc bufanda i abric i no sé quants jerseis. Davant meu, encara que no la vegi, la gent camina per Galway sense veure'm. O això és el que vull creure'm. Miro el terra: les botes que m'arriben fins als genolls, l'estoig del violí i a dins: el buit, el no-res, la misèria absoluta. A tres metres de mi, arropenjat a la paret i fent veure que no em coneix, hi ha el Martin movent el cap, "c'mon, c'mon", com si així em donés petites empentes.

Per dins, la punyetera veu: desafinaràs. El del bar del davant et dirà que vagis a emprenyar a una altra banda. La gent caminarà pel cantó de la dreta i una mica més ràpid. No faràs ni un duro. I ja em diràs llavors com sobreviuràs en aquest país. Perquè l'últim que fareu –tu i el teu orgull– és demanar que algú us pagui el vol de tornada. Abans ho provaràs tot.

A fora: agafo el violí a càmera lenta. Toco tan fluix que amb prou feines m'escolto. Els dits glaçats no tenen punteria. Un minut etern. Deixo l'I Want To Break Free, que havia assajat mil vegades a l'hostal, destrossat i mut. En Martin passa pel davant i llança un euro amb cara de molt bé i amb ulls d'em sap greu.

I va començar tot. Vam anar a prop del riu i vaig tocar una vegada i una altra i ell em deia que a la propera ho faria tan bé. I jo que m'ho creia només a moments. I un dilluns, sense ell, vaig trobar un carrer estret, on la cançó arribava més lluny. I vaig gosar provar-ho i des de la cantonada algú va venir cantant All my troubles seem so far away. I li vaig repetir la tornada. I em va semblar que la felicitat devia ser allò.

A peu de carrer em vaig posar les meves lleis: si em fa por, ho faig. Si allà hi ha molta gent i alguna cosa em diu que hi vagi, li faig cas perquè aquella cosa soc jo. I si dreta com un pal no m'hi atreveixo, no em moc fins que ho faci. I si ho faig (i guanyo prou diners), el regal: uns guants. O aquells mitjons tan gruixuts. O el que encara era millor: conversar (sí, amb el meu intent d'anglès) amb algú que s'aturava i no veuria mai més.

No va ser agafar l'avió sola. Ni començar de zero. Ni aquells tres mesos d'un ofici imprevisible. Ni proclamar al Facebook i als quatre vents que la llibertat era allò. Va ser més discret, més invisible. Vaig ser valenta el dia que vaig tocar la por amb els dits.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La nova edició de la festa de la literatura catalana es trasllada al Moll de la Fusta
Imatge il·lustrativa
La Fundació Vila Casas exposa l'obra de l'escultor a Palafrugell
Imatge il·lustrativa
Es retroba «Jamais», l'objecte que Óscar Domínguez va donar al pintor malagueny
Imatge il·lustrativa
La Fundació Vila Casas exposa un assaig documental de la fotògrafa Espe Pons
Imatge il·lustrativa
Recordem l'actor nord-americà amb dues escenes d'una de les seves pel·lícules més conegudes
Imatge il·lustrativa
«Si he de ser un símbol, prefereixo ser-ho del sexe que d'una altra cosa»
Imatge il·lustrativa
El director de cinema ha mort als 76 anys
Imatge il·lustrativa
És urgent que formi part de les programacions dels grans equipaments públics del país