La vivència d’una malaltia greu en la pròpia pell
és com aprendre a caminar per diferents viaranys:
a voltes per camins planers i delicats,
a voltes per indrets costeruts, emboirats o sense sortida.
És tenir l’espasa de Dàmocles a sobre,
sentir la mort propera
o esperar la sanació amb una llum verda intensa.
La malaltia m’ha permès redescobrir
la meva passió per anar al taller
a transformar i plasmar totes aquestes vivències:
primer en pintura a l’encàustica, més matèrica i més física,
i després en dibuixos fets amb ploma d’ocell,
com una teràpia lluminosa i alada
per sanar el meu cos i la meva ànima.
Són l’expressió directa de les meves mans.
Em deixo portar per l’instint, sense barreres,
jugant amb les limitacions del que m’està passant
i amb ganes de fer créixer la meva pròpia creativitat.
Així presentava l’artista Gemma Molera (Barcelona, 1964-2018) la seva exposició Lung & Bones, un treball introspectiu arran d’un càncer de pulmó amb metàstasi als ossos que l’obligava a lluitar per la vida. Pintura a l’encàustica i dibuixos amb ploma d’ocell i tinta xinesa són els materials utilitzats per crear aquest autoretrat tan íntim. La mostra –que es va poder veure al Museu del Monestir de Sant Cugat del Vallès i al Museu d’Art de Sabadell, entre d’altres espais– sorgeix de la necessitat d’interpel·lació constant durant el procés de la malaltia, difícil i esgotador. Des del xoc inicial i les primeres proves passant per la recerca de qualsevol beuratge que pugui ser alleujador i les muntanyes russes dels marcadors tumorals fins a les metàstasis arreu del cos, els fàrmacs per intentar aturar-les i la necessitat d’aferrar-se a la vida amb arrels de plom.
Entre tractament i tractament, Gemma Molera va tenir una revelació artística: “Descobreixo que tinc un projecte clar per anar al taller: seguir el camí del meu càncer amb la meva pròpia obra, anar desgranant tot el que m’està succeint. Poder sentir què és que em caigui el cabell, treure grapats de pèl i convertir-los en encàustica, poder fer un autoretrat, pintar amb els cabells la recaiguda! Rapar-me al zero i sentir-me la closca nua, amb les cicatrius de totes les meves trencadisses per la vida. Focalitzar-me amb els ulls clucs altre cop, prendre consciència de qui sóc jo. I fer-me la perruca dels meus somnis, més bonica que el meu propi cabell. També començo a fotografiar les meves empremtes als lavabos, passen a formar part del meu projecte artístic”. Al cap d’un temps, en saber que tenia afectades més parts del cos que no intuïa, va passar a fer uns dibuixos molt més vivencials: “Sorgeixen des del meu interior, buscant l’infant de l’ànima. Deixo anar les meves mans amb ploma d’ocell i tinta xinesa. El dibuix, l’encàustica i el gravat són la meva passió, em donen força i em permeten expressar-me més enllà de les paraules”.
L’artista parteix d’un format concret: una taula de fusta de 40 per 40 centímetres, que li permet treballar el detall, jugant amb les diferents parts del cos, des dels òrgans interns fins als peus o el crani nu. Aquestes unitats s’han agrupat de quatre en quatre formant uns retaules de 80 per 80. Fem un recorregut per 14 dels retaules presents a l’exposició.
1. Sortosa d’haver compartit aquest tumor en el meu cos.
Gemma Molera
2. Pulmó esquerre i ossos.
Gemma Molera
3. Potingues, beuratges i marcadors.
Gemma Molera
4. La recaiguda: pintar amb els cabells.
Gemma Molera
5. Soc jo.
Gemma Molera
6. La perruca dels meus somnis.
Gemma Molera
7. Els meus quatre amors.
Gemma Molera
8. Discòrdies intestines.
Gemma Mol
9. La tristesa.
Gemma Mol
10. Buscant l’infant de l’ànima.
Gemma Mol
11. Quatre cargols al cap.
Gemma Molera
12. L’embat del dolor.
Gemma Molera
13. Arrels de plom.
Gemma Molera
14. Vull seguir lluitant.
Gemma Molera
4
0
