Basorèxia

El guió de la meva vida

Llavors hauria preferit que em xuclés la terra i ara em moro de riure en recordar-ho

| 07/05/2017 a les 22:25h
Especial: Basorèxia
Arxivat a: Cambres pròpies, Basorèxia

Foto: Basheer Tome


De joveneta sempre havia imaginat que a la vida viatjaria molt i sola i per feina. M’hauria d’allotjar en hotels de ciutats estrangeres i per la nit en freqüentaria el bar, amb aquells terres de vellut vermell i la barra de fusta antiga en semicircumferència. Em demanaria una copa de vi que m’afilés la llengua i practicaria els idiomes que sé amb desconeguts, homes i dones que viatjarien per feina com jo, a qui no tornaria a veure mai més. Una mica com un guió de Woody Allen.
 
Viatjar i sola, sí que ho he fet. El que passa és que lluny del glamur i el misteri que suscita el fet que qualsevol-història-interessant-podria-començar-amb-una-dona-jove-i-sola-al-bar-d’un-hotel, com a les escenes en què tothom beu whisky amb gel o bloodymarys i la llum és baixa, més aviat sembla que els guions de la pel·li de la meva vida els hagi escrit el guionista de Padre de familia, el Seth MacFarlane.
 
Per exemple: com vaig acabar jo cantant cançons tradicionals gallegues mentre bevíem cava amb un grup de senyores i senyors que devien treure’m entre vint i quaranta anys al voltant de la taula d’un bar fosquíssim ves a saber on de Madrid, no m’ho facis dir, perquè encara no ho entenc ara. Suposo que en algun moment em devia semblar una bona idea acceptar la invitació que em va fer un perfecte desconegut que aquell matí m’havia ensenyat una habitació per llogar a casa seva. “Vente, es superdivertido.” Vull dir, què podia sortir malament sabent que no tolero el cava, em moro de vergonya entre un grup de gent nova i canto com el cul.
 
Estava tot orquestrat per un senyor gran amb la melena blanca que es feia dir príncipe Galín de Galicia i que presumia d’haver posat lletra a l’himne de la seva comunitat autònoma. Portava un cedé i tot. Jo vaig acabar vomitant al lavabo i marxant-ne acte seguit al ritme d’un moonwalk sense acomiadar-me de ningú. Pensava que mai no en quedaria constància però, en un gir inesperat del guió, no fa tant, un vespre que estava sopant una truita a la francesa amb dos trossets de pa amb tomàquet a la cuina de casa ma mare, mentre miràvem plegades un programa d’aquells de nens que es converteixen en Francisco o Camilo Sesto i canten i fan por i angúnia a la vegada, uns cinc o sis anys després que s’acabés la meva trifulga madrilenya, em va trucar el senyor príncipe Galín de Galicia per convidar-me a sopar. Es veu que li vaig donar el telèfon o jo què sé. En qualsevol cas, aquí em tens explicant-ho perquè ara mateix me la bufa.
 
Igual que tantes altres coses que quan van passar hauria preferit que em xuclés la terra i ara més aviat em moro de riure en recordar-les. T’ho diu algú a qui van venir a avisar en una discoteca que no rigués gaire perquè les fundes que portava a les dents no brillaven amb la llum de neó i semblava que me’n faltessin dues. Algú que es va perdre el primer dia de classe d’universitat perquè el primer cop que agafava un bus urbà en la seva vida, va tenir un accident. I també es va perdre el primer dia de classe de segon d’universitat perquè va haver d’anar amb la poli a buscar el cotxe al fons d’un barranc. Algú que, d'Erasmus, ha hagut de pronunciar la frase en anglès “no ens podrem besar més perquè et podries empassar les meves dents, que les porto soltes”. Algú a qui dues o tres vegades l’any li pregunten si controla els esfínters i ja contesta espera que ho comprovo.
 
Hauria preferit que fos Woody Allen o fins i tot Wes Anderson qui dirigís la meva vida, però mira, el Seth MacFarlane és un tio molt divertit.
 

Contingut relacionat

Imatge il·lustrativa
27/11/2017
Imatge il·lustrativa
06/11/2017

COMENTARIS

Fenomenal
SusanaQ, 09/05/2017 a les 09:31
+5
-0
Gràcies! M'has fet molta gràcia, Maria, i ha estat perquè he pogut trobar-me en la porta del costat d'aquell lavabo de la festa gallega àcida de cava o inexplicablement sense sabates al mig de la Via Laietana després d'un correfoc.
Galín
Amigo de Galin. Discípulo, en lo posible, de Agustín 04 Noviembre (la más desapacible de las estaciones) 2017, 04/11/2017 a les 20:06
+0
-0

Primo: Disculpa que te comente en castellano, pero leo y comprendo el catalán, pero hablarlo, "res de res".
Secundo: Te aseguro que Galín jamás diría ser el autor del himno madrileño (himno escrito por un anarquista y que es perfecto para los que no amamos las patrias y nos conformamos con las matrias. Momento que aprovecho para que le eches un ojo al texto del dicho himno y su mensaje) por ser el autor Agustín García Calvo de quien Galín fue discípulo dilecto.
Lo que sí es cierto es que, posiblemente, sea el que lo haya interpretado más veces, porque hay que reconocer que, aunque sigue siendo el himno oficial nunca suena. Cosa que no es de extrañar cuando su letra es de este jaez:

"Yo estaba en el medio:
giraban las otras en corro
y yo era el centro.
Ya el corro se rompe,
ya se hacen Estado los pueblos,
y aquí de vacío girando
sola me quedo.
Cada cual quiere ser cada una;
no voy a ser menos:
¡Madrid, uno, libre, redondo,
autónomo, entero!
Mire el sujeto
las vueltas que da el mundo
para estarse quieto.


Yo tengo mi cuerpo:
un triángulo roto en el mapa
por ley o decreto,
entre Ávila y Guadalajara,
Segovia y Toledo:
provincia de toda provincia,
flor del desierto.
Somosierra me guarda del norte y
Guadarrama con Gredos;
Jarama y Henares al Tajo
se llevan el resto.
Y a costa de esto,
yo soy el ente autónomo último,
el puro y sincero.
¡Viva mi dueño,
que sólo por ser algo
soy madrileño!


Y en medio del medio,
capital de la esencia y potencia,
garajes, museos,
estadios, semáforos, bancos,
y vivan los muertos:
¡Madrid, metropol ideal
del dios del progreso!
Lo que pasa por ahí todo pasa
en mí, y por eso
funcionarios en mí y proletarios
y números, almas y masas
caen por su peso;
y yo soy todos y nadie,
político ensueño.
Y ése es mi anhelo,
que por algo se dice:
"De Madrid al cielo".

Disculpa la larga tabarra, pero aunque "el borracho siempre dice la verdad", lamentablemente es su memoria la que falla y, de verdad, no creo que a Galín, que por otra parte era un fabulador nato, le hubiera gustado que se pudiera pensar que se apropiaba de algo de la autoría de Agustín G.C.
al amigo de Galín
Maria Climent, 04/11/2017 a les 22:57
+0
-0
Gracias por su comentario. Escribí lo que creo recordar, en todo caso, seguramente tendrá usted razón y yo le entendí mal o lo recuerdo mal, que como bien dice, es muy probable. La intención de este texto era reírme de misma y no de nadie más, ni mucho menos. Espero no haberle molestado y si es así, le pido disculpas.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Barcelona obre la convocatòria per la nova edició del premi
Imatge il·lustrativa
Un cicle a la Filmoteca de Catalunya projecta els millors films de l'any
Imatge il·lustrativa
La ciutat celebra les festes de la seva patrona d'hivern
Imatge il·lustrativa
El celler Jané Ventura oferirà un tast de vins en un àpat liderat per Fermí Fernàndez
Imatge il·lustrativa
14 reflexions d'un estudi que analitza per què la gent és feliç o té bona salut
Imatge il·lustrativa
Un curt mostra la complexitat de l'amor i la força del destí
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra com sona en català rossellonès un poema d'Apel·les Mestres
Imatge il·lustrativa
Veiem el vídeo sobre una mare primerenca que va ser rebutjat en l'emissió dels premis