Il·lustració: Jordi Lafebre
A l’altra banda del semàfor vermell hi ha una noia que plora. Duu una motxilla pengim-penjam i una carpeta sota el braç. Mira al terra, però li mig veig els ulls vermells des de l’altra vorera. Es remena una polsera amb els dits, sembla que en busqui la tanca. Va sola però un noi amb motxilla la mira des de tres edificis més avall. Sembla una escena de pel·lícula. No deuen tenir més de quinze anys. Em volia morir per coses així, als quinze. Ella es fica alguna cosa a la butxaca, sanglota i deixa de buscar-se la polsera amb els dits. La miro i penso et passarà, ara no ho sembla però et passarà. S’agafa fort a la carpeta.
Darrere la noia hi ha una dona i un home grans de bracet, com si hi anessin des de sempre. Un organisme amb quatre cames. Ell és una mica calb i s’ha pentinat els cabells enrere. Ella s’aguanta les ulleres amb la punta arremangada del nas. Sembla que li hagin de caure però segueixen a lloc mentre s’acosta un paper a la cara. Ell porta una bossa de roba plegable desplegada marró. Ella parla darrere el paper. Pot ser una llista de la compra. Ell se l’escolta i contesta. Mou poc la boca quan parla. De la bossa en surt una branca d’api, el fons és ple i la roba tiba.
Passa un autobús. La parada és uns metres més amunt. Un pare –suposo– corre per atrapar-lo –torno a suposar– empenyent el cotxet amb la mà esquerra i el cos inclinat endavant. Amb la mà dreta s’aguanta el telèfon a l’orella però no parla. Del cotxet en penja una motxilla petita de ratlles blanques i vermelles. L’autobús arriba a la parada. L’home del cotxet s’atura poc després d’arrencar a córrer, li ha caigut el telèfon. Qui parlava amb ell deu estar dient hola? o s’ha pensat que li ha penjat. I si el mòbil s’ha trencat? Torna enrere, l’agafa, mira cap a la parada. El bus no s’ha aturat i segueix carrer amunt. La trucada es deu haver acabat perquè ara empeny el cotxet amb les dues mans fins que arriba a sota de la marquesina.
Els cotxes s’aturen i el semàfor es posa verd. El noi de la motxilla marxa arrossegant els peus. La noia que plora s’abraça a la carpeta. Els aturats al semàfor creuem.
Arriba un altre autobús a la parada. El pare l’ignora, o ara té més temps que abans o no és el seu. Es baralla amb l’envoltori d’un paquet de galetes. El plàstic s’estripa i n’hi cauen a terra. Bus perdut, telèfon caigut i galetes trencades. Aquestes coses emprenyen, fan sentir una mica sol. Treu el telèfon de la butxaca i una mà petita llença una galeta a terra. El torna a guardar. Ja trucaràs després.
La dona gran mig ensopega davant meu i encara que no hi arribo faig el gest d’aguantar-la amb les mans, com un espasme. L’home gran l’aguanta estirant el braç i l’espatlla amunt. Es recomponen, tornen a ser un organisme amb quatre cames, ell l’aguanta a ella i ella a ell. Es diuen coses mentre continuen caminant mirant com ella posa els peus a terra.
