Jerome Charyn va néixer a Nova York el 1937. Fill de pare polonès i mare ucraïnesa. Va créixer al Bronx. Als 17 anys va llegir per primer cop una novel·la: Madame Bovary. Va començar a escriure perquè no sabia parlar. I fins avui, que ha publicat mig centenar de llibres. Aquesta conversa va tenir lloc el setembre del 1996.
Escriu novel·la negra perquè és fill del Bronx?
En una cultura del crim com la nostra, escriure sobre crims és inevitable. Tot escriptor està atrapat per la cultura del crim. Jo no escric novel·les de detectius, sinó sobre crims. O sigui, novel·les sobre la societat d’avui.
Vostè ha afirmat que només les novel·les negres sobreviuran.
La història de la nostra societat ha esdevingut una història del crim. Gairebé no hi ha lloc per a cap altre tema. Tot s’està movent molt de pressa al nostre voltant. Anem cap a una societat on els ordinadors parlaran, les persones parlaran com ordinadors i la riquesa lingüística morirà. Jo intento protegir el llenguatge enfront de la terminologia tècnica que ens amenaça. Vull avançar sense perdre de vista el que deixo enrere.
Tan important és el llenguatge?
És l’única cosa realment important. Tot és llenguatge. Sense llenguatge no hi ha res.
Nova York és un bon escenari literari?
És el meu escenari. Si jo hagués nascut a Barcelona, suposo que hauria intentat trobar el llenguatge propi de Barcelona. M’he esforçat a trobar el llenguatge del meu lloc i del meu temps.
Vostè defineix Nova York com una ciutat salvatge.
Sí, perquè és l’única ciutat del món on tot és possible, on tot pot passar, on l’imprevist és previsible. Res no és estrany a Nova York.
El Bronx actual és molt diferent del Bronx de la seva infància?
En el fons no hi ha gaires diferències. Ha canviat l’origen de la immigració. Ara hi viuen molts llatins, més del seixanta per cent dels habitants del barri són hispànics. Aquests immigrants estan intentant redefinir el barri. El Bronx sempre ha estat un món a part, una mena de fillastre de Manhattan que no ha rebut cap mena d’atenció. Jo he intentat trobar el llenguatge adequat per descriure què passa en aquest barri deixat de la mà de Déu.
Viu a la capital francesa des dels vuitanta. Es troba còmode a París?
No em considero un americà a París, sinó una persona d’origen europeu que ha tornat a Europa. Em sento més europeu que americà. Nova York és una ciutat molt europea. Hi ha més similituds entre Barcelona i Nova York que no pas entre Nova York i Chicago. La cultura de Nova York no té res a veure amb la cultura americana.
Quines diferències separen la cultura europea de la cultura americana?
A Europa hi ha un gran sentit del passat, i als Estats Units no. No tenir passat és tràgic i esfereïdor, però alhora et facilita les coses: si no tens passat, et pots reinventar constantment a tu mateix. A Europa, el passat és tan present que impedeix els canvis. Els americans són més camaleònics perquè no viuen pendents del passat. L’any 1973 vaig venir a Barcelona, i va ser aquí on vaig escriure Ojos azules, la primera novel·la d’Isaac Sidel. Ara [el 1996] torno a ser a Barcelona, i la veritat és que la ciutat no ha canviat substancialment en vint-i-tres anys.
Els barcelonins no opinem el mateix.
Ara potser és més moderna, i és una ciutat olímpica i tot això. Però les cares de la gent són les mateixes el 1996 que el 1973. Si més no, a mi em semblen iguals.
El comissari Isaac Sidel és el protagonista de sis dels seus llibres. Per què?
Ell és com un instrument musical que m’agrada tocar de tant en tant, perquè té una gamma completa d’emocions. És antiquat, sentimental, cara dura…
Quina part de Jerome Charyn hi ha en Isaac Sidel?
Cada cop ens assemblem més. Quan vaig crear aquest personatge, ell era una mica més vell que jo, i ara ja soc una mica més vell que ell. Isaac Sidel va començar sent el meu oncle i ara és el meu germà petit, i ben aviat serà el meu net. Isaac Sidel va canviant a mesura que jo canvio. Com a escriptor, m’agrada revisitar els mateixos llocs i els mateixos personatges des d’una sensibilitat diferent cada vegada. Isaac Sidel és també el protagonista d’El Bronx.
“Una de les raons per les quals vaig començar a escriure és que jo era incapaç de parlar”, va explicar en una entrevista. I doncs?
Vaig tenir molts problemes per aprendre anglès. L’única cosa que em feia feliç era escriure, perquè em permetia treballar sense parlar. Escriure era una manera d’estar en silenci mentre escoltava una mena de música interior. Crec que jo no hauria pogut sobreviure si no hagués descobert la música del llenguatge. M’hauria mort. Vaig créixer en un ambient molt boig i necessitava trobar un camí que em fes sentir millor amb mi mateix.
Què opina del llenguatge políticament correcte?
L’odio. El llenguatge políticament correcte és políticament estúpid. El pitjor de tot és que el moviment de la correcció política no té cap sentit de l’humor. Sense sentit de l’humor, tot mor.
Els seus llibres sí que en tenen, de sentit de l’humor.
Sí. Crec que l’humor és molt important per anar per la vida. Hem de riure, i si cal hem d’aprendre a riure. Per exemple, m’agrada parodiar diferents gèneres literaris. Riure’s d’alguna cosa és el millor elogi que se’n pot fer. Només te’n rius d’allò que odies o d’allò que t’encanta. Jo sempre escric de coses que odio o de coses que estimo. I sovint el que estimo i el que odio són una mateixa cosa.
“Quan vaig començar a llegir Joyce, vaig saber que jo no escriuria mai una frase tan bonica com les d’ell, però vaig pensar que podia intentar trobar la meva pròpia veu”, va declarar a L’Express. L’ha trobada?
Crec que sí. Em va costar uns quinze anys arribar a sentir-me còmode amb la meva veu literària, amb el meu estil. I encara avui sóc com un nen que està aprenent a escriure, sóc un estudiant permanent. L’escriptor està obligat a aprendre i a experimentar si no vol resultar avorrit. Fins i tot en moments baixos en què em sento incapaç d’escriure, tinc la seguretat que la meva veu literària tornarà, que no em deixarà plantat per sempre. Quan passo per un d’aquests períodes crítics, a vegades em quedo completament paralitzat, no puc escriure ni una sola línia, però altres vegades la crisi em porta més enllà i em fa escriure coses que mai no hauria escrit.
Sap doncs per experiència què és el bloqueig de l’escriptor.
Sí, per desgràcia. De cop em noto totalment paralitzat, o bé em poso a escriure un text i quan porto quinze pàgines m’adono que li falta energia, que haig d’aturar-me i començar de nou. En els últims quatre o cinc anys he patit sovint aquest bloqueig, però em fa l’efecte que comença a ser una etapa superada.
Algun crític l’ha definit com “un Balzac americà contemporani”. Hi està d’acord?
No soc jo qui ho ha de dir, això. Un dels avantatges d’Isaac Sidel és que pot relacionar-se amb tot el conjunt de la societat: els molt rics, els molt pobres, els criminals. El personatge m’ha donat l’oportunitat d’analitzar la societat de dalt a baix.
A Las chicas de María, dos personatges masculins tenen un nom femení. Per què?
Vaig voler jugar amb els conceptes de feminitat i masculinitat. Em va semblar que el llibre seria més interessant si María era un home. De fet, tots tenim dins nostre una part masculina i una part femenina. Tots som una mica andrògins.
El hombre barbo no és el seu únic llibre autobiogràfic.
He fet diversos llibres autobiogràfics, i tots són diferents. Ara acabo d’escriure un llibre sobre la meva mare, titulat The Dark Lady, que es publicarà l’any que ve a França. Utilitzo el mateix material que a El hombre barbo: la meva vida. Però el resultat final és ben diferent. Un llibre i l’altre no tenen res a veure. En aquesta obra sobre la meva mare torno a jugar amb els conceptes de masculí i femení. Molts llibres sobre mares tendeixen a caure en un excés de sentimentalisme, de tant com exalten l’esperit de sacrifici matern. Jo he intentat enfocar-ho d’una altra manera.
És cert que la primera novel·la que va llegir va ser Madame Bovary, quan vostè tenia 17 anys?
Sí. Estava fent de cangur i vaig trobar a la casa on treballava un exemplar de Madame Bovary. Vaig llegir-lo del principi al final. No vaig entendre’n gran cosa, però em va semblar interessant.
Quin llibre té entre mans ara mateix? [el 1996]
Estic fent una biografia curta de Hemingway. Ja sé que comença a estar passat de moda, però jo crec que els seus primers escrits eren realment bons i cal rellegir-los. Crec que la literatura de Hemingway no ha estat ben entesa. És un autor adorat però incomprès.
Què ha après de Hemingway?
Que cada frase és un univers independent, que en realitat la història s’explica als espais entre frase i frase, que és on entra en joc la imaginació del lector. La meva literatura no és difícil, però demana la participació del lector.
Deu ser l’única persona del món que pot explicar que el van tancar en un hospital psiquiàtric per haver defensat Marlon Brando. Encara és el seu ídol?
No, Marlon Brando va ser l’ídol dels qui vam créixer als anys cinquanta. Ell representava una cosa completament nova, perillosa. Quedava molt lluny del que llavors s’entenia per una persona responsable. Era home i dona al mateix temps, anava brut quan tothom anava net… era el contrari de tot. Per desgràcia, va anar de capa caiguda.
L’ha vist mai en persona?
Vam coincidir una vegada, però no em vaig atrevir a explicar-li la importància que ell tenia a la meva vida.
Diuen que hi ha més malalts mentals entre els escriptors que entre la població en general.
Probablement és cert. L’escriptor és molt vulnerable, perquè quan escriu treu enfora els seus sentiments, es despulla. Una mica de bogeria és bona per escriure, el problema és què fas amb aquesta bogeria quan no estàs escrivint.
Què mana més en vostè: el cor o el cervell?
Són òrgans reversibles. A l’hora d’escriure, el cor esdevé cervell i el cervell esdevé cor.
Encara juga a ping-pong cada dia?
Hi jugo sempre que puc. Fins i tot he participat en tornejos, que no he guanyat mai. El ping-pong em relaxa i no em deixa pensar en res més. Sóc un jugador molt salvatge. Utilitzo una raqueta especial que només tinc jo, i això fa que sigui molt dur jugar contra mi. Les pilotes que toco no emprenen mai el mateix camí dues vegades.
Això és aplicable també a la seva literatura?
Sí, en efecte. Sempre utilitzo els mateixos elements, però no ho faig mai de la mateixa manera. De fet, escriure també és un joc. Un joc molt seriós, si vols, però un joc.
