Linda Liukas (Finlàndia, 1986) és una figura central en el camp de la programació. Ha creat el programa HelloMath! per potenciar entre els alumnes la resolució de problemes matemàtics (per exemple, l’ús de diferents estratègies i maneres de representació, la manipulació de materials, l’experimentació i la comprovació de solucions), mentre potencia la competència matemàtica i el pensament computacional dels infants. HelloMath! és una formació gratuïta, impulsada per La Fundació “la Caixa”, que els docents poden descarregar-se al web d’EduCaixa. Recuperem una conversa que vam mantenir amb ella quan va presentar el web Hello Ruby.
Foto: www.lindalukas.com
Valores molt el fet d’estimular la imaginació.
Penso que el paper de la imaginació és molt i molt important. En primer lloc, perquè vivim en un món on les coses cada vegada es faran més a través dels ordinadors i les màquines. I el que ens queda als humans és la part creativa: formular les preguntes adequades i trobar les solucions correctes. Es té una visió massa mecànica de la programació i, segons la meva experiència, és un àmbit molt creatiu. Hi ha moltes maneres de solucionar un problema i es tracta d’explicar als nens i nenes aquesta actitud. I generar-los aquesta curiositat per impulsar-los la imaginació.
Per què encara espanta el món dels ordinadors?
Els ordinadors operen d’una manera completament diferent i pensen, entre cometes, d’una forma diferent. Els ordinadors són molt bons en coses en què els humans no ho som, com per exemple la rapidesa en tot el que és repetitiu i monòton. Mai no s’equivoquen, no necessiten vacances, no es posen malalts. Són el company de treball perfecte per als humans. Però també són molt diferents de nosaltres i això ens fa por.
El teu repte és fer-ho atractiu.
Alguna cosa va canviar dins el meu cervell quan vaig començar a escriure aquest llibre. Volia veure com les persones podien entendre els números com si fossin colors i com podíem explicar la tecnologia a través d’històries. Al cap i a la fi, la tecnologia és humana perquè la fem nosaltres. La paraula tecnologia ve del grec i etimològicament vol dir tenir eines per solucionar problemes. I també té a veure amb les actituds i les aptituds que aportem en aquest procés de solucionar problemes. Penso que hi ha una divisió entre humans i tecnologia quan, si t’hi fixes, anem de la mà. Per sort, els infants ja saben que la tecnologia és humana. Una vegada vaig demanar a uns nens que definissin la tecnologia, qui la utilitza i per a què serveix. I la meva resposta preferida va ser: “La tecnologia és l’electricitat que estima”. Una nena de 9 anys va dir: “La utilitzem per parlar amb la mama a través del whatsapp”. Crec que és una resposta molt profunda i bonica.
Tot depèn de l’ús que facis de les coses.
Sempre he pensat que la programació serveix per resoldre problemes i per expressar-me.
Preguntes als nens com veuen el món. Ho hauríem de fer més sovint?
Sí. Demano als nens que dibuixin què creuen que hi ha dins d’un ordinador. Quan ho demano als adults es queden bloquejats i diuen: “No ho sé. Jo no soc pas informàtic”. Mentre que els nens tenen la valentia de fer-se preguntes, de formular-se hipòtesis. Et diuen: “Potser hi ha un escenari amb petits actors”. Tenen un enfocament molt creatiu i obert. Els nens no haurien de deixar de fer-se preguntes de grans.
I com podem cuidar-ho perquè no es perdi amb els anys?
És una pregunta difícil. Sovint em diuen: “D’on t’inspires?” I és dels nens. Els adults hauríem de recordar què vol dir ser un nen.
Al final és una qüestió d’actitud?
Sí. Sovint hi ha pares que em venen i em diuen: “El meu fill té 5 anys i encara no sap programar! Què he de fer?” El que els dic és: “No passa res”. Perquè el més important com a pares, en el món de la tecnologia, és deixar que siguin creatius. Tinc un exercici en què dono una mena de gomet als nens amb un botó on diu on i off. Els dic que si ubiquen aquest botó a qualsevol objecte de la sala, el podran convertir en un ordinador. Per exemple, aquest got o la cadira o la sabata podria convertir-se en un ordinador. Els infants han crescut en un món digital, per tant, són ells qui el dissenyaran en un futur. I és així com una vegada va venir una nena i va dir: “Si la meva bicicleta fos un ordinador, podria anar a passejar amb el meu pare, dormir en una tenda de campanya i la llum de la bicicleta seria un projector de pel·lícules”. No és que vulgui que aprenguin llenguatge de programació, sinó que entenguin que el món encara no està definit. Hi ha moltes coses que encara no hem pogut resoldre i la tecnologia pot resoldre els problemes greus del món. I els infants poden formar part d’aquest canvi. Hem de procurar que els nens creïn i inventin.
Parles d’ensenyar els nens a pensar?
El que vam fer és incloure la programació al currículum l’any 2016. La decisió es va prendre dos anys abans. En comptes de fer una assignatura d’informàtica vam decidir incloure la codificació en tot el currículum acadèmic. Aprenem codificació a les classes d’art, de gimnàstica, de biologia. I així la programació acaba sent una eina més per entendre el món.
Estem preparats per ensenyar-ho?
Em preocupen els nadius digitals. Alguns pares diuen: “El meu fill és fantàstic, utilitza molt bé l’ordinador i no cal que li ensenyi res”. I és tan absurd com dir: “Els nens aprenen català només pel fet de parlar en català”. En canvi, els ensenyem la gramàtica, a escriure en diferents registres, a llegir diversos textos. És com si ensenyéssim un idioma. No n’hi ha prou amb la immersió tecnològica per aconseguir que els nens n’aprenguin. Hem d’ensenyar als infants a entendre els ordinadors.
Però per ensenyar-los abans els adults hauríem de saber, per exemple, per què quan prems un botó, l’ordinador reacciona d’una manera concreta.
Sí, completament. I aquest és un dels problemes. Els ordinadors ens fan més por als grans que als petits. I això és una oportunitat perquè els pares i els mestres aprenguin amb els nens. Aquest matí hem fet un seminari de codificació amb infants de 9 a 13 anys i se’ls ha format una pregunta: “Com podríeu resoldre aquest problema?” I com que no ho acabaven de veure, els hi he dit: “Per què no ho busqueu al Google? Potser trobeu un tutorial.” Hi ha tantes coses que estan canviant en els papers dels pares, dels mestres. Crec que la millor estratègia és aprendre dels nens. Sovint els infants
Quan a un nen li dius “pots fer-ho”, potser fa més del que t’imaginaves.
Els infants poden fer coses molt més meravelloses del que els adults pensem. A part de donar-los permís, crec que en la programació hi ha coses especials que tenen molt a veure amb necessitats del segle XXI. En primer lloc, la resolució de problemes. Els programes a vegades generen errors i una part de la programació és revisar el codi i detectar on hi ha l’error. Mentre que a la forma tradicional d’ensenyar no se’ns dona una oportunitat per trobar errors, sinó per donar respostes mediocres. Unes noies em deien: “Aquest codi no funciona, soc una mala programadora!” I no, no és veritat. Perquè els programadors sempre cometen errors i n’aprenen. I aquesta és una de les actituds que cal fomentar. Hem d’ensenyar que darrere de cada error hi ha una oportunitat.
Reivindiques el dret de poder-te equivocar.
És una part fonamental de la programació. Les noies que em venen i em diuen: “No sé programar, m’he equivocat!”. Anem al seu codi i veiem que s’ha fet un petit error de sintaxi. Li dic: “Ets una nena i has fet un petit error, imagina’t si fossis una programadora professional. Això passa. A vegades és un error de mig milió de dòlars”. Saber-te equivocar és bàsic per aprendre. I per tenir perseverança per resoldre els problemes.
Què has après?
He entès que els nens aprenen quan els fas una bona pregunta que els interessi. Hauríem d’adoctrinar menys i conversar més. Perquè, al cap i a la fi, més que donar classes magistrals cal debatre amb els infants. I buscar allò que els motivi. Un nen em va dir que li interessaven els animals perillosos. La seva pregunta va ser: “Quin és l’animal més perillós el món?” Ho vam buscar al Google. Hi ha qui deia que era una serp que feia no sé quants quilòmetres de llarg. I ell va dir: “No, crec que Google ens està mentint”. Per tant, els ordinadors ens poden ajudar a tenir un esperit més crític.
