Basorèxia

Un món petit

I és tot verd com les ganes de viure, el camí que em porta a casa

| 15/05/2017 a les 10:44h
Especial: Basorèxia
Arxivat a: Cambres pròpies, Basorèxia

Foto: John Tornow


Té un accent perfecte de l’Empordà que m’enamora: "Poc que necessitem tant per viure. Un parell de bones amistats amb qui conversar, però de les bones, eh, un col·legi a prop per poder-hi treballar, si ens hi volen, i portar-hi la canalla, si n'hi ha. I un gatitu. I el bar del poble i la botiga de queviures. I cada dia, ben igual, tu. I que no passi gaire res. Uita, la vida és ben petita, al capdavall, estimada".
 
Ella diu que l’enamora el meu, de parlar, i a mi em sembla increïble: “Xeic, Marina, quanta raó tens sempre, punyetera. I com mos ho farem per tindre un món menut?”. Quan vam tenir aquesta conversa fa cosa de tres o quatre anys jo no podia saber que m’acabaria mudant als mateixos carrers on vaig aprendre a anar en bici.
 
Ma cosina i jo passàvem tots els juliols amb els iaios per aquesta urbanització. Fa gràcia perquè, ara que hi he tornat a viure, torno a olorar flaires que feia vint anys que havia deixat d’olorar. Olor de figa de moro i de pi, de roses de jardí, de clavells, de pell salada i olor de mar al dematí, tot barrejat.
 
No teníem més feina que no asclar-nos amb la bici i esperar que es fes l’hora de poder tornar a banyar-nos. Esmorzar al pòrtic, evitar que ens piqués cap abella i aguantar-nos les picades de mosquit. Jugàvem a la platja i sempre venia aquella onada que m’agafava desprevinguda i em tirava a un terra de sorra i m’engolia cap i tot. I després de l’esglai, quan l’onada marxava, m’assecava els ulls al sol. Poca cosa més, era aquell meu món petit.
 
Al maig l’heura abraça els troncs de totes les palmeres que acompanyen el camí. I és tot verd com les ganes de viure, el camí que em porta a casa. Torno a esmorzar al pòrtic i els moixons em miren als ulls, perquè allà no hi ha por de res. El món petit encara hi és, em repeteixo quan la vida fa mal.
 
Els pescadors del poble en diuen l’hora prima, quan ja hi ha tants estels que no es poden comptar. És l’hora en què des del balcó que dona al mar miro de trobar l’horitzó, perquè si el trobo a l’hora més difícil, segur que hi és. Quina en fora, a més, que fos a prop. I m’enganyo i compto estels quan ja no es poden comptar.

Aviat tornarà a ser estiu i tornaré a barallar-me amb les onades. M’alegra que més que el milió de mails de l’ordinador, em preocupi que l’heura del mur no abandoni el color marró de la mort –per això cada dia al dematí vaig a comptar-hi les noves fulles verdes que hi reviuen. M’alegra que a la gateta dels veïns que em fa companyia al pòrtic avui tampoc no l’hagin violat els gats salvatges del carrer.
 
Cada matí, una cançoneta plena de tendresa, aquella flaire de gessamí i una rialla per encetar si et raja l'aigua de la mànega per la cara quan menys t’ho esperes. Vine, si vols, a collir les roses del meu jardí.
 
Potser la vida és això. Intentar ser feliç entre onada i onada. I olorar un món petit.
 

COMENTARIS

un mon petit
Anònim, 16/05/2017 a les 11:06
+6
-0
La teva prosa m ha arrivat al fons de l'ànima. Comparteixo amb tu totes aquestes sensacions. Visc al camp. Es un privilegi. La flaire de la natura m ' embolcalla. Aqui no tinc mar i l' enyoro. Pero el juliol s' atanca i llavors jo tambe esparare aquella onada inesperada. Continuem gaudin d aquest món petit que ens fa tan felices!!!!

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La ciutat participa al festival amb propostes nascudes al seu Districte Cultural
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural inaugura una exposició sobre el fet migratori
Imatge il·lustrativa
L'Aula d'Escriptura de l'Ajuntament de Girona obre les inscripcions per al nou curs
Imatge il·lustrativa
El CosmoCaixa exposa les restes fòssils trobades als jaciments del Cerro de los Batallones
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge denuncia què passa massa sovint quan s'adopta un animal
Imatge il·lustrativa
Un anunci del govern d'Escòcia per no abaixar la guàrdia
Imatge il·lustrativa
L'artista Christine Sun Kim reivindica el valor de la llengua de signes
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra com es desfila la memòria dels qui pateixen Alzheimer