Jersei groc, sanefa negra, cap rodó. Es deia Carlitos. Que el seu nom real era Charlie Brown ho vaig saber temps després. I que va aparèixer esmentat per primer cop un trenta de maig ho he sabut ara. Potser la sintonia ens ve de compartir data de naixement.
Jo tenia tres anys i ja havia desgastat de tant mirar-lo el llibre en què el nen calb arriba a la final d’un concurs de lletrejar paraules, però queda en segon lloc: quin senyor fracàs. No s’ho creuen ni als contes, que l’important és participar. Saps què, Carlitos? En endavant perdrem plegats.
Ens vam fer inseparables. Caminàvem en tot moment agafats de la mà. M’enfadava amb els adults que a mi em feien dos petons i a ell res, com si no existís. Ens enteníem tant. Li explicava més coses de les que he explicat mai a cap amic de veritat.
Carlitos, vine, que sense tu l’hora del pati se’m fa llarga. He fet plorar la mare i no sé ben bé per què. Avui toca piscina i se m’ha ficat una serp a la panxa. L’avi Llorenç es pot trencar i jo no ho sabia. Per què penso cada nit que ens hem de morir? Fer amics no és gens fàcil, sort que a tu t’he fet a mida.
La cançó més trista del món diu que els dracs viuen per sempre però els nens es fan grans. I jo no tinc edat de jugar amb nens de mentida, però també en això vaig per lliure. D’adolescent no vaig acomiadar el meu company fidel, només el diminutiu: Carlitos sonava infantil. Vull creure que en Charlie Brown (jersei groc, sanefa negra, cap rodó) escolta com ahir els meus saps què, els tant de bo, els si hagués fet, els no puc més. Vull creure que és encara el meu amic imaginari. Que ens agafarem de la mà per més trentademaig que passin.
8
0
