Foto: lauren rushing
Vam descobrir que ens fascinava a tots dos, te’n recordes?, quan teníem quinze anys i no feia tant temps que havíem començat a enamorar-nos en secret, per separat però inevitablement junts, de noies fugisseres i inabastables, de somriures eteris. Ens ho vam dir un dia que et vaig sentir cantar-la, no hauria dit mai que t’agradés aquesta cançó, Envia’m un àngel que sigui com tu… Ens crèiem tan diferents i en canvi érem el mateix, cadascú en el seu món cercant, amb una barreja d’entusiasme i d’angoixa, maneres de descobrir-nos i de dir-nos, cadascú en el seu planeta absorbint els acords d’aquesta cançó que ens feia somiar àngels impossibles.
M’agradaria preguntar-t’ho, si encara ho demanes de vegades, a ningú o a tot, envia’m un àngel que em recordi a tu, envia’m un àngel quan callen els records i tanmateix a casa totes les ombres perfilen dolors antics. M’agradaria preguntar-t’ho només pel gust que em diguis que sí, que continues somiant àngels i que venen de vegades sense que ho demanis. No deixaria de mirar-te fins que absorbís tota la llum que se t’escaparà pels ulls mentre tornes a taral·lejar la cançó i per un instant ets tu essent jo al mateix temps, i se’ns esborren els límits i soc jo la que et diu que sí, que encara somio àngels, i que venen de vegades sense que ho demani, i canto la cançó amb la teva-meva veu. Tots els àngels que han vingut, i que encara venen, tenen el color de la teva ànima –verd maragda, blau de mar–. S’assemblen a tu, em recorden a tu. I camino darrere les teves passes, sempre d’esquena al futur.
* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.
8
1
