Joan Vinyoli el 1979 al passeig de Sant Joan de Barcelona, amb una escultura de Maillol. Foto: Àlex Susanna
Els últims anys poden ser els més difícils,
però també els més intensos
per algú que pinta o escriu:
oficialment jubilat
i desenganyat per més senyes,
emprenyat amb la vida que li fuig,
el maltracta i el rebrega,
és llavors que es lliura amb
tota la passió de què és capaç
al seu maleït ofici:
s’hi baralla cada dia,
s’hi juga la vida o gairebé,
passeja sorrut pel barri,
beu, es desfoga, es desviu
per ser reconegut per uns pocs,
però sobretot cada paraula
que estampa al full de paper
és com la pinzellada rabïuda
d’aquell vell mestre
amb qui sovint es comparava
quan més sol i desvalgut se sentia.
Com ell, cada cop s’autoretratava
amb menys condescendència
i dels seus versos tardans emergeixen
tot de rostres desfets, vençuts
i tanmateix radiants
d’alguna cosa
no gens fàcil de definir:
la victòria de la derrota,
l’íntima satisfacció després
d’haver aconseguit rescatar-se
del naufragi diari
a què ens aboca el temps
i gosar empeltar-se de vida,
ni que sigui només als ulls
–aquests que tant s’escodrinyava–,
d’una espurna de vida,
la mica que ens queda quan envellim
i tot ens ha girat l’esquena,
però per això mateix tan valuosa.
2
0
