Apartes amb una mà l’heura i dius: aquesta planta d’aquí al darrere és una iuca. És semblant a un cactus i punxa. Mira, això que hi ha entre aquestes pedres és una esparreguera. I ho assenyales amb un tros de branca que has arreplegat de terra. Ben bé com si aquest tros de món fos una pissarra.
Em dones fonoll. I quan te’l torno, l’olor ja s’ha quedat entre els meus dits. I en aquest racó de muntanya, tu, Jaume, tan eixerit com ets –que si et diuen que tens Asperger, d’un salt vas i deixes enrere l’etiqueta–, em demanes que baixem per una drecera que és més vertical que horitzontal. I jo, amb el vestit llarg, que no sé ni on posar el primer peu, t’ho deixo anar quatre o cinc vegades: vols dir que no seria més fàcil fer el tomb? No, no. Fes una passa aquí. Agafa’m el braç. Ai ai ai. I s’alça terra, i tremolo per tots cantons, però no caic. I un cop a baix, trenques un tros de la teva branca i dius que allò que toquis quan la llancis serà un llaurer.
Ja sé que fa riure, però jo no sé el nom de moltes flors. Ni de plantes, ni d’alguns arbres. Tampoc et sabria escriure com es diu allò que sento quan un camí té una pujada d’aquelles que s’escalen amb l’ànima. O quan un cop a dalt, sense avisar-te, la vida et tira al buit. Tampoc sé si comenca amb a o be o ce allò que alguna nit se m’ha clavat a dins del pit. I m’encongeix. I ai, germà petit, si amb la teva mà em poguessis protegir dels mals que venen sense passar de llarg. Dient-me: ara ves a la dreta, ara a l’esquerra. Ara digues sí, ara no.
Però caminant aquest vespre amb tu t’explicaria que també som projectes de futur. Que estem fets de petites esperances. De fulles verdíssimes, de cels, d’olors noves que t’endús entre els dits. Sí, d’aquest tros de muntanya, tan nostre, tan a tocar; però també de totes les vides que viurem i que encara no tenen nom.
