Punt i seguit

Punt de reflexió

Un dia em miraràs i em reconeixeràs

Especial: Punt i seguit
Arxivat a: Cambres pròpies, Punt i seguit
Abel Pau
Abel Pau
Em dic Anna i vaig néixer davant d'un mirall; a casa, aprendre i créixer era mirar-se el reflex i confirmar que es feia bé això i allò. Sempre signo amb majúscules i inverteixo la direcció del pendent de la segona N. Em faig fotos i, sobre la pantalla, jugo a duplicar i a invertir cada meitat del meu rostre, i hi ha dues Annes: la de les dues esquerres és més prima i la de les dues dretes és més simpàtica i em treu de polleguera que no siguin iguals. Em moc en tren i no aprendré a conduir fins que no entrin en raó i col·loquin el volant al centre del cotxe. Confonc la p amb la q i la b amb d. No suporto que no hi hagi onades al cel ni núvols al mar; per què serveix aleshores l'horitzó? Odio els nombres primers, excepte l'onze, el cent u, el cent vuitanta-u... perquè almenys són simètrics; on s'agafen els altres per no caure?
 
Em dic Anna i vaig néixer en un reflex. Des d'aleshores neixo i moro dins cada mirall, sempre al teu davant. Em mires, o et mires, i no em veus. Només veus les teves dues meitats tot buscant la teva simetria impossible. La teva simetria sóc jo, dona, i estic fora de tu, aquí, però no em veus. Ara quan dorms al tren no dormo mai. Espero que t'adormis del tot, obro els ulls i et veig, al meu davant, amb els ulls clucs. Vull cridar-te "Desperta!" però no puc obrir la boca si no me l'obres tu. Vull sacsejar-te per les espatlles, "Desperta!", però no puc moure'm gens ni travessar el cristall. He après només a aixecar les parpelles en silenci per sentir-me viva almenys mentre tu dorms. Això és tot el que tinc. I no ho perceps, però és més del que tens tu. Un dia em miraràs i em reconeixeràs. Et reconeixeràs i serem una.

 
El tren, ¡pum!, frena en sec entre grinyols de dol. El cos em fa un sotrac, se m'estira endavant i caic després enrere. El cap colpeja fort el respatller. Obro els ulls. Per un moment he tingut l'estranya sensació que el meu reflex a la finestra em mirava. Em palpo les galtes. Segueixo aquí. La frenada ha deixat el nas del tren a un pam de la punta del nas de la mort. Sento crits, esbufecs, sospirs i algun petó. Torno els ulls al vidre i em miro. Em veig. M'aixeco i salto del tren. Tot és verd.


Muriel Villanueva

Contingut relacionat

Imatge il·lustrativa
04/10/2017
Imatge il·lustrativa
27/06/2017

COMENTARIS

sacseja
Sandra Freijomil, 31/05/2017 a les 12:59
+1
-0
Com sempre, Muriel, sacseges, vas més enllà, li dones la volta i de nou la volta. Et felicito!

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Fundació "la Caixa" i RNE convoquen un premi de relats per a majors de 60 anys
Imatge il·lustrativa
El museu ofereix visitar gratuïtament la seva nova exposició
Imatge il·lustrativa
El CosmoCaixa reprèn el cicle de xerrades divulgatives «Live Talks»
Imatge il·lustrativa
El festival ofereix gaudir les seves activitats de manera presencial i també virtual
Imatge il·lustrativa
Pensem massa i sentim massa poc. Més que màquines, necessitem humanitat
Imatge il·lustrativa
Una campanya denuncia l'experimentació en animals
Imatge il·lustrativa
Un vídeo delata com els infants creixen amb prejudicis de gènere
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'escriptor, que diu que «es pot estimar malament i també es pot llegir malament»