Foto: Geraint Rowland
“oblidar que oblidant he oblidat oblidar”
Feliu Ventura, El pes d’un somriure
I tornes a passar els dits per la tenebra bruta i la imagines cortina de fum que es dissipa i que al darrere et somriu la llum que t’ha fugit aquests dies de tempestes huracanades. Que ja no tens estómac per a més cops de puny i t’has perdut en les subordinades conjugant ad eternum el verb oblidar. I sí, la tristesa és així, et baixa del coll i et recorre tot el cos inundant-te les espatlles, les costelles, els pulmons, el ventre, i no et queda ni força als dits per apartar fils de boira, que entre tant d’oblit has oblidat oblidar aquell dia però també has oblidat la llum de tots els dies després d’aquell dia, la llum del somriure que desarma exèrcits sencers, te’n recordes?, tu i la força i la terra i la vida ballant-te a les pupil·les, tu i el verd i l’illa i els carrers del teu barri, tu tornant a conduir tornant a escriure tornant a estudiar tornant a llegir tornant a ser atrevint-te a estimar i a enyorar amb enyor bonic i amb enyor trist, tu i els alumnes i el mar i els germans i els nens i l’alegria, tu i el riure fluix sense herba, la por sense paràlisi, la mort a dins la vida sense menjar-se la vida. Tu i l’oblit i el record i les promeses. Que ara promets recordar-ho tot, la tempesta i la llum, i no perdre de vista la terra. Que al setembre també comença tot, encara que no ho hagi dit cap poeta.
* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.
