Foto: Amanda Tipton
Llegint sobre la felicitat vaig topar-me amb la frase més trista de la història de la filosofia segons Comte-Sponville: “La vida oscil·la, com un pèndol, del dolor a l’avorriment”. La resava Schopenhauer i parteix de la premissa que la felicitat és desig i el desig és patiment, perquè mentre desitgem patim pel que no tenim, i quan tenim el que desitgem, deixem de desitjar i per tant, deixem de ser feliços. Fa dies que hi dono voltes.
Tinc una amiga que viu a sis mil quilòmetres de distància però que recorda cada cita meva amb el metge, cada dia de la prova i cada dia de rebre’n el resultat. I aquell dia, m’escriu: “Titi, com estàs, com ha anat lo metge? Què t’han dit?” Al·lucino perquè ni jo recordo les meves cites si no me les anoto, cosa que em fa sospitar que ella té una llibreta on s’anota les meves cites amb el metge a mesura que les vaig deixant caure en les nostres escasses converses –via trucada de Whatsapp quan totes dues tenim wifi i podem salvar la diferència horària– i això encara fa més por.
Quan algú t’estima es nota i no queda bé dir-ho però la Míriam –que demà fa anys, per cert– a mi, m’estima. No és motiu suficient per anar feliç com un gínjol per la vida, d’acord. Però és tot un detall. No viuré prou anys per agrair-l’hi.
En un dels dies més tristos que recordo, no fa gens, una altra Míriam em va dir que l’amor és l’únic que ens pot salvar. No la conec gaire però, amb aquella complicitat que es crea entre dues desconegudes que de sobte no poden estar més d’acord, vaig pensar que bé que pensis així, perquè em vaig sentir menys estranya en aquest món aspre. Perquè si cerco la bellesa en cada gest, abans amor o res.
Cantava l’últim flamant guanyador d’Eurovisió que não se ama sozinho i suplica que l’amant torni a estimar-lo –i em torna a ressonar la idea que l’incompliment d’un desig comporta patiment i la felicitat s’acaba quan el desig s’ha acomplert. En canvi, la cançó acaba amb un valent o meu coração pode amar pelos dois, que ve a assumir que prefereix estimar sol que no estimar. Que ell, si cal, sabrà estimar per tots dos.
Fa dies que hi dono voltes: digueu-me pretensiosa o inconscient, però desafiaré el bo de Schopenhauer per posar-me del costat dels Sobral (els germans autors de la cançó portuguesa). Potser si canviem aquest desig que parla Schopenhauer (felicitat igual a desig) per il·lusions –o per projectes que il·lusionin– la felicitat està més a prop. I l’únic que cal, molts cops, per inventar-te il·lusions, és que l’amor t’alimenti. Perquè per a mi la frase més trista no és la de Schopenhauer, la frase més trista del món és que no t’estimi ningú.
Què vols que et digui, a mi em fa feliç aprendre, tenir idees, plantar llavors als jardí, guardar els bulbs de tulipes d’any en any –ves si com diu la Sònia Moll, potser creixen malgrat tot; em fa feliç que la meva Míriam, que no fa tant em va rescatar d’un pou només perquè m’hi volia a fora, faci anys i que m’estimi, encara que sigui a sis mil quilòmetres de mi.
Per això, com que jo, igual que els Sobral, sí que sé amar sozinha, no et demanaré que m’estimis, però sí que et deixis estimar.
