Fer del no-res un lloc que rebrà més de 20.000 persones. Que dirà adeu al sol i el tornarà a rebre amb els braços ben oberts. Que es dedicarà a unir generacions, però no només entre el públic, sinó entre els grups que facin vibrar un mateix escenari. Que mirarà l’ahir, perquè sap que neix del passat, d’aquells anys setanta en què un Jaume Sisa o un Pau Riba joveníssims compartien esperances. I que valorarà l’avui, perquè els temps han canviat, però seguim necessitant noves cançons i noves veus que ens acompanyin.
El Canet Rock és això i més. I per descobrir-ne l’ànima, com neix, creix i es fa cada vegada una mica més gran, hem parlat amb els qui, pel darrere i per tots els cantons, n’empenyen el carro amb constància i amor. Perquè la feina s’acaba el juliol però comença a l’agost. I perquè és en tots aquests mesos quan la Gemma Recoder, la Laura Duran, la Marina Portabella, l’Ignasi Termes i el Joel Fortuny viuen i comparteixen cadascun dels 14 punts que ens han explicat.
1. El que la gent potser no s’imagina és que tot això abans era un camp de patates.
2. El cartell és la mare dels ous. Es cuina des de l’1 d’agost fins al 30 d’octubre. Sabem que el Canet Rock és una festa major i volem que la gaudeixi tothom. Així que a l’equip també opinem tots. Això sí, dissenyant-lo en funció de tres tipus de públic: el de la tarda, que és el més familiar; el de la nit, que són els que tenen entre trenta i quaranta anys, -que poden dur els nens o deixar-los amb cangurs-, però no poden estar-hi fins tard; i els que tenen entre 15 i 30 anys, que es queden fins a la matinada.
3. En aquests mesos ens hem de plantejar quins són els 5 grups que no hi poden faltar. Això suposa que gairebé un any abans ja hem d’intuir quins són els que en un futur, encara llunyà, seran més reclamats. Hi apostem i hi confiem. Aquest any, per exemple, ho hem fet amb Doctor Prats i La Iaia.
4. Cap al desembre ja anunciem alguns dels grups que hi tocaran. Però el que és curiós és que abans que diguem qui vindrà, ja venem entrades. Això vol dir que més que un concert és una experiència.
5. Durant l’any apaguem focs i encenem il·lusions. Fem moltes accions de comunicació, perquè tant el públic com els artistes visquin l’abans i tinguin més ganes pel després. Per exemple, reunim tots els grups per gravar-ne un espot.
6. Però la prova que és més que un concert és que hi ha artistes que no toquen i ens demanen si poden venir. L’any passat ho va fer, per exemple, Txarango, i aquest any, entre d’altres, la Dharma. Molts d’ells normalment no coincideixen en cartells perquè són d’estils musicals diferents. I el dia del Canet Rock és com el dia de Nadal.
7. Quan s’acosta la data, tenim present que ens convertim en una mena de ciutat independent en què hi haurà més de 20.000 persones. Una setmana abans comencen a venir camions i camions i camions que porten des dels lavabos fins a una central elèctrica. Si no hi poséssim res, només tindríem llum per encendre una bombeta.
8. El primer que construïm són les nostres oficines. Hi anem una setmana abans i hi treballem. Tenim wifi, aire condicionat, el sofà. I anem veient com tot es va alçant tot al nostre voltant: des dels camerinos fins a l’hospital de campanya.
9. L’escenari gairebé és tan gran pel davant com pel darrere, perquè hi ha unes plataformes amb rodes que permeten que, mentre un grup toca, al darrere es pugui provar la bateria del següent. I un cop acaben, la plataforma gira. El Sergi Gómez i el Xavi Fortuny, que en són els responsables, estan un mes i mig abans reunint-se amb les bandes per saber a quina hora faran les proves de so el dia abans, quin material duran i si, per exemple, alguns poden compartir la bateria. L’escaleta està pactada minut a minut. Saben que trigaran 12 minuts pel canvi de Doctor Prats a Txarango i potser 11 pel canvi d’Itaca Band amb Zoo.
10. La gent ens deia que havíem de posar més escenaris. Però amb un aconsegueixes que, tot i tenir molta feina perquè no hi hagi moments morts, l’ambient i la intensitat es concentrin en un mateix lloc. I creixin cada vegada més.
11. Cuidem tots els detalls. Si podem donar al grup les tovalloles del color que volen i plegades com cal, ho fem. Ens passem hores per triar com seran les samarretes. O per decidir com es diran les monedes amb què es pagarà. Vetllem tant el contingut com l’estètica. Com que el que vens és emoció, si no l’ofereixes amb aquesta delicadesa, és difícil que la gent vulgui tornar a venir. És ben bé com si fos casa nostra. Fins i tot abans que tothom arribi la Gemma Recoder passeja amunt i avall perquè tot estigui net. Perquè en el fons, el que volem és que sigui casa de tots.
12. Tenim gent contractada perquè serveixin els artistes. Tots ens demanen peculiaritats als camerinos: des de marques concretes d’ampolles de vi i de whisky, fins a un pastís de xocolata artesà. N’hi ha que no volen beure en gots de plàstics i porten copes de vidre. També, a part de la zona comú de premsa, tenen una placeta molt petita entremig dels camerinos on només hi ha els músics, perquè tinguin la intimitat i la tranquil·litat que necessitin.
13. El Lluís Gavaldà diu: “Al Canet la gent no escolta les cançons, les viu amb intensitat”. Per molts nois i noies és la primera vegada que van a un concert d’aquestes dimensions. I si amb els Pets el públic va poder decidir quin seria el repertori que tocarien, aquest any ho tornem a fer amb Sopa de Cabra.
14. A les sis del matí, quan tot s’ha acabat, plorem. El regal més gran és haver-ho aconseguit. Que tot el que hem estat imaginant durant tant de temps de sobte hagi existit i hagi repartit i compartit felicitat. Que allò tan nostre, de cop i volta, sigui de tots. Perquè una cosa és el que t’imagines i una altra, el que és. I el que és no pot ser millor. És com tocar el cel. I encara que estiguem cansadíssimes, al cap de quatre dies ja estem pensant qui vindrà l’any vinent.
