Foto: Charlotte Claeson
La meva germana no volia que la miréssim perquè no volia i no volia i no volia i no volia, i la mare deia que la deixéssim, que ja l’hi passaria, o potser pensava que era petita i estava jugant, però no jugava, no, que la cosa era seriosa i ja no sabíem què més fer. Volien portar-la al metge, però com que no la podia veure ningú, vam fer venir al metge a casa i el metge va dir, a aquesta nena no li passa res. És clar, si la mires, no li passa res, què vols que li passi, és una nena normal, amb dos ulls, dues orelles, un nas, mans, peus, boca, dents. Però per dins té alguna cosa que no va, no funciona. I com vols mirar-la per dins, si no la pots mirar per fora? I al principi no sortia de l’habitació i la mare li posava el menjar a la porta i picava amb la mà, i quan passava una estona la meva germana sortia i agafava la safateta, ho sé perquè molts cops la mare em feia espiar-la per assegurar-se que menjava, i menjar no ho sé, però sí que sortia ràpidament de l’habitació per agafar la safata. Quan l’espiava, em posava molt nerviós, perquè m’esperava… no ho sé, si no volia que la mirés, potser tenia alguna cosa diferent, i em posava nerviós i després, oh, després no tenia res diferent, tot era igual i normal, però em sembla que ella no s’ho creia.
Com que tot això va començar un estiu, no passava res, no hi havia escola, però després les coses es van complicar, perquè la Mariona, la meva germana, no volia per res del món sortir de la seva habitació, no volia trepitjar l’escola. I la mare ja estava cansada, però més que cansada, estava trista i de tant en tant plorava… El pare, en canvi, era més dur, i moltes vegades obligava la Mariona a sortir de l’habitació i aquelles escenes eren molt… Esteu bojos, esteu bojos!, la mare tot ho solucionava així, cridant i tapant-se les orelles per no sentir els crits de la meva germana, que agafava el pom de la porta mentre el pare l’estirava per la cintura i… Això no podia continuar així i tots ho sabíem, la Mariona també ho sabia, i ens va demanar un dia que tanquéssim els ulls, que havia d’agafar un llibre de la prestatgeria, i els pares i jo vam tancar els ulls i ella va sortir de l’habitació i va passar per davant nostre dient, no els obriu encara, i nosaltres vam obeir perquè estàvem contents per la Mariona, que ja no es tancava a l’habitació, i així potser podríem negociar amb ella el tema més complicat, l’escola, i la deixàvem que sortís de l’habitació i campés per casa avisant, tanqueu-los, tanqueu-los, tot el dia se’l passava demanant que tanquéssim els ulls, i nosaltres, quina festa, estàvem tan contents, la Mariona sortia de la seva habitació i tancar els ulls quan ella passava per davant era poquíssim, si ho comparàvem amb posar-li la safata a la porta. I mira que contents, tots tan contents, i tan feliços per la Mariona, i potser aviat podria anar a l’escola, potser algun dia ens deixaria obrir els ulls. Però això en el fons ja ho sabíem, que no passaria mai, perquè la Mariona havia sortit de la seva gàbia i ens havia ficat allà a tots, i tan contents, tan contents per la meva germana, no ens volíem adonar del que estava passant.
