Foto: Ann&Μay
Tu i els teus maximalismes, em dius. El cas és que jo no t’he sentit riure mai. Reconec que és un mai breu perquè no fa tant i tant de temps que et conec, però et vull conèixer sempre.
Mira’t el palmell de la mà. De què està fet? De què estem fetes, les persones? És la primera pregunta que es fa Pere Estupinyà en el seu llibre El lladre de cervells. Menjar cireres amb els ulls tancats. D’acord: d’allò que mengem, però a la vegada, tot allò que mengem prové de les plantes i, en ultimíssima instància, de les partícules de l’aire i els raigs de sol que arriben a la Terra, formada fa uns quatre mil cinc-cents cinquanta milions d’anys pels mateixos àtoms de carboni de què està format el teu cos. Aquests mateixos àtoms que tu has anat prenent de les plantes, elles de l’aire, i que es van formar a l’interior de les estrelles que van explotar milers de milions d’anys enrere per acabar formant la Terra. La teva matèria i energia prové de reaccions nuclears a l’interior d’astres celestes que van tenir lloc fa milers de milions d’anys. Així que no, no és cap metàfora: som pols d’estrelles.
De fet, si ho penses, en aquest fascinant cercle que fa que l’oxigen que inhales sigui retornat al món en forma de diòxid de carboni i que aquest sigui a la vegada l’aliment de les plantes, que exhalaran oxigen perquè tu el tornis a respirar i que el teu cos convertirà en àtoms de carboni per regenerar-ne les cèl·lules, és més que probable que “de la incommensurable quantitat d’àtoms de carboni que hi ha en el teu cos algun hagi estat exhalat per Cristòfor Colom, Darwin, Galileu o Aristòtil”, afirma Estupinyà. Potser sí que som eterns.
Digue’m llavors si de vegades ets com la Terra, que fa milers de milions d’anys va rebre un cop tan descomunal que va perdre un tros d’ella mateixa i aquest tros es va convertir en la lluna.
O digue’m si ets més com la lluna, que un dia va rebre un cop tan desmesurat que va sortir disparada de casa seva i va quedar obligada a orbitar la part d’ella mateixa que no s’havia esmicolat i a mirar-la des d’una distància insalvable durant milers de milions d’anys –puc dir-ne una eternitat?
Potser sí que som eterns o potser no som més que pols d’estrelles (pols que parla i pensa i rep cops descomunals i s’estima una altra pols com en un joc de viure absurd). Potser el sentit de la vida sigui precisament intentar entendre el sentit de la vida. O potser aquest desordre perfectíssim no té cap sentit i entre el meu sempre i el teu mai només hi orbiti la lluna.
El cas és que no t’he sentit riure en aquest nostre breu mai. Potser algun dia respiraré el teu riure immens i n’exhalaré diòxid de carboni que una flor preciosa convertirà en oxigen que respiraran els teus descendents d’aquí a una eternitat.
Potser és aquesta la bona notícia: que si som pols d’estrelles, tenim encara molts sempres per endavant.
