No puc recordar
quantes vegades dec haver imaginat
que abans d’arribar al replà
l’ascensor s’aturava
i quedàvem tancats fins l’endemà,
que despertàvem com dos amants.
No puc ni comptar
quantes vegades dec haver somiat
que saltava del terrat
per rescatar-te de les mans
d’un covard que al pis de baix
està a punt de deixar-te anar.
Quan ens creuem i veig que em veus,
el meu destí es posa dempeus,
i amb un sol gest atura el temps
i t’aplaudeix però tu no el sents.
T’he de confessar
que hi ha dies que em llevo
tres quarts d’hora abans
i vaig a comprar el pa
al forn de davant d’on esperes el tram,
per un instant, per saludar-te mig tremolant.
Quan ens creuem,
quan ens creuem,
quan ens creuem,
quan ens creuem
i veig que em veus,
el meu destí es posa dempeus
i amb un sol gest atura el temps
i t’aplaudeix i abans que es fongui tot el gel
et confessa algun secret
que tothom sap però tu no el sents.
Foto: Facebook Joan Dausà
