Turística i domèstica

Radical Monarchs

El missatge i l’aprenentatge són clars des de la base: no estàs sola

| 26/06/2017 a les 21:29h
Especial: Turística i domèstica
Arxivat a: Cambres pròpies, Turística i domèstica

Foto: Facebook: Angela Davis


Ahir la Irene em va regalar una xapa de l’Angela Davis. L’activista nord-americana és un dels molts referents que ens uneix i, com ja us podeu imaginar, va ser un regal especial. Si miro la xapa a contrallum, hi veig la Irene i totes les dones que formen part de la meva tribu de dones que no passen per la vida de puntetes. Hi puc veure les llargues converses amb la Maite i la Laura sobre l’evolució de la lluita feminista. Hi veig les meves pròpies lectures i les dones que m’han precedit. Hi veig la cura que tenim les unes de les altres, poc basada en el maternalisme que se’ns suposa i encarada, sobretot, a l’aprenentatge comú davant de les situacions difícils.
 
Radical vol dir agafar les coses des de l’arrel, va dir la Davis. I això fem. Anem, sempre, sempre, al fons: quan parlem de la gentrificació ferotge que ens està expulsant de la ciutat, més enllà del coi d’AirnBnb i quan parlem de com de superficial s’està tornant la nostra manera de relacionar-nos travessant la frontera de la casuística personal. Entenem la nostra condició femenina des del punt de vista biològic i emocional i compartim experiències. Les analitzem tan objectivament com podem i mirem d’aprendre del que ens passa a cada una. Com a dones i com a éssers humans.
 
Fa cosa de mig any la Irene parlava al seu article setmanal de l’Ara Balears de les Radical Monarchs, un col·lectiu de nenes de color d’Oakland, d’entre vuit i dotze anys, que fan vincle, que lluiten contra l’estereotip establert de feminitat i que, sobretot, aprenen i es formen. Les Radical Monarchs guanyen xapes (les clàssiques insígnies de les Girl Scouts) amb frases com "Radical Beauty", per desafiar els estàndards de bellesa tradicionals, o "Black Lives Matter", per anar a la marxa pels drets civils a Oakland. I treballen cada dia per empoderar-se, des de la resistència contra les idees i els itineraris preconcebuts sobre què vol dir ser una dona i sota quins paràmetres s’ha de comportar. Quines coses ha d’acceptar i quines no i, sobretot, per què no ha d’acceptar-les. 
 
La Irene forma part de la meva xarxa de dones, d’aquesta comunitat que, com les Radical Monarchs, no en tenim prou amb quedar-nos a la superfície i, a més, entenem que no podem fer-ho soles. No sabeu com n’és de rellevant, això: les especificitats femenines mai han semblat prou interessants com per dur-les al centre i nosaltres, des de ben petites, hem après poc a parlar-ne; bé per vergonya, sobretot quan eren qüestions físiques o biològiques, bé per intuir que no serien de gaire interès per a la resta. Sigui com sigui, la menstruació, l’orgasme, la violència obstètrica, l’IVA de les compreses o les agressions quotidianes eren material íntim que anava fent pòsit i, tot sol, allà guardat, no servia a cap fi.
 
En parlar-ne, aquesta experiència personal es confronta amb la de la resta de dones –dones, malgrat tot, privilegiades, val a dir– i adquireix dimensions noves: la de la confiança i el teixit, la de l’aprenentatge des de l’experiència i la de la normalització. Tal i com també deia Davis, és en les col·lectivitats que trobem les reserves d’esperança i optimisme, encara que es tracti de l’optimisme de la voluntat i el pessimisme de l’intel·lecte.
 
És des d’aquestes col·lectivitats locals que ens fem prou fortes per lluitar contra les desigualtats –de classe, ètniques, econòmiques o de gènere– que, per molt que alguns s’entestin a negar, encara existeixen. El missatge i l’aprenentatge són clars des de la base: no estàs sola. I la missió, esclar, també: cap dona ha d’estar-ho, per cap motiu ni en cap circumstància.
 
Les reines d’Oakland, no us enganyaré, em fan una certa enveja. Tenen, de ben petites, l’oportunitat de teixir aquest vincle i de treballar per empoderar-se des de l’arrel de les coses. Nosaltres, malgrat ser joves, estem sovint massa programades per actuar de manera natural i certs actes d’afirmació encara ens semblen transgressors. I els que no ens ho semblen, són moltes vegades transgressors als ulls dels altres.
 
A dia d’avui, la meva és una xarxa àmplia i consistent on per definició hi ha debat i moviment d’idees, de manera seriosa. També hi ha amor, solidaritat i, de tant en tant, algun clatellot, com a les millors famílies. En els darrers anys, això m’ha ajudat a construir-me una identitat determinada, malgrat tot el meu bagatge educacional. Tenir aquest suport m’ha permès formar-me com a dona, esclar, però sobretot com a ésser humà, conscient del lloc on visc i del pa que s’hi dona, sensible a les lluites col·lectives i deutora d’un llegat determinat.
 
Miro la meva xapa nova i penso en les meves reines d’Oakland. Tant de bo, d’aquí a vint anys, el món n’estigui ple.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Els Cinemes Girona ofereixen abonaments anuals amb un preu especial
Imatge il·lustrativa
El museu del pintor acull una exposició d'instantànies que ens endinsen en el seu món
Imatge il·lustrativa
El Palau Solterra de la Fundació Vila Casas mostra com es van influenciar mútuament dos artistes
Imatge il·lustrativa
L'Aula d'Escriptura de l'Ajuntament de Girona obre les inscripcions per al nou curs
Imatge il·lustrativa
Així ballaven Fred Astaire i Ginger Rogers
Imatge il·lustrativa
Lucas Hnath posa en dubte el sentit del matrimoni al Teatre Romea
Imatge il·lustrativa
Un vídeo acara escenes de cinema amb les pintures que les han inspirades
Imatge il·lustrativa
Un espot denuncia en un minut i mig una realitat que a l'estiu es multiplica