Foto: Facebook: Angela Davis
Ahir la Irene em va regalar una xapa de l’Angela Davis. L’activista nord-americana és un dels molts referents que ens uneix i, com ja us podeu imaginar, va ser un regal especial. Si miro la xapa a contrallum, hi veig la Irene i totes les dones que formen part de la meva tribu de dones que no passen per la vida de puntetes. Hi puc veure les llargues converses amb la Maite i la Laura sobre l’evolució de la lluita feminista. Hi veig les meves pròpies lectures i les dones que m’han precedit. Hi veig la cura que tenim les unes de les altres, poc basada en el maternalisme que se’ns suposa i encarada, sobretot, a l’aprenentatge comú davant de les situacions difícils.
Radical vol dir agafar les coses des de l’arrel, va dir la Davis. I això fem. Anem, sempre, sempre, al fons: quan parlem de la gentrificació ferotge que ens està expulsant de la ciutat, més enllà del coi d’AirnBnb i quan parlem de com de superficial s’està tornant la nostra manera de relacionar-nos travessant la frontera de la casuística personal. Entenem la nostra condició femenina des del punt de vista biològic i emocional i compartim experiències. Les analitzem tan objectivament com podem i mirem d’aprendre del que ens passa a cada una. Com a dones i com a éssers humans.
Fa cosa de mig any la Irene parlava al seu article setmanal de l’Ara Balears de les Radical Monarchs, un col·lectiu de nenes de color d’Oakland, d’entre vuit i dotze anys, que fan vincle, que lluiten contra l’estereotip establert de feminitat i que, sobretot, aprenen i es formen. Les Radical Monarchs guanyen xapes (les clàssiques insígnies de les Girl Scouts) amb frases com “Radical Beauty”, per desafiar els estàndards de bellesa tradicionals, o “Black Lives Matter”, per anar a la marxa pels drets civils a Oakland. I treballen cada dia per empoderar-se, des de la resistència contra les idees i els itineraris preconcebuts sobre què vol dir ser una dona i sota quins paràmetres s’ha de comportar. Quines coses ha d’acceptar i quines no i, sobretot, per què no ha d’acceptar-les.
La Irene forma part de la meva xarxa de dones, d’aquesta comunitat que, com les Radical Monarchs, no en tenim prou amb quedar-nos a la superfície i, a més, entenem que no podem fer-ho soles. No sabeu com n’és de rellevant, això: les especificitats femenines mai han semblat prou interessants com per dur-les al centre i nosaltres, des de ben petites, hem après poc a parlar-ne; bé per vergonya, sobretot quan eren qüestions físiques o biològiques, bé per intuir que no serien de gaire interès per a la resta. Sigui com sigui, la menstruació, l’orgasme, la violència obstètrica, l’IVA de les compreses o les agressions quotidianes eren material íntim que anava fent pòsit i, tot sol, allà guardat, no servia a cap fi.
En parlar-ne, aquesta experiència personal es confronta amb la de la resta de dones –dones, malgrat tot, privilegiades, val a dir– i adquireix dimensions noves: la de la confiança i el teixit, la de l’aprenentatge des de l’experiència i la de la normalització. Tal i com també deia Davis, és en les col·lectivitats que trobem les reserves d’esperança i optimisme, encara que es tracti de l’optimisme de la voluntat i el pessimisme de l’intel·lecte.
És des d’aquestes col·lectivitats locals que ens fem prou fortes per lluitar contra les desigualtats –de classe, ètniques, econòmiques o de gènere– que, per molt que alguns s’entestin a negar, encara existeixen. El missatge i l’aprenentatge són clars des de la base: no estàs sola. I la missió, esclar, també: cap dona ha d’estar-ho, per cap motiu ni en cap circumstància.
Les reines d’Oakland, no us enganyaré, em fan una certa enveja. Tenen, de ben petites, l’oportunitat de teixir aquest vincle i de treballar per empoderar-se des de l’arrel de les coses. Nosaltres, malgrat ser joves, estem sovint massa programades per actuar de manera natural i certs actes d’afirmació encara ens semblen transgressors. I els que no ens ho semblen, són moltes vegades transgressors als ulls dels altres.
A dia d’avui, la meva és una xarxa àmplia i consistent on per definició hi ha debat i moviment d’idees, de manera seriosa. També hi ha amor, solidaritat i, de tant en tant, algun clatellot, com a les millors famílies. En els darrers anys, això m’ha ajudat a construir-me una identitat determinada, malgrat tot el meu bagatge educacional. Tenir aquest suport m’ha permès formar-me com a dona, esclar, però sobretot com a ésser humà, conscient del lloc on visc i del pa que s’hi dona, sensible a les lluites col·lectives i deutora d’un llegat determinat.
Miro la meva xapa nova i penso en les meves reines d’Oakland. Tant de bo, d’aquí a vint anys, el món n’estigui ple.
