Foto: Serge Seva
La que va sonar, amb el mòbil a la tauleta de nit, quan fèiem l’amor sense saber (encara) qui érem. La que em despulla lentament entrant al lloc on només arriben els valents. La que em deixa espiar el món des del forat d’una porta que no goso obrir. La que fa que la tristesa sigui més trista, quan em nego a l’alegria. La que em dona pistes per viure.
La que aplaudiria perquè, ostres, l’has clavat, és aquesta la frase que diu el que no sé com dir. La que torna després de tant de temps, mentre remeno l’emissora al cotxe. I amb ella torna una part de mi que no sabia on era. La que entre condicionals em deixa jugar a imaginar el que voldria que passés de veritat. T’ho donaria tot si et pogués estimar.
La que xiulo quan pujo les escales i porto el tempo amb cada passa. La que m’empeny a tocar la bateria amb dues baquetes invisibles a les mans. Però això sí, anant a vegades més ràpida i a vegades més lenta, que encara no he après a seguir la disciplina d’un temps. La que enmig d’un concert canto amb l’ànima encara que desafini i la mig destrossi. Però elles, velles amigues, m’ho perdonen tot.
Qualsevol nit d’aquestes hi ballaria, amb totes, fins que sortís el sol. Aixecaria el vas al cel per brindar-hi. A la salut de les que m’han salvat, les que m’han acompanyat. Les que fan que la vida, tantes vegades, s’assembli a una cançó.
