Foto: Roberto Trombetta
L’estiu era per xalar. Era l’època de les llengües boniques. Bé, un juliol també vaig estudiar alemany, però en general, m’agradava estudiar francès i italià. Per a mi era una gresca poder estudiar llengües diferents de l’anglès, que ja l’estudiava durant el curs després de classe. I en sortir del Nessie –així es deia l’acadèmia que ja no existeix– recordo la sensació del tòrax una mica inflat per haver après a conjugar algun altre temps en un idioma que sonava tan i tan bé.
Recordo aquells dies feliços. Feia les coses sense cap mena d’interès al darrere: no estudiava per optar a una feina, a un augment de sou o per aprovar unes oposicions. La vida encara era fàcil; estudiava pel simple plaer d’aprendre i ni tan sols n’era conscient.
I feia un sol immens de juliol pels carrers del meu poble quan sortia del Nessie i, de tornada a casa, tenia idil·lis imaginaris amb algun estranger que, ves quina cosa, parlaria precisament aquell idioma que jo venia d’estudiar i, ves encara quina cosa més estranya, hauria decidit que era una bona idea passar l’estiu en un poble com el meu, que no tenia platja ni gaire res a fer, i m’aturaria i em demanaria que anéssim a un banquet a l’ombra i li expliqués com em deia, quants anys tenia, quants germans tenia i què m’agradava fer en italià. Llavors venia quan tot allò que jo hauria explicat al meu nou amic, li resultaria tan summament interessant que s’enamoraria de mi i decidiríem escriure’ns cartes –cartes en italià, s’entén– durant tot l’hivern fins l’estiu següent, moment en què ma mare no em posaria cap pega per anar a visitar-lo al seu poble de la Toscana, per exemple, i potser ja estaríem preparats per fer-nos un petó davant d’un llac a l’horabaixa.
Així passava jo, companys, en aquella època, els estius. En un món imaginari més allà que aquí, entre romanços invisibles descrits en paraules estrangeres que acabava d’aprendre a fer-me lliscar per la boca.
La mateixa boca que encara havia d’aprendre a pronunciar t’estimo a la cara de ningú i a besar amb llengua –tantes com en parlava, no sabia besar en cap. No podia saber tot el que vindria després, quan era adolescent i voltava pels carrers assolellats del meu poble una mica contenta perquè ara sabia dir je suis triste parce que tu me manques, quan ni tan sols havia tingut temps d’enyorar ningú.
No ho podia saber, que la mateixa boca amb el temps hauria de pronunciar frases que esgarrifen com ja no vols viure amb nosaltres, per què esteu tots plorant, si no ho tinc per què m’ho negues i més frases que ja vindran i que ara no puc saber.
Hi ha idiomes que no s’estudien, que tan sols s’aprenen a força de patacs i gràcies. Llenguatges que no sonen tan bé com una cançó d’infantesa, però són tot el que tenim. I més val saber-lo parlar, també, aquest idioma.
Perdo de vista, a vegades, com m’agrada aprendre altres llengües, conèixer uns ulls nous que es deixin mirar de prop i boques amb què compartir tòraxs una mica inflats i secrets i més frases que vindran que ara no puc saber. Qui sap si algun dia diré filla meva, no tinguis por, celebrem-ho, seré àvia, o no t’ho creuràs però segueixo enamorada en el mateix idioma de la vida.
