Foto: Street View
Guanshan, Taiwan
(23º 06’ 42’’ N – 120º 36’ 21’’ E)
M’ha semblat veure un cirerer. Però no crec que sigui possible, Taiwan és massa tropical i jo, acostumat a les cireres del Vallespir, em costa creure que pugui haver-ne per aquests paratges, on sovintegen bananers i palmeres. O sigui que deixo enrere aquest arbre de silueta familiar i vaig clicant clicant fins passar sota el rètol d’entrada del poble, el nom del qual està redactat en ideogrames xinesos però també en alfabet llatí. Guanshan. D’aquest poble, però, no podré dir més del que veig, atès que la Viquipèdia només em dóna informacions sobre una ciutat taiwanesa homònima, sense cap relació amb aquesta clapa de cases acolorides disposades en un revolt de muntanya.
Primer, passo a ran d’un descampat que, potser, serveix de camp d’esport. La tanca de ciment que el separa de la carretera ha estat decorada amb dibuixos cridaners. Tot un viatge de personatges de còmics i de dibuixos animats, més o menys ben reproduïts, piquen l’ullet o saluden el nouvingut. Salut, home de la destral! Salut, jove judoka enfurismat! Salut, Bob Esponja!… Més lluny, al fons d’una mena d’aparcament de taller mecànic, entreveig més personatges, pintats amb un traç més adult, però no puc apropar-me prou per destriar-los nítidament. A banda i banda del carrer principal, cases modestes, baixes, però sempre amb algun toc de color, i aquesta dona amb escúter a punt d’arrencar i aquest home que potser vol ajudar-la a guardar l’equilibri. No semblen haver-se adonat de la presència d’una càmera i, per tant, no poden intuir que un dia, avui, des de tan lluny, els estaré observant, amb el mínim d’indiscreció possible.
A la sortida del poble, a mà dreta, arriba allò que tots els turistes, si mai pugen fins aquí, fotografiaran, anant en compte que no es vegin les cases ara prou lletges dels voltants: el temple. Una mena de temple minúscul, petit com una capelleta del Pirineu i llampant com un aparador de supermercat. Em sap greu no tenir prou coneixements de religions asiàtiques per destriar si és budista o taoista, les dues religions dominants, en aquesta illa. Petit però aparatós com pertoca tan sovint als símbols de la transcendència.
Torno enrere, conscient que encara no he seguit un carrer petit que s’enfila cap amunt, cap a la comissaria anunciada més avall amb un rètol també bilingüe. Una comissaria com un cub de formigó a dalt de tot del poble, talment els senyors medievals que volien simbolitzar la seva autoritat però que també, així, vigilaven el poblat on s’agombolaven els vassalls. Un edifici tan gran, en un poble tan petit, diu altra cosa que la voluntat del govern de vetllar per la seguretat dels ciutadans taiwanesos? Meditant aquesta qüestió tinc el temps de preguntar-me què deu ser aquesta altra casa de dos pisos, que porta damunt seu una gàbia metàl·lica rectangular, d’uns dos metres d’alçada, que porta damunt seu una barraca de fusta. Un colomar sobre un galliner sobre un immoble d’habitació?
Encara m’ho estic preguntant quan topo amb allò que de bell antuvi em sembla la clau per entendre aquest poble, o el règim polític que impera a Taiwan, o algun tipus de filosofia pública, no sabria dir quina: uns ideogrames pintats en una paret cantonera, com un rètol ja prou desdibuixat que sembla haver estat posat aquí perquè ningú no pugui no remarcar-lo. Mancat com estic de coneixements en xinès, pregunto a qui sap, en aquest cas al poeta Manel Ollé, especialista de la cultura xinesa. Somric, en veure la traducció que m’envia, perquè ho havia intuït correctament. En aquesta paret envellida, alguna autoritat va voler deixar constància que ens trobem en un «Districte Unit, Harmoniós i Càlid». Ja ho veieu.
