Foto: United International Pictures
Un cas. A divuit anys marxa de casa perquè no vol viure més amb els seus pares i llavors es casa, però d’aquella manera que et cases i no n’estàs convençuda, i quan dormia a l’habitació de casa els pares i ho feia amb la seva germana deu anys més petita, va confessar-ho, que no sabia si feia bé amb tot allò del casament, i la germana petita s’alarma perquè normalment els adults fan coses i les fan convençuts i per primer cop algú dubta i no és ella. Com que no vols casar-te? I finalment es casa i sembla feliç al seu casament i tots ho celebren, i té dos fills, dos nens, però ella voldria una nena, i abans de tenir la nena es divorcia i llavors, quan la germana petita rep la notícia, pensa en aquella nit que la germana gran parlava dels dubtes que tenia. La mare s’havia divorciat i la germana gran pensava: a veure si acabaré fent el mateix que ella. I sí, es va separar, amb dos nens, com la seva mare, i després va passar un any més o menys intentant ser feliç amb un imbècil, i quan ja no tenia esperança de res i els nens semblaven l’enemic de les mares solteres, va arribar un home amb dos fills, i es van casar i ja no hi havia dubtes, i si seran feliços o no ho seran això ja no ho sabem perquè la vida té aquestes incògnites.
Un altre cas, per exemple, el d’aquella dona que tenia un pretendent i no sabia si casar-s’hi o no, eren altres temps i la seva germana gran s’havia casat i ja tenia un fill, i ella, bé, ella era l’encarregada, diguem-ne, de cuidar els pares. I de moment no tenia gaire feina, amb els pares, perquè no eren joves però eren àgils, i potser sí que acabaria cedint al pretendent, que la venia a buscar a les tardes a casa i el pare mirava per la finestra, entre les cortines, i pensava, ja veuràs com ens quedarem sols. I seria lícit que la dona es casés amb el pretendent, però just quan estava a punt de parlar-ho amb el pare, va caure malalt, i llavors la dona va acomiadar-se de l’home i va dir, és la meva obligació, perquè si la germana gran ja estava casada, algú havia d’ocupar-se dels pares, i sobretot d’ell, que havia caigut malalt. Així és com va quedar soltera i no s’avorria ni trobava res a faltar, perquè els pares de cop s’havien fet vells i la necessitaven. Aquest és un cas de com al final, quan els pares moren, que és com quan els fills marxen de casa, la dona es queda sola i recorda el pretendent i sap que, per molt bé que hagi fet les coses, ja és tard per a ella.
Més casos. La parella que portava tota la vida i als quaranta se separen, i un d’ells troba parella, i l’altre no, i aquest desnivell fa que tot sembli injust per al qui s’ha quedat sol. O un altre cas d’un nen que va perdre la mare quan tenia cinc anys i va acabar vivint amb el seu cosí perquè el pare no podia fer-se càrrec de tots els nens i va pensar que el petit seria qui menys trobaria a faltar la casa familiar, perquè portava menys temps que els altres. O el cas d’aquella filla que va tenir una madrastra dolenta i ja per sempre més va pensar que les madrastres eren males persones, i deia, madrastra amb el nom ja ens basta, i sempre ho va dir, fins que va morir. O aquell cas de la filla que va criticar molt la seva mare quan va tornar-se a casar després de quedar vídua, i com després, amb els anys, va quedar sola i vídua molt jove i va pensar en la mare, que tant havia patit per culpa seva, que la feia sentir malament.
Casos i més casos de vides senzilles, normals —amb l’al·lèrgia que fa aquesta paraula—, excepcionals i diferents. Així són les vides dels teus sogres, dels teus veïns, dels homes i dones que trobes pel carrer, amb qui no creues una mirada. Vides insípides o al·lucinants, que no tenen altre final que la mort, i amb la mort tot ha quedat enlaire i res no ha quedat resolt. I si agaféssim un trosset de vida de qualsevol dels casos anteriors, no tindríem resultat, vull dir que no tindríem el típic final de pel·lícula, no hi ha un moment a la vida en què de cop tot ha quedat al seu lloc, perquè fàcilment tornarà a desendreçar-se amb la següent decisió important. Això és la vida, i així és la pel·lícula Boyhood. Que no té res d’especial, diuen. I si som estrictes, què fa d’especials les nostres vides?
Mason, el nen protagonista, viu i veu com els pares se separen, com la mare es casa amb un borratxo, com després marxen i no tornen a saber res dels fills de l’home alcohòlic —als que durant un temps van fer de germans—, com creix i primer és rodonet i després espigat, com el pare es torna a enamorar, com la mare es sacrifica molts cops per ells, com s’enamora i com el deceben. La pel·lícula va de la vida i per això és una pel·lícula que no té res d’especial, i és precisament això el que la fa especial: que no té un principi ni un final, que no té un objectiu que no sigui anar fent, com a la vida. Durant dotze anys, els personatges d’aquesta pel·lícula han anat creixent, i el Mason de cinc anys es transforma en el Mason de divuit, i el director ens fa partícips de com la vida pot ser una pel·lícula, de com la vida té moments excepcionals però també és un no res constant. La mare del Mason, a l’altra banda del fil de la vida, se sent tan perduda com el seu fill —per què, llavors, el Mason ha de cremar tantes etapes, si sap que arribarà a l’edat adulta amb els mateixos dubtes? I d’això va la vida, ves per on, de saber-ho tot i de no tenir previst res, i la pel·lícula no té res de particular —i tot, alhora— perquè és la vida del Mason i de les persones que té al seu voltant. Tots es fan més alts o més grassos, o es deixen bigoti o es tallen el cabell: evolucionen sense sentit, pel plaer d’evolucionar, i és aquí on resideix l’encant i la importància de la pel·lícula: te la creus. No passa res i passa tot, com a la vida. Uns dies passen més lentament que els altres, com deia Martí i Pol, i són aquests dies lents els més importants, els que mereixen una pel·lícula com Boyhood.
